14.4.11

generacions literàries

Fa uns posts, la Júlia recordava Oferiu flors als rebels que fracassaren i feia unes reflexions generacionals. L'esment d'Oriol Pi de Cabanyes i el pas del temps em va portar inevitablement a un altre llibre seu i de Guillem-Jordi Graells: La generació literària dels 70. 25 escriptors nascuts entre 1939-1949 (més avall es poden llegir els noms). Potser algú, si llegeix ara el llibre, trobarà a faltar algun escriptor nascut entre aquestes dades amb una carrera literària important, però és que en el moment que va sortir el llibre, l'any, 71, encara no havia publicat res en català, com, per exemple, Jaume Cabré.

El llibre, construït a partir i a través de les paraules dels propis escriptors sobre la seva vida, la seva visió del món i de la literatura en particular, els seus desitjos..., em sembla un document imprescindible en qualsevol intent d'aproximació als autors i també a l'època. L'any 2004, l'AELLC en va fer una nova edició que no sé si va tenir gaire sortida, de fet, crec que la Llar del Llibre no la va tenir mai i a la Central no la tenen des de l'any següent a la seva publicació. Ignoro si des del 70 ençà s'ha fet algun llibre de característiques iguals, però em semblaria interessant veure els canvis generacionals cada... 15 anys? Quins 25 escriptors, per exemple, formarien la generació de 2010, és a dir, seguint el model original, els nascuts entre 1979 i 1989. Per altra banda, a mi particularment, m'agradaria que algú reunís els supervivents dels 70 i omplís les pàgines d'un llibre des de la seva perspectiva actual i amb una mirada al passat que era el seu present l'any 71. S'hi atreviria algun editor, qüestions de rendibilitat incloses? Els escriptors, accedirien a conversar amb la mateixa llibertat que ho van fer en el seu moment?

M'adono que no he dit res del llibre. No sé quan el vaig comprar ni recordo les impressions que em produí la seva lectura. Estic segur, però, que serien menys interessant que les d'un escriptor d'unes quantes generacions anteriors, però especialment actiu durant els 70. I ja em disculpareu la meva insistència en el mateix autor.


3 DE MAIG, DILLUNS


Aquest matí he anat a la llibreria Claris. La senyora Fornas, en veure'm entrar, ha dit:
-Esperi aquí baix. A dalt (al despatx) hi ha novetat.
-Què passa?
-La policia segresta aquest llibre. Tingui, guardi-se'l.
És un exemplar de La generació literària dels 70 (acabat d'aparèixer) d'Oriol Pi de Cabanyes i Guillem Jordi Graells. Es tracta d'entrevistes amb vint-i-cinc escriptors de la darrera fornada.
A la poca estona han sortit els segrestadors: tres, ren tres. Rere seu ha baixat Fornas. No sap la raó del segrest*. El llibre havia estat autoritzat, però algú la denunciat.
-M'han dit d'anar a la comissaria per signar l'acta del segrest. M'hi he negat i els he dit que la signaria aquí, perquè una altra vegada que hi vaig anar per un motiu semblant, m'hi van fer quedar 36 hores.
-No us hi podien portar detingut?
-No, perquè no portaven ordre judicial.
-I ara, què passarà?
-Suposo que em processaran.
Ho ha dit tranquil·lament. Encara hem xerrat una estona. De la llibreria m'he endut, a més del llibre segrestat, El núvol de joc (novel·la de Joan B, Xuriguera i que ell mateix deixà per a mi), l'Anti-Evangeli, un llarg assaig dre Joan Leita, i quatre exemplars de Moraguetes.
...


