més enllà de l'ortografia

Pensava ahir que un altre tema ortogràfic recurrent -en aquest moment mig adormit, però a punt per despertar-se quan toqui- és si els catalans fan més faltes en castellà o en català. Suposo que si es té en compte el total de la població de Catalunya, el percentatge s'inclina a favor de les faltes en català; si la tria es fa entre els escolaritzats a partir dels 80, el percentatge hauria des ser un empat o potser amb un lleuger predomini de les faltes en català. A part de xerrar abastament sobre el tema, no sé si algú hi ha fet cap estudi.

Sovint les argumentacions per atacar o defensar-se es basen en casos aïllats, percentualment insignificants, que serveixen per generalitzar. Per exemple, imaginem que algú veu aquest cartell que ja deu fer dos anys que s'aguanta els embats del vent i la salabror de la mar:

 

Possibles reaccions:

-La inmersión lingüística produce analfabetos en la lengua común de todos los españoles. Acabemos con la inmersión lingüística!

-Ha, ha, els espanyols són uns analfabets! Canya a Espanya!

-El català a poc a poc penetra en el castellà (qui ho pot dir això?).

-Aquests (Estos) estrangers (extranjeros) ja (ya) podrien (podrían) fer servir (utilizar) el (el) diccionari (diccionario).

-Doncs el que importa és la idea, que en aquest país encara hi ha molt porc.

Es poden afegir les frases o pensaments que es considerin oportuns.

A mi, aquest estiu, més enllà de la consciència ecologista prou verbalitzada, em va sobtar que el cartell aguantés en tan bon estat. També que algú tingués la sang freda de mirar pel penya-segat i descobrir escombraries, jo em marejo una mica davant del buit. No em va sorprendre gens que ningú hagués guixat a sobre un: En català, sisplau! Evidentment, ningú ha volgut carregar sobre la seua consciència la possibilitat de veure una traducció seguint l'estil de l'original.

En fi, bagatel·les. L'estiu que ve tornaré a passar pel camí de ronda i m'agradarà veure, entre Cala Maria i el Cap Roig, aquest testimoni, que ni creix ni minva, del paisatge.

qüestions de noms

Després de llegir la història de Narcís (i Eco) he volgut comprovar si aquests noms mitològics serien considerats vàlids actualment en els jutjats –ja sabeu com en són de primmirats-. He consultat J. M. Albaigès i veig que n’enumera alguns. Trobo, per exemple, Nimfa (que proposo des d’aquí a aquells i aquelles qui tinguin dubtes a l’hora de triar el nom de la nena que els naixerà i allarguen el termini de gestació fins que s’han decidit en ferm); en canvi Eco no hi és –llàstima-, però em sorprèn trobar Ecologia. Diu Albaigès: “Mare de Déu consagrada recentment a l’ecologia mundial”. No esmenta data de celebració ni població del santuari. És una broma? Bé, de totes maneres, ja ho sabeu, aquest nom va a missa. Fins i tot els qui us heu sentit atrets per Eco, però no us atrevíeu a triar-lo per por que la llei us desautoritzés, podeu fer servir l’hipocorístic (1) d’Ecologia – Ecu si sou de parla oriental i Eco si parleu occidental-. Amb un nom així, quan la crideu podeu tenir la seguretat que la vostra filla sempre us respondrà, encara que només sigui en memòria de la tradició que dóna origen al nom i realment li importi ben poc el que li dieu.

El fotut dels noms és que te’ls posen de petit, i en una edat tendra és molt difícils defensar-los. És molt difícil, quan a penes comences a parlar, justificar la tria dels teus pares, que s’han decidit per una denominació que en el millor dels casos sembla rara, per poc habitual, als teus companys de P3. Si els noms s’adquirissin als 18 o als 20, ja estaries capacitat per fer-te un muntatge que justifiqués no només la bondat d’un nom singular o majoritàriament poc apreciat, sinó que fins i tot podries convèncer algun incaut de la seva idoneïtat, de la seva bellesa intrínseca i de la superioritat del teu nom sobre els dels altres. I si als 40 anys, per exemple, et cau el nom de Bacus –quina potència!-, la teva vida pot ser una festa constant; en canvi, aquest mateix nom abans dels 10 anys et pot portar a l’alcoholisme, a la més absoluta de les misèries i, ben segur, a no arribar als 40.


(1) Ja sabeu que en català es diu que els hipocorístics es formen a partir de la part final del nom. Francesc, per exemple, dóna Cesc (Cesca en femení), Xesco... Aquesta tendència , més o menys generalitzada, no es dóna amb tots els noms. En alguns casos es fa servir indistintament amb la mateixa freqüència la primera part del nom o la segona, com en Filomena (Filo o Mena), mentre que en altres predomina de manera aclaparadora l’inici. El cas de Montserrat és el més conegut. Al país hi ha força Montses, però és rar trobar alguna Rat, i encara menys una Rateta, tot hi que entenc que el diminutiu de l’hipocorístic es presta a unes confiances que no es gosen manifestar públicament. Per altra banda, estic segur que en la intimitat hi deu haver moltes Ratetes que en realitat es diuen Núria, Gemma, Violant, Júlia... Que una cosa és el que prescriu la normativa o la tradició externa i una altra de ben diferent el que es diu i es fa de portes endins.























P. S. M’acabo de baixar l’assessor d’actualitzacions de Windows Vista 1.0. M’ha mirat l’ordinador i m’ha dit que és compatible amb el nou sistema operatiu, encara que potser tindré problemes amb algun programa i amb l’escàner, un Epson Perfection 1260. De moment no faré cap pas, fins i tot potser resistiré fins que arribi el S. O. de l’any 2010, el que substituirà el Vista. Si voleu baixar-vos l’assessor, crec que ho podeu fer si cliqueu aquí.