23.6.07

agermanament Catalunya-Finlàndia (sense reciprocitat)

Hi ha viatgers que durant l’estiu se’n van un mes a un país proper o exòtic i quan tornen s’entesten a explicar-te fil per randa les meravelles arquitectòniques i naturals del territori visitat, com funcionen de bé determinats serveis, els aspectes més recòndits de l’ànima dels seus habitants, els lligams entre les diferents classes socials i les seves contradiccions (poquíssimes)... Tot amb pèls i senyals i il·lustrats amb uns vídeos, unes fotos i dos o tres llibres que donen fe, com a mínim, de l’externalitat de la seva història. Aquests viatgers sovint no coneixen el veí de la seva escala perquè la seva missió en la vida no és el coneixement dels individus sinó de les civilitzacions i pensen les persones no són més que part prescindible del conjunt que creuen dominar.

A diferència dels viatgers particulars, que com a màxim t’expliquen durant una tarda o en sessió de tarda i nit vida i miracles de la civilització visitada, els viatgers institucionals, és a dir, aquells que ostenten la representació dels ciutadans, no es conformen a explicar i il·lustrar sinó que pretenen que la societat que els ha elegit es converteixi en la societat que els ha fascinat. Pretenen en un màxim de quatre anys –després ja es veurà, perquè en darrer terme els electors tenen la paraula- que una cultura amb una determinada tradició adopti una altra tradició, canviï els seus esquemes, es converteixi en una altra societat a penes entrevista però, segons ells –sempre optimistes o desesperats- , plenament assimilada en els seus mecanismes i la seva mentalitat.

Els viatgers institucionals són enormement perillosos, son els revolucionaris de la nostra època. En lloc d’aprofitar el que té el país al qual pertanyen i fer les modificacions convenients quan creuen que alguna cosa no funciona, s’entesten a fer creu i ratlla i intenten traspassar allò que han vist en un altre territori, sense recordar que el que funciona en el país visitat és el fruit de molts anys de provatures, és un procés natural.

Al nostre país abunden els viatgers institucionals, entre els quals destaquen els Maragall, tastaolletes potser engrescadors a curt termini, però poc eficaços en les curses de resistència, en els projectes consistents.

Ara li ha tocat el torn a l’Ernest Maragall, conseller d’Educació. El senyor Maragall va veure per la tele i va llegir a la premsa que a Finlàndia l’ensenyament funciona molt bé i ha pensat que a Catalunya, un país amb una tradició pionera en la innovació educativa que els polítics estan aconseguint fer oblidar, cal fer un canvi, ens cal finlanditzar. Els diaris ja comencen a insinuar aquest propòsit del senyor Maragall i suposo que ell mateix s’encarregarà de confirmar-ho en la conferència que donarà a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona el dia 27 d’aquest mes amb el títol de La formació del professorat: una assignatura pendent. Si es que realment és una assignatura pendent, li recordarem que és ell o els altres consellers del ram qui no l’ha aprovada, perquè, de cursos i cursets, els professors no paren de fer-ne; una altra cosa és que els serveixin gaire en aquest model d’educació canviant i erràtic amb què ens martiritzen sense pietat amb l’excusa que cal adaptar-se a uns nous reptes que són incapaços d’assenyalar i afrontar amb una mínima credibilitat i consistència i que converteix l’ensenyament primari i secundari en un cafarnaüm en què qualsevol eficàcia depèn més de la bona voluntat individual que de la previsió i l’eficàcia institucional.

En fi, que tinc una invitació per assistir a la conferència que us passo desinteressadament, res de revenda. Això sí, cal confirmar l’assistència en aquest telèfon 934 006 964, a les 7 de la tarda, que darrerament és l’hora dels toreros (no, no; no vull insistir en el tema de la tauromàquia). Suposo que si hi ha moltes confirmacions es podria arribar a llogar el Palau Sant Jordi, o el camp del Barça. A la fi, tots els que ens dediquem al tema som un col·lectiu considerable, algú té xifres?


P.S. Espero que si és veritat, com em temo, que finalment hi ha un intent de fer que ens assemblem als finlandesos, els cursets de formació els donin indígenes d’aquell territori, que aquí sempre ens quedem a mitges i ens diuen que la culpa és dels pressupostos: sempre els calés. Ah, i espero que l’intent d’adaptar mètodes finlandesos comporti també l’aire condicionat als centres d’ensenyament, que en aquestes dates ja comença a ser heroic intentar veure llibres i llibretes mentre les gotes de suor ens regalimen per la cara i ens entelen els ulls.

I ara és quan tocaria parlar del paper dels ajuntaments en el nou model d’ensenyament, però ho deixaré estar per un altre moment, no us sembla?

A darrera hora llegeixo l’opinió sobre una altra inspiració del sr. Maragall en terres finlandeses. Com que l’Oriol Izquierdo ho explica millor del que jo faria, us remeto a les seves paraules.

9 comentaris:

Júlia ha dit...

Suposo que li han pagat el viatge... No sé perquè sempre es busquen aquests models, crec que és per subvencionar viatges als polítics, la immersió canadenca, el socialisme suec, sempre necessiten 'inspiració, aquesta gent. Fa uns anys també van enviar unes bibliotecàries a Finlàndia a mirar biblioteques, per què no ens paguen una volta al món per anar a veure escoles i instituts????

Júlia ha dit...

Per cert, estic d'acord en tot el que dius sobre l'ensenyament.

lola ha dit...

Plas, plas, plas (aplaudiments).
T'ha quedat rodó. Recordo una de les primeres i desmadrades pel.lis del Woody Allen, Bananas (?), on un dictador llatinoamericà recent arribat al poder decreta, davant el poble de primer entusiasta i després perplex, que, a partir d'aquell mateix moment tothom ha de parlar en anglès. Si és que en això dels acudits ja està tot inventat.

Lola

pere ha dit...

Júlia, quan dius "li han pagat", suposo que vols dir "li HEM pagat", perquè, que se sàpiga, som nosaltres qui subvencionem els nostres represntants, encara que ells, força generosos, de vegades ens subvencionen a nosaltres.
Recordes l'any que van fer començar el curs al gener a la universitat; em sembla que va ser després de viatjar a Mèxic i tastar uns bolets alicinògens.

Recordo la pel·lícula, Lola; la diferència és que aquí passem directament a l'estadi de perplexos. Al nostre país (posa països si vols), no trobes que la realitat institucional supera gairebé sempre qualsevol ficció? I els invents de l'ensenyament, ni el professor Franz (es deia així?).

Júlia ha dit...

Franz de Copenhague, per cert.

denke ha dit...

Recordo al Pujol amb Suècia, ara el tripartit amb finlandia...

i jo em pregunto.. com es que venen aqui de vacances?
als finesos tambe els convencen per "acatalanar-se"?

pere ha dit...

És que no sabia on anava la hac, Júlia.

Tot això, denke, ve de l'Espriu: "i com m'agradaria allunyar-me nord enllà..." I com que els polítics no ho poden fer, doncs intenten acostar el nord. Als polítics no els agrada Pere Quart.
Els agrada, però fora del curs escolar :-)

El veí de dalt ha dit...

Osti! Doncs jo tenia presit unes vacances estiuenques a Finlàndia, i ara, amb tanta vinguda i anada indtitucional, no sé com prendre-m'ho!

pere ha dit...

No t'ho pensis, és el moment! Quan tornis presentes la factura de l'hotel i ja seràs expert institucional en educació. Potser cap d'experts! Et pagaran una pasta que...