E la nave va

Rebo Novecento de mans de l’aiguamarina, amb dedicatòria inclosa. Li’n dono les gràcies i afegeixo que no sé quan me’l llegiré perquè el meu coneixement de l’italià és absolutament desastrós, autodidacte, i el vull acabar d’una tirada. Finalment trobo temps seguit per posar-m’hi. Ignoro si als qui heu vist la pel·lícula o la representació teatral us pot interessar també el monòleg, però, perquè no reendinsar-vos en aquesta història sobre el misteri de l’amistat i sobre la percepció del món, i tants altres estímuls en tan poques pàgines?

Trio dos fragments, el primer en italià i el segon traduït al català. M’agrada aquesta definició del jazz, i el jazz sense definició:

Io e la tromba. Gennaio 1927. Li abbiamo già i suonatori, disse il tizio della Compagnia. Lo so, e mi misi a suonare. Lui se ne stete li a fissarmi senza muovere un muscolo. Aspettò che finissi, senza dire una parola. Pui mi chiese:
"Cos'era?"
"Non lo so."
Gli si illuminarono gli occhi.
"Quando no sai cos'è, allora è jazz."


Recordeu aquest altre fragment (us el tradueixo)? Cal aferrar-se a l’experiència del món que un té i mig domina o cal buscar-ne d’altres? No, no, la resposta no és tan ràpida.

No va ser el que vaig veure el que em detingué/
Va ser el que no vaig veure/
Ho pots entendre, germà? Va ser el que no vaig veure..., ho vaig buscar, però no hi era, en tota aquella interminable ciutat hi havia de tot excepte/
Hi havia de tot/
Però no hi havia un final. El que no vaig veure és on acabava tot allò. El final del món/
Ara pensa en un piano. Les tecles comencen, les tecles acaben. Tu saps que n’hi ha 88, sobre això ningú no pot enredar-te. No són infinites. Tu ets infinit, i amb aquestes tecles é infinita la música que pots crear. En són 88. Tu ets infinit. Això a mi m’agrada. És fàcil viure amb això. Però si tu/
Però si jo surto en aquella escaleta, i davant meu/
Però si jo surto en aquella escaleta i davant meu s’estén un teclat amb milions de tecles, milions i trilions/
Milions i trilions que mai no s’acaben i aquesta és la veritable veritat, que mai no s’acaben y que aquest teclat és infinit/
Si aquest teclat és infinit, aleshores/
En aquest teclat no hi ha cap música que puguis tocar. T’has assegut en un tamboret equivocat: aquest és el piano en què toca déu/
Crist, però els vas veure els carrers?/
Comptant només els carrers, n’hi havia a milers, com us ho feu per triar-ne una?/
Per triar una dona/
Una casa, una terra que sigui la vostra, un paisatge per mirar, una forma de morir/
Tot aquell món/...

Alessandro Barico. Novecento. Un monologo. Milano, Feltrinelli, 2007 (cinquantunesima edizione)

Sigui quina sigui la tria, en cap cas hi ha la certesa de no naufragar. Sempre cal continuar el viatge, curt o llarg, amb garantia incerta. A més, realitat i ficció, es poden destriar?