proposta de debat impossible

Repasso els meus primers anys a l'ensenyament (i a l'educació) i no trobo diferències positives remarcables, que hi són, respecte els darrers anys; en alguns aspectes, més aviat retrocessos. Discutir l'anomenat sistema d'immersió lingüística, actualment, després de tants anys de funcionament, només es pot entendre des d'intencions polítiques personals o col·lectives que tenen poc a veure amb els resultats del sistema educatiu. No tinc cap interès a entrar en un debat que ja dóna prou joc, però que és un joc força conegut. Parlar estrictament de les hores setmanals de llengua i literatura catalanes i la seua valoració possiblement m'interessaria més, i em torna a venir a la memòria la facilitat amb què es va passar de tenir-ne quatre a cada curs del darrer batxillerat a tenir-ne tres i, finalment, a quedar-se amb dues; ningú no va sortir al carrer i entre els professors d'altres matèries no crec que se'n parlés gaire. De fet, fa anys que penso que ens hauríem de preguntar seriosament perquè després de tantes hores de llengua i literatura a l'ESO i al Batxillerat els alumnes acaben en general amb un domini tan mediocre de la llengua. Em refereixo, és clar, a la llengua escrita, perquè qualsevol sistematització per aconseguir el domini oral de la llengua és pràcticament inexistent. En fi, parlar de tot això és perdre el temps perquè la qüestió de fons és el sistema educatiu.


Suposo que no vaig ser l'únic a mirar el “Singulars” on el professor Xavier Melgarejo va explicar, tan bé com li permetia el temps de què va disposar, el sistema educatiu a Finlàndia. Té poca importància que fos aquest país o qualsevol altre, l'interessant és que va donar les claus per debatre sobre educació i ensenyament més enllà de la repetició fins a l'infinit de les discussions públiques que es duen a terme aquí basades en els intents de reformes tímides. Em va fer gràcia quan va dir que el sistema educatiu és massa complex per entendre'l. Aquí, amb tendència al reduccionisme per incompetència o comoditat, fa temps que se centra en el subsistema escolar i molt menys en els dos altres subsistemes que el conformen i que plegats han de girar perfectament per aconseguir un funcionament eficient del conjunt. Podrien funcionar els tres engranatges en aquest país? Ara per ara, ho dubto; però el debat ha de començar per aquí.

No em vull allargar, sinó que únicament deixo el vídeo del programa per tal que cadascú faci les seues pròpies reflexions sobre algunes de les propostes que estic segur que superen allò que els responsables de la implantació de les lleis d'educació voldrien o serien capaços de fer. Per als més mandrosos, deixo quatre gràfics que podrien ser l'inici d'un llarg debat.

sense conclusions

Llegeixo unes quantes veus que en parlar de la matança de Finlàndia recorden que aquest és el primer país en el rànquing de l’informe Pisa i, segons es diu, on l’ensenyament -o l’educació, que jo mai no acabo d’aclarir qui és qui- funciona perfectament. Sembla que no tant, diu algú; o: en l’educació hi intervenen molts factors i molts agents diversos, opina algun altre. Segurament tothom té una part de raó, com sempre. El que passa és que intentar mesurar els valors cívics, els estats emocionals, els processos bioquímics cerebrals i tantes coses similars -a més dels estímuls exteriors permanents i accidentals- i les causes de les seves alteracions és pràcticament impossible. Per què hi ha tants suïcides a Finlàndia, per exemple? La manca de llum? No s’educa els finlandesos per adaptar-se a les seves peculiaritats lumíniques i climàtiques? No tinc res clar, a part d’una certa desconfiança en els experts i en estadístiques que, inevitablement, no expliquen la realitat sinó versions parcials de la realitat.

Quins valors tenen els finlandesos, els espanyols, els catalans, els de Barcelona, els del barri de Gràcia, els del número 27 del carrer Nàpols, els del 3r 1a del número 27 del carrer Nàpols? Segurament hi ha enquestes més o menys interessants, però en cap cas són capaces de penetrar en la complexitat de la intimitat i la mutabilitat dels éssers humans, aquesta espècie racional tan fàcil d’influir, tan donada a obrar precipitadament, intuïtivament, emocionalment. Podem haver gaudit de la “millor”, educació, podem actuar com a persones “assenyades” durant la major part de la nostra vida, podem tenir uns “valors” morals elevadíssims... Fins que un dia qualsevol els nostres amics i veïns expliquen sorpresos a la premsa que mai no s’ho haguessin pensat de nosaltres.

Les coses són així. És clar, també podem parlar d’educació (ensenyants, pares, societat en general), de les armes de foc, de la prevenció de la criminalitat, de les badades policials, de les hipocresies socials, de les satisfaccions col·lectives, de les tendències delictives, de les societats de consum i de les que no consumeixen. Sí, també es pot parlar de tot això. És més fàcil, més entenedor, més satisfactori, més tangible.

P.S. En Sánchez Piñol diu en un moment donat –la gràcia del programa és que no sembla un programa de televisió-: Escriure ens fa lliures. Li dono voltes a la frase–ràpidament, que tinc moltes coses a pensar, per exemple, quin planeta em trio abans que s’acabi la vida a la Terra? Perquè tingui rima interna hauria de ser Escriure em fa lliure. I als altres, ens fa lliures el que escriu qui escriu? Els qui són lliures, escriuen? Escrivim perquè som lliures o som lliures perquè escrivim (accepteu-me la 1a del plural)? Et sents més lliure escrivint al bloc, a “La Vanguardia” , per a Cossetània, per a la Planeta (m’accepteu aquest tu hipotètic?)? Continuaria indefinidament, però entenc que una cosa és escriure i l’altra llegir o ser llegit. Per un moment penso que la frase em proporciona un haiku. No, em sobra o em falta una síl·laba. Ho puc superar:
Dijous al vespre
Escriu un llibre el lliure
Demà el publica

O encara:
Només si ets lliure
Pots escriure un bon llibre
No t’hi capfiquis

Això dels haikús és bufar i fer ampolles. O potser no.

