parèntesi en el full de ruta

El sobrepasso trenta o quaranta metres més avall de la pastisseria Cusachs, a penes m'hi fixo; va arrambat a la paret i porta una bossa de plàstic de les que donen a la botiga a la mà dreta. Just quan el deixo dos o tres passes enrere, em crida. Em pregunta si el puc acompanyar fins el cine Texas i em diu que li fa una mica de vergonya de demanar-m'ho. Cap problema, avui ell, demà jo. No sap com agafar-se per sentir-se més segur amb mi -potser és el pudor del contacte d'un home amb un altre, potser la falta de costum- i jo tampoc ho tinc clar, però al final avancem amb la meua mà al seu avantbraç. Xerrem. M'explica les dècades que fa que freqüenta el Texas, que abans vivia prop de Santa Maria del Mar, i d'aquí, no sé com, passem a quan tenia cinc anys, a Moncada: sap, els “milicianos” ens van prendre el cotxe i la casa. A partir de les explicacions dedueixo que tenia cinc anys quan va esclatar la guerra. Sí, vaig nàixer el 23 de febrer; després va venir el Tijerazo, se'n recorda? Dos vegades em diu que si m'ha demanat ajuda és perquè avui havia carregat molt, tot i que la bossa té forma de pera i s'entreveuen a través de la seua transparència tres o quatre taronges i aliments de menor volum. Quan arribem davant del Texas es disgusta perquè el local té la persiana abaixada i ell pretenia descansar en un dels bancs del vestíbul abans de continuar la segona etapa. Continuem fins a la cantonada al ritme lentíssim que marquen els seus peus, ell explicant-me passat remot i immediat i jo afegint complicitats al que em conta; just abans de girar em dóna les gràcies per la companyia i em diu que ja pot continuar sol. No insisteixo més que una vegada. Seguim la nostra via. Ni tan sols ens diem el nom, i si ens tornem a veure potser no ens reconeixerem o no ens direm res. Conversadors ocasionals, veïns desconeguts que hem compartit uns metres i una condensació anàrquica de les nostres filiacions. Avui dinarem una mica més tard del previst.

el temps i l'espai compartimentats

No acabarem de saber si ara alguns nens del país (els d'altres llocs ara no toca) estan mal nodrits, desnodrits, etc., ni encara menys tots els detalls. Alguns tindran converses bizantines que no aniran més enllà de les beques-menjador, d'altres parlaran de causes (unes quantes) i efectes... Parlaran metges, polítics, implicats i implicants... Alguns assentirem, negarem, consentirem, farem, desfarem, neutralitzarem, recordarem, oblidarem... Alguna cosa canviarà, sobretot la precisió estadística i de conceptes. Fins a la pròxima.

Alguns vegada potser tocarà mirar de saber si els vells del país (els d'altres llocs no tocarà) estan mal nodrits, etc., etc., etc. Esclar que la desnutrició mental i material dels vells no té gaire importància, que ja són grans i saben el que volen, que més valdria que...

la dignitat del temps sense rellotge

Em revolta aquesta foto - prescindeixo del lloc i les circumstàncies. Quina dèria de voler recordar als vells la realitat d'un rellotge que ja no els fa cap falta! Quina dèria de voler-los fer creure que si no saben l'hora que marquen les busques i el dia que marca el calendari és que estan malalts! Quina dèria de voler-se convèncer que els cal continuar amb unes rutines que ja no són les seues! ¿És que els vells no saben que el dia comença amb la claror i acaba fosc? ¿És que els vells són incapaços de saber si fa sol, plou o hi ha lluna plena? ¿És que els vells són incapaços de sentir la calor de l'estiu, el fred de l'hivern, la tristor de la tardor o la bogeria -boirosa- de la primavera? Algú es pensa que no noten, perquè callen, que sopen quan abans berenaven i que van a dormir quan sopaven? No, els vells, com els nens, no necessiten l'hora de cap rellotge, sinó algú que vulgui entendre el seu temps i que intenti compartir-lo sense cap altra hora que la que marca el ritme dels temps retrobats o encara per descobrir. I si no sabem descobrir el temps dels vells per amor -quin misteri, l'amor!-, potser serem capaços de pensar que algun dia el seu temps serà el nostre, és només qüestió d'hores de rellotge.

la vida continua

No sé com arribem a parlar dels vells, però surt a la conversa l'àvia de l'ajudant de forner, que n'acaba de fer cent tres i que des que va caure l'any passat no s'atreveix a sortir de casa, encara que la C. creu que com que és tan presumida segur que continua anant a la perruqueria. Continua explicant la C. que un client seu, de vuitanta-sis anys, s'acaba de casar, i afegeix, ella que no és gaire partidària del divorci:
-En aquesta edat, casar-se és fàcil, si tot va bé, fantàstic; si el matrimoni no acaba de rutllar, sempre els queda el consol de pensar que la cosa no durarà massa.
El carnisser, que acaba d'arribar per comprar el pa de cada dia, després d'afegir-se als somriures dels clients, com que també coneix els recent casats, no es pot estar de ficar cullerada, i ja sabeu com són els carnissers:
-Doncs a mi m'han dit que volen esperar una mica abans de tenir fills.

Els clients repetim els somriures.

