Jo em vaig comprar fa una setmana la novel·la Desembre, publicada per primera vegada l’any 1934 i acabada de reeditar. L’obra, dividida en dues parts: Revolta i Repressió, és una novel·la de conscienciació de la classe treballadora i de revolta davant les injustícies que té com a rerefons “l’aixecament fracassat contra la monarquia que va produir-se a jaca el 12 de desembre de 1930 a càrrec del capità Fermín Galan que, des de la localitat aragonesa va proclamar la República”.
Abans de començar al lectura, em va cridar l’atenció aquesta consideració del pròleg:
Joan Baptista Xuriguera va revisar Desembre el 1979 i va rectificar-ne nombrosos aspectes de la primera edició, no únicament lingüístics sinó també de contingut. Ara bé, no podem considerar que aquesta revisió fos afortunada ja que va diluir en excés la trama i la ideologia que vertebrava la novel·la. És per aquesta raó que hem escollit per a la present reedició de Desembre el text de 1934 perquè considerem que és el que ens apropa millor a la modernitat d’una novel·la i del seu autor.
Joan Baptista Xuriguera: Desembre, Edicions de 1984. Pròleg de Josep Camps i Arbós. (pag. 13)
Com que no conec les modificacions del 79, no puc opinar sobre l’efecte que van tenir en l’original, però em faig les següents reflexions, tot entenent que és ben lícit reeditar l’obra del 34 i no publicar una novel·la que mai no havia vist la llum:
1. Entenc que més que el valor literari de la novel·la interessa destacar el testimoniatge històric d’una obra que en el seu moment plantejava i desenvolupava unes situacions des l’òptica d’un radicalisme sense concessions.
2. Entenc que aquesta publicació pretén, en part, mostrar el pensament de l’autor en la seva joventut, pensament que el pas del temps i l’evolució del país va anar canviant.
3. Llàstima que no s’hagin publicat les dues versions. A mi m’hagués agradat, tot i que des de la perspectiva comercial no té gaire sentit, és cert.
4. Finalment, em pregunto fins quin punt és correcte des de la perspectiva de la voluntat de creació literària publicar una versió antiga d’una obra que, per a bé o per a mal, ha estat revisada pel seu propi autor. Si Xuriguera va tenir la voluntat en un moment determinat i per la raó que fos de modificar, com fan molts altres escriptors, el que ell mateix havia escrit, perquè no respectar els canvis? Potser va ser el mateix Xuriguera qui, acabades les modificacions va decidir que el resultat no era prou satisfactori i va decidir no intentar la publicació? Quin Xuriguera val, el del 34 o el del 79?
En fi, no puc opinar sobre el que no conec, i la novel·la de 1934 apassionada en els seus plantejaments, la seva tesi i la seva prosa, innocent a voltes des de la perspectiva actual, esperançada, i d’un maniqueisme inevitable, és interessant per conèixer un tipus de literatura compromesa que respon a un moment molt concret de la història del país.
Us acabo de parlar del maniqueisme i em sembla que els fragments que he triat poden mostrar la meva parcialitat. Els dolents són extraordinàriament dolents: forces de l’ordre, burgesia i representants de l’església. ¿Van quedar així aquests tres fragments després de la revisió de 1979, amb el franquisme ja enterrat i la “concòrdia” en l’ordre del dia, en una societat que ja començava a ser el que és ara?
L’ona adversària al règim imperant s’aixecava gegantina en tot el país, però aquell Estat inquisidor omplia molts estómacs. Tenia organitzada la repressió permanent amb una mena de mercenarisme. Vertaders exèrcits d’individus indesitjables, amb un temperament d’home cruel i implacable, constituïen els cossos armats al servei dels quals hi havia l’ordre públic
Pàg. 164
El fred d’aquell cru hivern deixava el senyal del seu pas en aquelles llars abandonades, en les quals es bellugava a l’entorn de la taula els ulls rodons i la cara bruta de dos infants. En aquestes cases pobres, la mare, altra vegada prenyada, invariablement feinejava en els fogons o estava seguda en una cadira, muda i amb el cap cot, com si se sentís culpable interiorment de la misèria que ella mateixa, i de forma tan passiva, sofria en aquells moments.
En les altres cases, en les distingides, de l’alta burgesia, on s’hi celebraven sopars apoteòsics amb coberts de plata; on la mare tenia una cara serena, negres els ulls i vermells els llavis –vermells de carmí-; on els infants joguinejaven en els braços d’una mainadera; on el pare, en fi, podia comentar, amb regust d’alegria i de triomf, la manifestació d’aquella tarda; en aquelles cases no hi havia cap senyal de la tragèdia popular. La burgesia reia davant de la impotència de la classe treballadora...
Pàgs. 218-219
La bomba continguda tant temps, a la fi esclatà; fou aquell matí. La monja havia esperat que els malalts que hi haguessin en aquella habitació no poguessin veure res; procurà trobar-se sola; ajustà els finestrons i al poca llum que penetrava es distribuïa amb peresa pels llocs més propers d’aquella finestra.
La monja anà cap al llit on es trobava el quinzenari, estirà els llençols cap avall i es llançà al seu damunt. El malalt no sabé que fer. En el moment que ella el tenia abraçat i el besava, entrà un oficial de la presó. La dona es desféu de l’home, mostrà una cara afligida i digué que havia estat ell que l’havia violentat. El pres, gitat al llit, no l’havia deixat anar perquè no l’havia agafat encara.
L’oficial féu entrar dos ordenances i els manà que s’emportessin el malalt. Aqust fou portat als soterranis, fou torturat i, després, llançat als calabossos de càstig, sense llum i voltat de les parets rajant aigua.
Pàg. 235