Per cert, no he participat en el concurs del programa perquè m'ha semblat que la meva opció, "Coronel Tapioca", no acabava de quadrar.

agermanament Catalunya-Finlàndia (sense reciprocitat)

Hi ha viatgers que durant l’estiu se’n van un mes a un país proper o exòtic i quan tornen s’entesten a explicar-te fil per randa les meravelles arquitectòniques i naturals del territori visitat, com funcionen de bé determinats serveis, els aspectes més recòndits de l’ànima dels seus habitants, els lligams entre les diferents classes socials i les seves contradiccions (poquíssimes)... Tot amb pèls i senyals i il·lustrats amb uns vídeos, unes fotos i dos o tres llibres que donen fe, com a mínim, de l’externalitat de la seva història. Aquests viatgers sovint no coneixen el veí de la seva escala perquè la seva missió en la vida no és el coneixement dels individus sinó de les civilitzacions i pensen les persones no són més que part prescindible del conjunt que creuen dominar.

A diferència dels viatgers particulars, que com a màxim t’expliquen durant una tarda o en sessió de tarda i nit vida i miracles de la civilització visitada, els viatgers institucionals, és a dir, aquells que ostenten la representació dels ciutadans, no es conformen a explicar i il·lustrar sinó que pretenen que la societat que els ha elegit es converteixi en la societat que els ha fascinat. Pretenen en un màxim de quatre anys –després ja es veurà, perquè en darrer terme els electors tenen la paraula- que una cultura amb una determinada tradició adopti una altra tradició, canviï els seus esquemes, es converteixi en una altra societat a penes entrevista però, segons ells –sempre optimistes o desesperats- , plenament assimilada en els seus mecanismes i la seva mentalitat.

Els viatgers institucionals són enormement perillosos, son els revolucionaris de la nostra època. En lloc d’aprofitar el que té el país al qual pertanyen i fer les modificacions convenients quan creuen que alguna cosa no funciona, s’entesten a fer creu i ratlla i intenten traspassar allò que han vist en un altre territori, sense recordar que el que funciona en el país visitat és el fruit de molts anys de provatures, és un procés natural.

Al nostre país abunden els viatgers institucionals, entre els quals destaquen els Maragall, tastaolletes potser engrescadors a curt termini, però poc eficaços en les curses de resistència, en els projectes consistents.

Ara li ha tocat el torn a l’Ernest Maragall, conseller d’Educació. El senyor Maragall va veure per la tele i va llegir a la premsa que a Finlàndia l’ensenyament funciona molt bé i ha pensat que a Catalunya, un país amb una tradició pionera en la innovació educativa que els polítics estan aconseguint fer oblidar, cal fer un canvi, ens cal finlanditzar. Els diaris ja comencen a insinuar aquest propòsit del senyor Maragall i suposo que ell mateix s’encarregarà de confirmar-ho en la conferència que donarà a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona el dia 27 d’aquest mes amb el títol de La formació del professorat: una assignatura pendent. Si es que realment és una assignatura pendent, li recordarem que és ell o els altres consellers del ram qui no l’ha aprovada, perquè, de cursos i cursets, els professors no paren de fer-ne; una altra cosa és que els serveixin gaire en aquest model d’educació canviant i erràtic amb què ens martiritzen sense pietat amb l’excusa que cal adaptar-se a uns nous reptes que són incapaços d’assenyalar i afrontar amb una mínima credibilitat i consistència i que converteix l’ensenyament primari i secundari en un cafarnaüm en què qualsevol eficàcia depèn més de la bona voluntat individual que de la previsió i l’eficàcia institucional.

En fi, que tinc una invitació per assistir a la conferència que us passo desinteressadament, res de revenda. Això sí, cal confirmar l’assistència en aquest telèfon 934 006 964, a les 7 de la tarda, que darrerament és l’hora dels toreros (no, no; no vull insistir en el tema de la tauromàquia). Suposo que si hi ha moltes confirmacions es podria arribar a llogar el Palau Sant Jordi, o el camp del Barça. A la fi, tots els que ens dediquem al tema som un col·lectiu considerable, algú té xifres?


P.S. Espero que si és veritat, com em temo, que finalment hi ha un intent de fer que ens assemblem als finlandesos, els cursets de formació els donin indígenes d’aquell territori, que aquí sempre ens quedem a mitges i ens diuen que la culpa és dels pressupostos: sempre els calés. Ah, i espero que l’intent d’adaptar mètodes finlandesos comporti també l’aire condicionat als centres d’ensenyament, que en aquestes dates ja comença a ser heroic intentar veure llibres i llibretes mentre les gotes de suor ens regalimen per la cara i ens entelen els ulls.

I ara és quan tocaria parlar del paper dels ajuntaments en el nou model d’ensenyament, però ho deixaré estar per un altre moment, no us sembla?

A darrera hora llegeixo l’opinió sobre una altra inspiració del sr. Maragall en terres finlandeses. Com que l’Oriol Izquierdo ho explica millor del que jo faria, us remeto a les seves paraules.