Miquel Porter i Moix, explica en el pròleg de la novel·la que des de l'adolescència no havia tingut cap intenció d'escriure ficció, però que el repòs obligat a causa d'una malaltia pulmonar el va decidir a omplir folis simplement per passar el temps. Un període que va anar de l'1 de novembre de 1984 al 5 de gener de 1985. El resultat fou Renoi quina portera!, un títol que no sembla gaire atractiu i que correspon al que podríem dir una novel·la policíaca relativament negra i amb una dosis de costumisme barceloní de l'època de l'escriptura i amb un breu repàs d'alguns elements de la història d'Espanya de la postguerra, tot i que l'autor sembla que no té excessiu interès a citar noms propis.
La novel·la comença amb la presentació del protagonista, un professor d'una escola privada a la vora de la cinquantena que sobtadament troba la portera assassinada davant de la porta del seu pis de Gràcia, sota el cos hi havia un arxivador del protagonista que ell no sabia com havia anat a parar a mans -o al cul- de la voluminosa portera. La història, amb unes primeres pàgines que resulten un pèl feixugues per la presentació dels personatges, s'estructura en dos plans, el del passat, narrat en tercera persona, que ens ens dóna notícia de la vida, des del seu naixement fins a la mort, de la Petra, la portera gallega i, més tard, del seu marit, Agapito, nascut en el mateix poble “que aquest escriptor, en Candel”; en el present, narrat en primera persona, el protagonista explica la història de les seus investigacions, en què l'ajuden especialment un policia, i una molt més endavant una nòvia exalumna seua, fins aconseguir resoldre tot l'entrellat del cas en què s'ha vist implicat. En realitat només serà el lector qui acabi sabent tots els detalls de la història.
El que em crida més l'atenció de la novel·la, deixant de banda la pròpia història, prou ben travada, i la reconstrucció superficial de l'epoca, és la bonhomia que respira, l'optimisme vital que va de principi a final, amb uns dolents que acaben justificats perquè no en són tant, amb unes redempcions -per exemple la de l'amor del protagonista- que en la realitat són escasses en la vida de cada dia, amb un xarxa de contrabandistes peninsulars que sobretot aspira a dignificar les dones amb dificultats econòmiques o d'altres tipus. En fi, una barreja de romanticisme i de realisme que recorda una mica el mateix Porter i que al final el lector pot acabar creient que és possible perquè en aquesta vida estem acostumats a creure en l'impossible.
Un petit detall que crida l'atenció en l'edició de 1985 -no sé si n'hi ha més- és la quantitat d'errors ortogràfics elementals que un corrector de Word hagués evitat en l'actualitat en molts casos: “dolçes venjances”, “Ella havia agut”, “herois troimfadors”...
En resum una novel·la divertida, sense pretensions, de lectura fàcil i que he llegit seguint la curiositat de saber com se'n va sortir Porter amb la prosa de ficció, però també d'acostar-me al seu record. Una novel·la que avui no desmereixeria d'algunes del gènere que presenten autors o autores del moment. Bé, potser li falta sang i escepticisme, però en Porter era així.
P. S.: El fons documental de Porter, cedit a la Universitat de Barcelona, encara no es pot consultar perquè es troba en procés de catalogació. Tal com van els temps, auguro un procés llarg.
