generacions literàries

Fa uns posts, la Júlia recordava Oferiu flors als rebels que fracassaren i feia unes reflexions generacionals. L'esment d'Oriol Pi de Cabanyes i el pas del temps em va portar inevitablement a un altre llibre seu i de Guillem-Jordi Graells: La generació literària dels 70. 25 escriptors nascuts entre 1939-1949 (més avall es poden llegir els noms). Potser algú, si llegeix ara el llibre, trobarà a faltar algun escriptor nascut entre aquestes dades amb una carrera literària important, però és que en el moment que va sortir el llibre, l'any, 71, encara no havia publicat res en català, com, per exemple, Jaume Cabré.

El llibre, construït a partir i a través de les paraules dels propis escriptors sobre la seva vida, la seva visió del món i de la literatura en particular, els seus desitjos..., em sembla un document imprescindible en qualsevol intent d'aproximació als autors i també a l'època. L'any 2004, l'AELLC en va fer una nova edició que no sé si va tenir gaire sortida, de fet, crec que la Llar del Llibre no la va tenir mai i a la Central no la tenen des de l'any següent a la seva publicació. Ignoro si des del 70 ençà s'ha fet algun llibre de característiques iguals, però em semblaria interessant veure els canvis generacionals cada... 15 anys? Quins 25 escriptors, per exemple, formarien la generació de 2010, és a dir, seguint el model original, els nascuts entre 1979 i 1989. Per altra banda, a mi particularment, m'agradaria que algú reunís els supervivents dels 70 i omplís les pàgines d'un llibre des de la seva perspectiva actual i amb una mirada al passat que era el seu present l'any 71. S'hi atreviria algun editor, qüestions de rendibilitat incloses? Els escriptors, accedirien a conversar amb la mateixa llibertat que ho van fer en el seu moment?

M'adono que no he dit res del llibre. No sé quan el vaig comprar ni recordo les impressions que em produí la seva lectura. Estic segur, però, que serien menys interessant que les d'un escriptor d'unes quantes generacions anteriors, però especialment actiu durant els 70. I ja em disculpareu la meva insistència en el mateix autor.


3 DE MAIG, DILLUNS


Aquest matí he anat a la llibreria Claris. La senyora Fornas, en veure'm entrar, ha dit:
-Esperi aquí baix. A dalt (al despatx) hi ha novetat.
-Què passa?
-La policia segresta aquest llibre. Tingui, guardi-se'l.
És un exemplar de La generació literària dels 70 (acabat d'aparèixer) d'Oriol Pi de Cabanyes i Guillem Jordi Graells. Es tracta d'entrevistes amb vint-i-cinc escriptors de la darrera fornada.
A la poca estona han sortit els segrestadors: tres, ren tres. Rere seu ha baixat Fornas. No sap la raó del segrest*. El llibre havia estat autoritzat, però algú la denunciat.
-M'han dit d'anar a la comissaria per signar l'acta del segrest. M'hi he negat i els he dit que la signaria aquí, perquè una altra vegada que hi vaig anar per un motiu semblant, m'hi van fer quedar 36 hores.
-No us hi podien portar detingut?
-No, perquè no portaven ordre judicial.
-I ara, què passarà?
-Suposo que em processaran.
Ho ha dit tranquil·lament. Encara hem xerrat una estona. De la llibreria m'he endut, a més del llibre segrestat, El núvol de joc (novel·la de Joan B, Xuriguera i que ell mateix deixà per a mi), l'Anti-Evangeli, un llarg assaig dre Joan Leita, i quatre exemplars de Moraguetes.
...


18 DE MAIG, DIMARTS


Vaig llegint, a tongades, La generació literària dels 70. Em pensava trobar-hi una declaració, una simple frase que “justifiqués”, per dir-ho així, el segrest de què fou objecte tan aviat com aparegué. No n'he trobada cap. Em cal deduir que la mesura obeí a la tònica general del llibre, * és a dir, al fet que els vint-i-cinc escriptors entrevistats (el més “vell” no deu arribar a la trentena) palesen el seu desacord amb l'actual situació, es proclamen gairebé tots ateus o bé agnòstics, i molts no amaguen les seves tendències marxistes o anarquistes. Hi ha també en ells unanimitat a creure que un escriptor català ha d'escriure en català -sobretot pel que toca a la literatura de creació.
Una cosa curiosa (o almenys a mi m'ho sembla) és que la manera d'escriure, l'estil (almenys l'estil que hom suposa parlat i de conversa) és molt paregut, gens enfarfegat, directe i cru. Els verbs fotre i emprenyar, amb els seus derivats, hi sovintegen. També hi abunden els vocables merda, merder i punyetes. Recordo així mateix, cony i collons. No es pot negar que en aquest aspecte -el del llenguatge- la generació dels 70 té una evident coherència. Com també en té, bé que menys, pel que toca al fet de creure que existeix un trencament amb les generacions anteriors, així com pel que fa a lectures i influències. Els autors catalans més llegits per aqueixos joves són J.V. Foix, Pedrolo, Gabriel Ferrater, Joan Brossa, Espriu, Joaquim Molas... Carles Riba i Pere Quart, en tant que poetes, ja no sembla que trobin tanta audiència. I Carner i Sagarra encara menys. (Cosa que em dol i em sembla que ells s'ho perden.) Entre els autors estrangers sobresurten Faulkner, Hemingway, Pavese, Sartre, Camus...
Tinc la impressió que entre els entrevistats n'hi ha molts més de pessimistes que d'optimistes (dit sigui així per simplificar, sense deixar de reconèixer que la cosa és més complicada i que mereixeria un més llarg comentari).
M'oblidava de dir (potser perquè és un aspecte que va de soi) que l'erotisme és tingut per importantíssim en la vida i en la literatura jovenívola.
M'agradaria viure deu o dotze anys més (amb bona salut i amb prou bo humor) per tal de veure, entre altres coses, els “triomfadors” de la generació literària dels 70. I allò que en pensaran els escriptors, o aspirants a ser-ho, de la generació dels 80.
Una altra impressió que jo no vull passar per alt és que a desgrat de molts de les seves opinions “avançades” (políticament, socialment, i quant al matrimoni i a la família), la major part dels joves escriptors esmentats en el llibre de què parlo són, en el fons, molt entenimentats i pràctics -o pragmàtics-, d'acord amb la nissaga del poble que formen part. N'hi ha que fins i tot pensen que ser jove, pel sol fet de ser-ho, no és cap mèrit.