I malgrat tot, no hi ha malícia, sinó, en tot cas, un pèl de tendresa que no som capaços de manifestar perquè ens volem escèptics, i potser certa enveja que no som capaços de reconèixer perquè som massa joves.

pluja de dissabte

Rebo una text curt traduït del portuguès perquè li faci una ullada. Ara volia sortir, però com que plou, espero una estona i faig algunes correccions, ja l'acabaré de repassar. Després, ja ho veieu, traspasso el text al bloc; potser ho faig perquè s'enfosqueix el dia en aquesta tarda de dissabte i la pluja... De propina, afegeixo el poema sense traduir d'Olavo Bilac.


El dia del meu aniversari, quan feia 69 anys, vaig escriure una crònica que portava per títol "M'he fet vell..." Em vaig sentir feliç després d'escriure-la. Però la crònica va provocar cartes de protesta. A molts vells no els va agradar que els tractessin de “vells”. Volen que els tractin d’"ancians". No els hi agrada el títol de la crònica. Van demanar que els canviessin el terme de “vell” pel d’“ancià”. Però la paraula “ancià” és ximple. No es presta per a la poesia. “Ancià” és un terme que es troba als cartells de supermercats i bancs: cua per a ancians, atenció preferencial. Estic en contra que m’encasellin els supermercats i bancs. "Vell", per contra, és una paraula poètica, literària. Us heu parat a pensar que hagués passat si Hemingway hagués titulat el seu llibre L’ancià i el mar? Jo no el compraria. I el poema dels arbres de Olavo Bilac: “Veieu aquells arbres vells"... Com quedaria "Veieu aquells arbres ancians..." És ridícul. Mai diria d’una casa que és "anciana". La paraula "anciana" només vol dir que la casa es va construir fa molts anys. Però la paraula "vella" ens transporta a un món imaginari. Les golfes velles del meu avi, on vaig viure la infància. El meus llibres vells, fulls descosits de tant ús. Estan així per què visqueren molt, vaig fer l'amor amb ells, tant freqüentment i tants cops, que es van desgastar. L’artista brasiler Chico Buarque té una cançó molt maca amb el títol: “el vell”. És trista. Si el títol fos “L’ancià” seria ridícula. Us ho imagineu? La parella celebrarà les noces d’or: cabells blancs. S’abracen, es fan petons, i ell li diu, afectuosament: ”la meva anciana..” , ella respon amb un somriure: “el meu ancià...” Res d’això. És "la meva vella" i "el meu vell"...

Rubem Alves

Olha estas velhas árvores, mais belas
Do que as árvores moças, mais amigas,
Tanto mais belas quanto mais antigas,
Vencedoras da idade e das procelas..

O homem, a fera e o inseto, à sombra delas
Vivem, livres da fome e de fadigas:
E, em seus galhos abrigam-se as cantigas
E os amores das aves tagarelas.,

Não choremos, amigo, a mocidade!
Envelheçamos rindo. Envelheçamos
Como as árvores fortes envelhecem,

Na glória de alegria e da bondade,
Agasalhando os pássaros nos ramos,
Dando sombra e consolo aos que padecem!

Olavo Bilac

De solituds (3)

... I després hi ha les solituds sense retorn, les solituds d’alguns -molts- vells. Les solituds esquerpes o amistoses dels que volen comunicar-se però no poden perquè ningú no els escolta o només fan veure que els escolten, o no els entenen. Les solituds dels que no tenen ningú per escoltar-los. Les solituds dels que busquen refugi en una infantesa o en una adolescència llunyana. Les solituds dels que ja han deixat de veure el món exterior i ningú no sap que busquen en el seu món interior. Les solituds compartides per solitaris en aquestes residències en què cadascú ocupa un espai fix durant el dia, a tocar de l’espai d’un altre solitari, que a la vegada es troba a la vora d’un tercer solitari, i més enllà encara un altre, i un altre, tots en una regressió a moments concrets de la seva vida, amb records recurrents que a penes es poden entreveure com una espurna en els seus ulls, en els moviments de les seves mans, dels seus dits que ressegueixen incansablement la quadrícula del dibuix de les estovalles o es tanquen i s’obren buscant el que no poden agafar, o potser repassant una melodia en el piano que ja no tenen i que ara sonaria discordant.

Recordo una narració de la Víctor Català a Drames rurals –potser és la que recordo més del llibre- en què més enllà de la truculència d’algunes escenes, el que em va impressionar més va ser aquest trosset de cel que veia la protagonista, tan bonic i tan inútil, o potser no.

Aleshores la padrina veié un tros de cel blau, serè, esplèndid, bonic com si fos fet de tot just, enduent-se-li la mirada més enllà d'aquelles rònegues parets, brutes i florides, que li feien de gàbia.
[...]
I així consumia el rest de sa miserable vida la padrina de cal Manyo, immòbil i sola i mirant i mirant sempre, amb una quietesa fixa d'esfinx, aquell cel tan blau i bonic, però tan impassible i llunyer pels que sofreixen. Ningú sabia, ni potser ella mateixa, quins esqueixos de pensaments rodolaven per les cofurnes de son cervell primitiu, paralitzat per l'hemiplexia, davant d'aquell cel esplèndid, ni quines sensacions podia despertar el més enllà meravellós que contemplava sempre, en esperit encara viu, dins de sa carn quasibé del tot morta i momificada.

Victor Català: “La vella”, a Drames rurals.