Deu fer uns deu anys, vaig ésser pres, com tots els homes d'estudi, de les idees radicals. Amic de la veritat, no em feia por, portés el que portés en el seu si, i l'acceptava així que es presentava als meus ulls. Pels llibres, per les revistes, per la premsa en general i per les meves observacions particulars, havia conclòs que la societat moderna no tenia raó d'ésser.
El 1912, el doctor Pericard pensava doncs, com alguns de nosaltres actualment, que calia un canvi radical, però ell tenia la possibilitat de transformar la societat. Res de reformés, res de revolucions que no deixen de ser reformes, sinó començar de zero:
“No pas per la reforma vers la perfecció, sinó per la creació”, vaig escriure amb lletres d'or a la paret del meu laboratori.
Va començar una tasca que ens pot recordar la del doctor Frankenstein, amb la diferència que els seus homes no partien de la matèria humana morta, és a dir, de la recreació, sinó d'una veritable creació. No m'entretindré a descriure la part científica, esperpèntica i divertida (Pompeu Gener , per exemple, li dissenya la incubadora) , sinó que copiaré alguns fragments ideològics de l'experiment, que és el que realment importa, perquè la novel·la, evidentment, és una reflexió filosòfica sobre la humanitat, especialment sobre l'occidental i, si volem filar prim, sobre la catalana, que encara té alguns elements vigents.
Imprescindible fer els humans per separat:
Hauria pogut fer un sol aparell general per als dotze individus que pensava produir, però vaig preferir treballar per unitats, individualment, car el meu intent era produir homes lliures. Produir-los col·lectivament hauria pogut influir en el cervell dels nous éssers i fer dels dotze éssers nous una societat de caràcter comunista semblant a la d'aquells pobles que van al darrere de tota civilització encara que vagin al davant de tot orgull i de tota fatxanderia.
El plaer del creador quan veu les seues criatures no és el que havia esperat per múltiples raons, entre altres precisament perquè tenen llibertat i són imprevisibles. Malgrat tot, el doctor Pericard és un déu benigne i amb paciència:
Vaig necessitar tota la fredor del meu juí per a trobar natural i bell llur gest superb que em deia ben clarament que, si haguessin sabut enraonar, m'haurien preguntat qui era jo, i què volia, i amb quin dret els havia fet desenrotllar. Vaig comprendre la indignació del Creador, en el fons de la seva bonhomia, enfront de l'àngel rebec; el que no vaig comprendre és que no li hagués passat encara l'empipada. A mi em passà tot seguit; encara més: vaig estar satisfet d'aquella mirada interrogativa i superba que van dirigir-me. Bé és cert que el Creador s'havia proposat només fer éssers a imatge d'ell, mentre que jo em proposava de fer-los superiors a mi mateix...!
[...]
Vaig decidir ensenyar-los un dels idiomes artificials dels mil que hi ha inventats, i hauria triat l'esperanto, si no hagués estat tan fàcil, tan conegut, i si ja no hagués tingut una ànima pròpia.
El doctor de seguida s'adona que l'acte creatiu tal com ell l'havia imaginat és impossible i que els seus homes artificials, que ja han nascut amb uns condicionaments que no cal explicar -tots tenen algun tipus de defecte- , necessiten una educació que necessàriament ha de donar-los algú, encara que sigui només el doctor, que pel fet d'haver viscut en una societat amb uns determinats valors, els els transmetrà. Inútil, doncs, voler arribar a la perfecció des de la imperfecció, com mostra aquest petit fragment en què el doctor reflexiona sobre l'humà (?) que li ha sortit comerciant:
Aquest comerç esquifit, fet a còpia de privacions i de dejunis, que, malgrat la cobdícia que l'alimentava, no arribava a fer que Gamma s'arrisqués a cap gran especulació, em féu sospitar que en veritat potser no havia estat el jueu alemany que li havia inoculat el virus de trafiqueig, sinó jo mateix, el fill de Barcelona que tantes vegades havia tingut ocasió de posar-se en contacta amb els honorables botiguers de la Ciutat Comtal, i dels quals, sens dubte, havia conservat algunes resquícies.
Arriba un moment que el doctor, en adonar-se que el seu experiment ha estat un fracàs, vol tornar a començar, tot evitant els errors comesos en el procés anterior, però un incendi del laboratori, provocat, sense cap malícia, pels homínids, li impedeix recuperar les notes i el material que durant molts anys havia anat desenvolupant. Una simple excusa literària, perquè Pujulà, el lector, i el mateix doctor Pericard saben que la societat no té remeis radicals i que només és possible anar trampejant a l'espera d'una societat més perfecta que encara no som capaços de concebre no només en el temps, sinó, encara menys en el com, perquè de moment no se sap de cap artifici que hi pugui conduir.