Artur Bladé i Desumvila: Cicle dels dietaris I, Cossetània.

*

Tret de Daniel Casals i Martorell: En totes direccions (1971) de Ràdio Barcelona. Servei de Publicacions de la UAB, 2009.

maig del 68 (tornem-hi)

No sé si cuejarà molt de temps el maig del 68. Avui en llegeixo un article d’Oriol Pi de Cabanyes (significatiu el seu oferiu flors als rebels que fracassaren, publicat el 73) i veig com es passegen André Glucksmann i el seu fill Raphaël Glucksmann pel patí de la Universitat Central.

Faig una mica de memòria personal i em pregunto qui era o quèe feia jo durant aquell maig. Així, d’immediat, sense forçar la imaginació, em vénen unes quantes dades i imatges. Qui era és impossible de respondre. Quant a què feia, tinc algunes dades. El maig del 68 estava estudiant el curs preuniversitari de lletres (posteriorment anomenant COU, més tard no res) a l’institut “Joaquim Bau”, de Tortosa. Anava cada dia en autobús des de Jesús, on compartia passadís, cadascú a la seva habitació, amb quatre companys, dos de lletres i dos de ciències, i era la primera vegada que em barrejava a a classe amb noies. M’ho passava força bé, més fora de classe, amb llargs passeigs i xerrades per la vora de l’Ebre i per un dels seus canals, que en les classes, que no estaven malament, segurament. Algunes amistats d’aquesta època van continuar fins molts anys després, però aquesta és una altra història. La música dels Beatles és la més present; també força jazz i alguna cosa de cançó catalana. Quant a les lectures, eclèctiques, com sempre; les que em queien a les mans i les que buscava. Recordo especialment -i no és el primer cop que en parlo- la col·lecció Reno de Plaza & Janés. El juny d’aquest any va ser assassinat Bobby Kennedy, una mort estranya, com la del seu germà John. Anava també a unes classes nocturnes de català que es feien en el mateix institut; el profe ens feia llegir la revista “Cavall Fort”. No recordo que es parlés del maig francès i no sé si va influir o no en alguna activitat meva d’aquella època. En canvi sí que recordo molta mitologia associada al moviment hippie, i alguna camisa de flors, res a veure amb les hawaianes.

Al setembre del 69, amb 17 anys, vaig entrar a la Universitat central per començar Filosofía y Letras. Vaig anar a viure en una pensió al carrer Muntaner, entre París i Londres. Me l’havia buscada un antic company del batxillerat amb qui vaig compartir habitació, el qual, ja amb un any d’experiència a la ciutat –ell havia vingut a fer el preu a la Peñalver- , em guiava per la capital, i la veritat és que no paràvem. Molt cinema, molta música (més tard vindria el Zeleste), Institut del Teatre, força ambient gai, lectures relatives –molta policíaca i S-F-, però nombroses presentacions de llibres, assistència a classes (el meu primer professor de llengua castellana va ser un jove Sebastià Serrano), sense necessitat d’estudiar excessivament, inicis de politització com a element molt secundari, algunes noies de prop, algun porro, llibertat total. Potser molt del què fèiem era conseqüència del maig del 68: no en recordo cap conversa sobre el tema.

Segurament va ser l’estiu d’aquest any –el següent potser?- que vaig treballar en un restaurant de la platja: aproximadament de 9 del matí a 12 de la nit, més algun descans entremig. Set dies a la setmana. A principis de setembre em va tocar acabar d’enllestir un treball sobre El mono desnudo, de Desmond Morris: no m’havia portat prou bé a Antropología cultural. No sé si la feina o el llibre eren una conseqüència del maig francès.

P. S. A més de la mar a Premià –que ja m’ho dirà-, no sé com li deu haver anat a Pep Coll la presentació de Les senyoretes de Lourdes a Tremp; suposo que un ple impressionant. La veritat és que el llibre no m’atreu gaire, jo ja tinc la meva línia directa amb la marededéu i no em calen intermediaris. El que més gràcia em fa de l’assumpte és que tant el rector com l’escriptor s’acusen de ser ideològicament anteriors al maig del 68. No m’estranyaria. I ja en som tres.