aquest diumenge, tard, la música continua.

Anava escoltant l'entrevista a Manel Joseph mentre s'acabava el dia i ens menjàvem, abans de sopar, les ratlles contínues i discontinues que portaven al nord. Deia, ell, que ja feia dos anys que pràcticament no tenien actuacions, que els balls de poble, que els èxits del passat, que el Zeleste del carrer Plateria (després Argenteria, perquè cal actualitzar o arcaïtzar el nom, que mai se sap), que havien decidit plegar després de tants anys... I ara, després de quaranta anys d'escenaris, potser aguantaran una mica més perquè els van sortint actuacions aquí i allà.

De la seua música, conservo a casa només un cassete, nom que aviat deurà desaparèixer del diccionari i que ja no tinc aparell on escoltar. Crec que la cançó que vaig sentir més és la... No ho diré, la podeu escoltar aquí mateix en dues versions; però per si resulta massa crepuscular, deixo també un mambo per animar la setmana.

Llarga vida a la Plateria, que segur que sonaria diferent si es digués Argenteria.

E la nave va

Aquests dies,mentre seguia la polèmica que esmentava ahir, pensava que la majoria de converses que mantenim es mouen dins d'una certa immediatesa del moment que vivim. Possiblement la llengua catalana escrita -també el seu ús públic- viu una de les millors èpoques de la història quant a quantitat de material i, el que em sembla més important, de més prestigi dins i fora del país. No discutiré ara el possible empobriment de la llengua dels mitjans o de la llengua parlada, ni pronosticaré un futur que desconec, però si deixem anar la vista enrere un o dos segles... No hi ha color.

Per cert ha arribat á tal grau y exces lo aborriment de alguns a nostra llengua, que fins han desitjat fer perdrer lo us y exercici de ella. Y com se sentian ja los perniciosos efectes de tan detestable máxima, deteriorantse y perdentse de dia en dia mes y mes; me ha paregut del cas imprimir esta gramatica, no sols pera desmentir las impugnacions dels zoylos murmuradors, sino pera que sia al mateix temps un document ó escriptura authéntica, que assegure y perpetúe la sua existència. Axí, donchs, manifestaré dos cosas: la primera es lo orígen y descendencia de dita llengua; y la segona, que esta subjecta, com altras, á las reglas del art.

Mes primerament una cosa apar que no pot passarse en silenci, y es: que algú dirà. ¿Peraqué voler cultivar la llengua cathalana, si la de tota la nació es la castellana, la qual debem parlar tóts los que nos preciam de verdaders espanyols? Es veritat; pero, no obstant, es necessari també estudiar los principis de la llengua nativa, la que havem apres de nostras mares. Los escrits de alguns ho manifesten bastant; puix son inintelligibles, ridículs y plens de errors, per no saber manejar la llengua ab la llum que correspon. La llengua es la porta de nostra ànima; si ella no es neta y llimpia, dona á. conèixer la porqueria y brossa de dins de la casa. jQuí será de nosaltres, que no se veja en la precisió de haber de escriurer á vegadas en cathalà? Los senyors á sos majordoms, los amos á sos masovers, las senyoras á sa famiüa , las monjas á sos parents, los marits á sas mullers, y enfí tots los naturals se veuhen á vegadas en la necessitat de haver de escriurer alguna carta ó bitllet en cathalá...

Josep Pau Ballot: Gramatica y apología de la llengua Cathalana (1814?)

Certament, vivim el present i ens ha de preocupar el futur, però sempre és bo trobar una pausa per fer una mirada al passat.

I no sé per què, en un moment determinat, després de llegir tres o quatre veus de la polèmica, em va venir al cap una escena de Fellini i vaig tenir ganes de tornar-la a veure.

paradoxa?

