29.11.07

De solituds (3)

... I després hi ha les solituds sense retorn, les solituds d’alguns -molts- vells. Les solituds esquerpes o amistoses dels que volen comunicar-se però no poden perquè ningú no els escolta o només fan veure que els escolten, o no els entenen. Les solituds dels que no tenen ningú per escoltar-los. Les solituds dels que busquen refugi en una infantesa o en una adolescència llunyana. Les solituds dels que ja han deixat de veure el món exterior i ningú no sap que busquen en el seu món interior. Les solituds compartides per solitaris en aquestes residències en què cadascú ocupa un espai fix durant el dia, a tocar de l’espai d’un altre solitari, que a la vegada es troba a la vora d’un tercer solitari, i més enllà encara un altre, i un altre, tots en una regressió a moments concrets de la seva vida, amb records recurrents que a penes es poden entreveure com una espurna en els seus ulls, en els moviments de les seves mans, dels seus dits que ressegueixen incansablement la quadrícula del dibuix de les estovalles o es tanquen i s’obren buscant el que no poden agafar, o potser repassant una melodia en el piano que ja no tenen i que ara sonaria discordant.

Recordo una narració de la Víctor Català a Drames rurals –potser és la que recordo més del llibre- en què més enllà de la truculència d’algunes escenes, el que em va impressionar més va ser aquest trosset de cel que veia la protagonista, tan bonic i tan inútil, o potser no.

Aleshores la padrina veié un tros de cel blau, serè, esplèndid, bonic com si fos fet de tot just, enduent-se-li la mirada més enllà d'aquelles rònegues parets, brutes i florides, que li feien de gàbia.
[...]
I així consumia el rest de sa miserable vida la padrina de cal Manyo, immòbil i sola i mirant i mirant sempre, amb una quietesa fixa d'esfinx, aquell cel tan blau i bonic, però tan impassible i llunyer pels que sofreixen. Ningú sabia, ni potser ella mateixa, quins esqueixos de pensaments rodolaven per les cofurnes de son cervell primitiu, paralitzat per l'hemiplexia, davant d'aquell cel esplèndid, ni quines sensacions podia despertar el més enllà meravellós que contemplava sempre, en esperit encara viu, dins de sa carn quasibé del tot morta i momificada.

Victor Català: “La vella”, a Drames rurals.



7 comentaris:

Júlia ha dit...

Podem fer córrer molta tinta sobre aquesta solitud dels vells però en sabem molt poc, és una malaltia que no té retorn ni cura i que, per tant, mai no poden explicar-nos els seus protagonistes.

mar ha dit...

solituds sense retorn...
el "no retorn" és impossible de solventar, però la solitud no.
Aquest tros de cel blau on hi perd la mirada li fa companyia... tant de bo no se li tanquin els porticons de la finestra.
una abraçada molt forta i molt especial

jaka ha dit...

Pere, un paràgraf (el primer, el teu) impressionant, potser una mica trist però d’una bellesa plàcida que fa acceptar la realitat de la vida.
Abraçades,
=;)

iruna ha dit...

avui m'han ensenyat una dona fent música amb un instrument sense tocar-lo... un theremin. jo no el coneixia... i m'he emocionat.

imagino què pensaria jo si hagués vist a ma iaia fent aquells moviments, sense sentir-la...

segurament, hauria pensat... "pobra... què malament està... no pot parar de tremolar..."

una vegada, vaig acompanyar-la al cementiri, quan ja equivocava totes les paraules... si haguesses vingut, pere, me sembla que també t'hauries emocionat com a mi me va passar... mentre parlava amb el seu marit mort, tot se li entenia... li netejava la làpida, li arreglava les flors...

quan tornàvem, vaig sentir-me molt estranya... encara que jo li fes companyia... i ella me'n fes a mi, me va semblar que ella estava sola... i que jo també ho estava...

la solitud... la incomprensió... los móns interiors que cadascú portem a dins... són coses difícils d'explicar...

m'agrada molt com ne parles... segons com, sembla que a tu no t'afecte... però si no t'afectés, potser no escriuries "de solituds"... no ho sé

dubtador, més que dubtador... penses que no entrarem a mirar aquell informe "inclinat"...

amb mi, gairebé ho has encertat... hi he entrat, però n'he sortit de seguida... i no m'ho llegiré...

m'agradaria més llegir algun "informe" o algun escrit on expliques impressions relacionades amb les teues classes... si ja ho has fet en algun post anterior i me dius on, te llegiré amb ganes.

bona nit, pere

pere ha dit...

I aquest no retorn és el terrible, però potser més encara, la poca voluntat de comprensió, d'empatia, que els fa estar més incomunicats.

No estic segur que el cel signifiqui res vist a través dels seus ulls, mar. Tinc la sensació que les mirades ja són només interiors o al menys, molt més que les mirades exteriors. Ara parlaria llarg sobre el tema, però no és el lloc, ja m'entens.
Una abraçada, mar.

Gràcies, jaka. En part és el que pretenia, tot i que a mi em costa acceptar que aquesta sigui la realitat, sobretot quan la veig a la realitat.

Uf, iruna, és tan difícil entrar en els altres. Aquest "quan tornàvem, vaig sentir-me molt estranya... encara que jo li fes companyia... i ella me'n fes a mi, me va semblar que ella estava sola... i que jo també ho estava..." es percep clarament només de tant en tant. A mi, de totes maneres, crec que em costa poc entrar i entendre les solituds dels grans, cosa que no significa que pugui compartir el seu esperit més que un instant
M'afecta, Iruna, m'afecta, però podríem dir que tinc un cert pudor en els aspectes emotius.
No, no escric sobre la feina, almenys crec que ho faig poc i superficialment sobre les experiències directes. Veig que perdré una lectora :-)

Xurri ha dit...

T'he llegit (només dir-t'ho)

pere ha dit...

queda clar :-)