aquest diumenge, tard, la música continua.

Anava escoltant l'entrevista a Manel Joseph mentre s'acabava el dia i ens menjàvem, abans de sopar, les ratlles contínues i discontinues que portaven al nord. Deia, ell, que ja feia dos anys que pràcticament no tenien actuacions, que els balls de poble, que els èxits del passat, que el Zeleste del carrer Plateria (després Argenteria, perquè cal actualitzar o arcaïtzar el nom, que mai se sap), que havien decidit plegar després de tants anys... I ara, després de quaranta anys d'escenaris, potser aguantaran una mica més perquè els van sortint actuacions aquí i allà.

De la seua música, conservo a casa només un cassete, nom que aviat deurà desaparèixer del diccionari i que ja no tinc aparell on escoltar. Crec que la cançó que vaig sentir més és la... No ho diré, la podeu escoltar aquí mateix en dues versions; però per si resulta massa crepuscular, deixo també un mambo per animar la setmana.

Llarga vida a la Plateria, que segur que sonaria diferent si es digués Argenteria.