En Lluís, que parla de Giulietta i Federico i de les seves pel·lícules, em fa pensar que si, sense reflexionar gaire, em demanessin que tries, diria Amarcord, tot i que dono fe que en la meva adolescència les estanqueres del poble eren l’antítesi de la felliniana i només de pensar en la possibilitat d’haver-me quedat tancat en el seu establiment, ara, en la distància de molts anys, em recorre un calfred per l’espinada. Si hagués de triar una música, em quedaria amb el Nino Rota de 8 ½.; deu ajudar les vegades que l'he sentida per la Plateria.  Las noches de Cabiria, que no sé quin any vaig veure, encara m’inquieta. Però si penso una mica, torno indefectiblement a Ginger e Fred, crepuscular, sàvia, desesperançada, definitiva, redemptora (?)... Potser per tot això em resisteixo a tornar-la a veure.

E la nave va

Rebo Novecento de mans de l’aiguamarina, amb dedicatòria inclosa. Li’n dono les gràcies i afegeixo que no sé quan me’l llegiré perquè el meu coneixement de l’italià és absolutament desastrós, autodidacte, i el vull acabar d’una tirada. Finalment trobo temps seguit per posar-m’hi. Ignoro si als qui heu vist la pel·lícula o la representació teatral us pot interessar també el monòleg, però, perquè no reendinsar-vos en aquesta història sobre el misteri de l’amistat i sobre la percepció del món, i tants altres estímuls en tan poques pàgines?

Trio dos fragments, el primer en italià i el segon traduït al català. M’agrada aquesta definició del jazz, i el jazz sense definició:

Io e la tromba. Gennaio 1927. Li abbiamo già i suonatori, disse il tizio della Compagnia. Lo so, e mi misi a suonare. Lui se ne stete li a fissarmi senza muovere un muscolo. Aspettò che finissi, senza dire una parola. Pui mi chiese:
"Cos'era?"
"Non lo so."
Gli si illuminarono gli occhi.
"Quando no sai cos'è, allora è jazz."


Recordeu aquest altre fragment (us el tradueixo)? Cal aferrar-se a l’experiència del món que un té i mig domina o cal buscar-ne d’altres? No, no, la resposta no és tan ràpida.

No va ser el que vaig veure el que em detingué/
Va ser el que no vaig veure/
Ho pots entendre, germà? Va ser el que no vaig veure..., ho vaig buscar, però no hi era, en tota aquella interminable ciutat hi havia de tot excepte/
Hi havia de tot/
Però no hi havia un final. El que no vaig veure és on acabava tot allò. El final del món/
Ara pensa en un piano. Les tecles comencen, les tecles acaben. Tu saps que n’hi ha 88, sobre això ningú no pot enredar-te. No són infinites. Tu ets infinit, i amb aquestes tecles é infinita la música que pots crear. En són 88. Tu ets infinit. Això a mi m’agrada. És fàcil viure amb això. Però si tu/
Però si jo surto en aquella escaleta, i davant meu/
Però si jo surto en aquella escaleta i davant meu s’estén un teclat amb milions de tecles, milions i trilions/
Milions i trilions que mai no s’acaben i aquesta és la veritable veritat, que mai no s’acaben y que aquest teclat és infinit/
Si aquest teclat és infinit, aleshores/
En aquest teclat no hi ha cap música que puguis tocar. T’has assegut en un tamboret equivocat: aquest és el piano en què toca déu/
Crist, però els vas veure els carrers?/
Comptant només els carrers, n’hi havia a milers, com us ho feu per triar-ne una?/
Per triar una dona/
Una casa, una terra que sigui la vostra, un paisatge per mirar, una forma de morir/
Tot aquell món/...

Alessandro Barico. Novecento. Un monologo. Milano, Feltrinelli, 2007 (cinquantunesima edizione)

Sigui quina sigui la tria, en cap cas hi ha la certesa de no naufragar. Sempre cal continuar el viatge, curt o llarg, amb garantia incerta. A més, realitat i ficció, es poden destriar?