18 DE MAIG, DIMARTS


Vaig llegint, a tongades, La generació literària dels 70. Em pensava trobar-hi una declaració, una simple frase que “justifiqués”, per dir-ho així, el segrest de què fou objecte tan aviat com aparegué. No n'he trobada cap. Em cal deduir que la mesura obeí a la tònica general del llibre, * és a dir, al fet que els vint-i-cinc escriptors entrevistats (el més “vell” no deu arribar a la trentena) palesen el seu desacord amb l'actual situació, es proclamen gairebé tots ateus o bé agnòstics, i molts no amaguen les seves tendències marxistes o anarquistes. Hi ha també en ells unanimitat a creure que un escriptor català ha d'escriure en català -sobretot pel que toca a la literatura de creació.
Una cosa curiosa (o almenys a mi m'ho sembla) és que la manera d'escriure, l'estil (almenys l'estil que hom suposa parlat i de conversa) és molt paregut, gens enfarfegat, directe i cru. Els verbs fotre i emprenyar, amb els seus derivats, hi sovintegen. També hi abunden els vocables merda, merder i punyetes. Recordo així mateix, cony i collons. No es pot negar que en aquest aspecte -el del llenguatge- la generació dels 70 té una evident coherència. Com també en té, bé que menys, pel que toca al fet de creure que existeix un trencament amb les generacions anteriors, així com pel que fa a lectures i influències. Els autors catalans més llegits per aqueixos joves són J.V. Foix, Pedrolo, Gabriel Ferrater, Joan Brossa, Espriu, Joaquim Molas... Carles Riba i Pere Quart, en tant que poetes, ja no sembla que trobin tanta audiència. I Carner i Sagarra encara menys. (Cosa que em dol i em sembla que ells s'ho perden.) Entre els autors estrangers sobresurten Faulkner, Hemingway, Pavese, Sartre, Camus...
Tinc la impressió que entre els entrevistats n'hi ha molts més de pessimistes que d'optimistes (dit sigui així per simplificar, sense deixar de reconèixer que la cosa és més complicada i que mereixeria un més llarg comentari).
M'oblidava de dir (potser perquè és un aspecte que va de soi) que l'erotisme és tingut per importantíssim en la vida i en la literatura jovenívola.
M'agradaria viure deu o dotze anys més (amb bona salut i amb prou bo humor) per tal de veure, entre altres coses, els “triomfadors” de la generació literària dels 70. I allò que en pensaran els escriptors, o aspirants a ser-ho, de la generació dels 80.
Una altra impressió que jo no vull passar per alt és que a desgrat de molts de les seves opinions “avançades” (políticament, socialment, i quant al matrimoni i a la família), la major part dels joves escriptors esmentats en el llibre de què parlo són, en el fons, molt entenimentats i pràctics -o pragmàtics-, d'acord amb la nissaga del poble que formen part. N'hi ha que fins i tot pensen que ser jove, pel sol fet de ser-ho, no és cap mèrit.


Artur Bladé i Desumvila: Cicle dels dietaris I, Cossetània.

*
Tret de Daniel Casals i Martorell: En totes direccions (1971) de Ràdio Barcelona. Servei de Publicacions de la UAB, 2009.


4 comentaris:

iruna ha dit...

no t'he llegit lo post sencer, però hi tornaré. lo "desamor" i també lo "desablog" costa de pair, però em servix per a treballar una mica més. ja veus que igualment se'm fa tard :S... i m'agrada poder venir a llegir-te (encara que no cada dia, per a evitar tornar a enganxar-me en dos dies).

llijo la llista d'autors i veig que només hi ha 3 dones en un total de 25. són poques. entro a mirar quin any va néixer la júlia... 1948? potser no apareix a la llista "perquè encara no havia publicat res", no ho sé... però penso que possiblement hi ha altres dones i homes que tampoc surten als llistats i que igualment devien existir i escriure.

de tota manera, m'agraden estos tastets que fas de possibles lectures que em semblen interessants i que no sé si algun dia llegiré.

ai, pere... una abraçada d'aquelles :)

Júlia ha dit...

Un clàssic comentat per un clàssic.

pere ha dit...

T'ho volia dir directament, iruna, però ja en parlarem i ara ho deixo aquí: lo des-encís pel tancament del teu bloc encara em dura, cosa que no em portarà al des-amor.
Tens raó quan parles del desequilibri de les llistes, i aparentment d'aquesta. De tota manera, els autors parlen de generàció literària i el tema és complex i discutible, però d'entrada trien -els que decideixen que determinats escriptors formen part d'una mateixa generació- no només unes dates de naixement i de publicació, sinó també unes similituds d'actituds vitals i literàries, unes influències, etc. Massa simplificat, ja ho sé. Una altra coa és fer un llistat de tothom que publica en un moment determinat. Quant als esmentats al llibre, em sembla que la tria ha estat massa generosa. De tota manera, Bladé ja observa els elements comuns que són els que podenagrupar els autors. Els dos recopiladors, en el pròleg, també expliquen llargament què els ha dut a la tria.

Estic segur que t'agradaria llegir el llibre.

Una abraçada :-)


Júlia, dos clàssics que no sé si actualment són gaire llegits. Això ja passa amb els clàssics.

cialis ha dit...

Cialis

Dopo le droghe come Viagra e Cialis ha rivoluzionato il trattamento di disfunzione sessuale maschio verso la fine degli anni 90, un turbine di neve dei test clinici sono stati condotti in donne nelle speranze che le droghe potrebbero fare lo stessi per fare rivivere l'azionamento di sesso diminuente della donna.

http://www.medicinaligenerici.com/