2.4.08

esperances i realitats (més JBX)

El mes de maig passat escrivia aquí que el 2008 es commemorava, també, l’any Xuriguera. De moment, encara que potser no se n’ha fet gaire publicitat, s’han reeditat alguns llibres i se’n publicaran més, van canviant de lloc dues exposicions itinerants, es fan conferències i presentacions i, pel que dedueixo, el moment de màxima difusió serà a Barcelona el mes de juny, el del naixement de l’escriptor, amb exposicions i actes simultanis a la casa Golferichs i a la seu de l’IEC. Teniu tota la informació aquí, a la pàgina sobre l’autor.

Jo em vaig comprar fa una setmana la novel·la Desembre, publicada per primera vegada l’any 1934 i acabada de reeditar. L’obra, dividida en dues parts: Revolta i Repressió, és una novel·la de conscienciació de la classe treballadora i de revolta davant les injustícies que té com a rerefons “l’aixecament fracassat contra la monarquia que va produir-se a jaca el 12 de desembre de 1930 a càrrec del capità Fermín Galan que, des de la localitat aragonesa va proclamar la República”.

Abans de començar al lectura, em va cridar l’atenció aquesta consideració del pròleg:

Joan Baptista Xuriguera va revisar Desembre el 1979 i va rectificar-ne nombrosos aspectes de la primera edició, no únicament lingüístics sinó també de contingut. Ara bé, no podem considerar que aquesta revisió fos afortunada ja que va diluir en excés la trama i la ideologia que vertebrava la novel·la. És per aquesta raó que hem escollit per a la present reedició de Desembre el text de 1934 perquè considerem que és el que ens apropa millor a la modernitat d’una novel·la i del seu autor.

Joan Baptista Xuriguera: Desembre, Edicions de 1984. Pròleg de Josep Camps i Arbós. (pag. 13)

Com que no conec les modificacions del 79, no puc opinar sobre l’efecte que van tenir en l’original, però em faig les següents reflexions, tot entenent que és ben lícit reeditar l’obra del 34 i no publicar una novel·la que mai no havia vist la llum:

1. Entenc que més que el valor literari de la novel·la interessa destacar el testimoniatge històric d’una obra que en el seu moment plantejava i desenvolupava unes situacions des l’òptica d’un radicalisme sense concessions.
2. Entenc que aquesta publicació pretén, en part, mostrar el pensament de l’autor en la seva joventut, pensament que el pas del temps i l’evolució del país va anar canviant.
3. Llàstima que no s’hagin publicat les dues versions. A mi m’hagués agradat, tot i que des de la perspectiva comercial no té gaire sentit, és cert.
4. Finalment, em pregunto fins quin punt és correcte des de la perspectiva de la voluntat de creació literària publicar una versió antiga d’una obra que, per a bé o per a mal, ha estat revisada pel seu propi autor. Si Xuriguera va tenir la voluntat en un moment determinat i per la raó que fos de modificar, com fan molts altres escriptors, el que ell mateix havia escrit, perquè no respectar els canvis? Potser va ser el mateix Xuriguera qui, acabades les modificacions va decidir que el resultat no era prou satisfactori i va decidir no intentar la publicació? Quin Xuriguera val, el del 34 o el del 79?

En fi, no puc opinar sobre el que no conec, i la novel·la de 1934 apassionada en els seus plantejaments, la seva tesi i la seva prosa, innocent a voltes des de la perspectiva actual, esperançada, i d’un maniqueisme inevitable, és interessant per conèixer un tipus de literatura compromesa que respon a un moment molt concret de la història del país.

Us acabo de parlar del maniqueisme i em sembla que els fragments que he triat poden mostrar la meva parcialitat. Els dolents són extraordinàriament dolents: forces de l’ordre, burgesia i representants de l’església. ¿Van quedar així aquests tres fragments després de la revisió de 1979, amb el franquisme ja enterrat i la “concòrdia” en l’ordre del dia, en una societat que ja començava a ser el que és ara?

L’ona adversària al règim imperant s’aixecava gegantina en tot el país, però aquell Estat inquisidor omplia molts estómacs. Tenia organitzada la repressió permanent amb una mena de mercenarisme. Vertaders exèrcits d’individus indesitjables, amb un temperament d’home cruel i implacable, constituïen els cossos armats al servei dels quals hi havia l’ordre públic
Pàg. 164

El fred d’aquell cru hivern deixava el senyal del seu pas en aquelles llars abandonades, en les quals es bellugava a l’entorn de la taula els ulls rodons i la cara bruta de dos infants. En aquestes cases pobres, la mare, altra vegada prenyada, invariablement feinejava en els fogons o estava seguda en una cadira, muda i amb el cap cot, com si se sentís culpable interiorment de la misèria que ella mateixa, i de forma tan passiva, sofria en aquells moments.
En les altres cases, en les distingides, de l’alta burgesia, on s’hi celebraven sopars apoteòsics amb coberts de plata; on la mare tenia una cara serena, negres els ulls i vermells els llavis –vermells de carmí-; on els infants joguinejaven en els braços d’una mainadera; on el pare, en fi, podia comentar, amb regust d’alegria i de triomf, la manifestació d’aquella tarda; en aquelles cases no hi havia cap senyal de la tragèdia popular. La burgesia reia davant de la impotència de la classe treballadora...
Pàgs. 218-219

La bomba continguda tant temps, a la fi esclatà; fou aquell matí. La monja havia esperat que els malalts que hi haguessin en aquella habitació no poguessin veure res; procurà trobar-se sola; ajustà els finestrons i al poca llum que penetrava es distribuïa amb peresa pels llocs més propers d’aquella finestra.
La monja anà cap al llit on es trobava el quinzenari, estirà els llençols cap avall i es llançà al seu damunt. El malalt no sabé que fer. En el moment que ella el tenia abraçat i el besava, entrà un oficial de la presó. La dona es desféu de l’home, mostrà una cara afligida i digué que havia estat ell que l’havia violentat. El pres, gitat al llit, no l’havia deixat anar perquè no l’havia agafat encara.
L’oficial féu entrar dos ordenances i els manà que s’emportessin el malalt. Aqust fou portat als soterranis, fou torturat i, després, llançat als calabossos de càstig, sense llum i voltat de les parets rajant aigua.

Pàg. 235

4 comentaris:

Júlia ha dit...

Alguna cosa vaig llegir i també em va estranyar. O sigui, tu revises una novel·la i passen de tu... El que tu dius, caldrien els dues versions...

Arare ha dit...

Jo també penso que, malgrat el punt de vista del marketing - que no entenc per què aconsella una sola versió i no totes dues, això del marketing no ho entenc gaire, fan el que volen amb nosaltres- doncs jo també penso que haurien d'haver fet les dues versions, digueu-me innocent.

Que dolenta, la monja, oi?

Gràcies, Pere :D

Quan torni del Matarranya et vull continuar llegint!!!

un petonet.

manel ha dit...

atinada reflexió, crec

pere ha dit...

Suposo, Júlia, que hi deu haver una explicació més consistent que les nostres elucubracions, però...

La veritat, arare, és que no sé quina sortida tindrà el llibre i que no deu ser fàcil el que demanem, però... Si no te'l cpmpres i el vols llegir, ja te'l passaré.
La novel·la està plena de dolents i de bons, no hi ha gaires personatges entremig. I les monges... a mi ja m'ho havien dit, però no m'ho crec.
Què vols dir, que no ens llegiràs des del Matarranya?

Gràcies, Manel. Mentre no em diguin el contrari...