un llistat, i un altre centenari

L'altre dia, en parlar de Bradbury, se'm va acudir de mirar quines altres obres de ciència-ficció s'havien publicat el mateix any de les dues que citava de l'escriptor. Vaig trobar, entre les que considero que tenen algun relleu, les següents:

1950:
Ray Bradbury: Còniques marcianes
Isaac Asimov: Jo, Robot
Fritz Leiber: ¡Hágase la oscuridad!


1953:
Ray Bradbury: Fahrenheit 451
Fred Pohl i Cyril K. Kornbluth: Mercaderes del espacio
Isaac Asimov: Bóvedas de acero
Arthur C. Clarke: El fin de la infancia
Henry Kuttner: Mutante
Theodore Sturgeon: Más que humano
Clifford D. Simak: Un anillo alrededor del Sol
Alfred Bester: El hombre demolido
Charles L. Harness: Los hombres paradójicos
Ward More: Lo que el tiempo se llevó


Les copio en castellà perquè és la llengua en què les vaig llegir, malgrat que és possible que alguna, no crec que totes, s'hagi traduït al català. Ara estic molt desvinculat de la lectura de ciència-ficció, però crec que la publicació d'obres d'aquest gènere en la nostra llengua, que ha tingut etapes de certa esplendor -remarco “certa”- és escassa. Per cert, no sé si ara, després de tants anys d'existència del gènere, tot els entesos s'acabarien de posar d'acord en la definició de ciència-ficció; jo crec que el concepte era més clar fa unes quantes dècades.

El que sí que tothom acceptaria és que Homes artificials, de Frederic Pujulà, és una novel·la de ciència-ficció i la majoria dirien que aquesta obra, publicada el 1912, és la primera novel·la del gènere escrita en català. Vet aquí, doncs, que aquest any aquesta novel·la fa cent anys i que potser se'n parlarà si realment tira endavant la proposta d'organitzar l'aniversari que va fer l'Antoni Munné-Jordà en l'assemblea de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia el novembre de l'any passat.

Normalment no recomano llibres des d'aquí, només en parlo, però en aquest cas, tenint en compte la distància temporal que no compromet a res, penso que qualsevol lector pot passar una bona estona llegint Homes artificials; anar més enllà, en la valoració de les tesis filosòfiques que presenta l'autor, amb una bona dosi d'humor, ja és cosa de cadascú. Cal dir, a més, que és un llibre que es pot trobar a les llibreries per només 12 euros publicat per Pagès editors l'any 2009.

Ara és quan em tocaria parlar de la novel·la, però com que he anat pensant a incloure algun fragment i el post s'allargaria excessivament, prefereixo deixar-ho per un altre dia. Tot i així no em sé estar de copiar unes línies d'una narració anterior de Frederic Pujulà, que de la mateixa manera que Guillem de Varoic va servir a Martorell per als primers capítols de Tirant lo Blanc -ei, la comparació!- Pujulà l'aprofita en els dos primers capítols d'Homes artificials. El protagonista de la narració, el doctor Pastetes (a la novel·la serà el doctor Pericard) necessita, per realitzar un experiment amb garantia d'èxit, una ciutat en què durant un temps no s'hi presenti ningú de l'exterior. Per tal d'aconseguir-ho, recorre a la premsa:

Vaig adoptar el procediment de la premsa, que cap codi no castiga: vaig enviar mil telegrames en què s'anunciava que s'havia declarat el còlera, la verola i el tifus a Girona: ningú no ho va dubtar, però seguí arribant-hi gent. En vaig enviar mil més en què es deia que en aquella ciutat feien anar a missa per força, i, sense dubtar-ho tampoc ningú, seguí arribant-hi gent. En vaig enviar una dotzena en què s'afirmava que en Franquet i Serra hi llegia versos a la plaça, i des d'aquell dia no hi va arribar ningú més.

Frederic Pujulà: “El Codi de la No-llei, o el radical doctor Pastetes i el sopar de la marquesa intel·lectual” . Revista “Joventut, núm. 207. Barcelona, 28 de gener de 1904.

No sé amb quin goig s'ho devia prendre Franquet i Serra. En fi, la novel·la, que té algun toc d'aquest tipus, és més seriosa.