JBX

-En Josep Baptista Xuriguera
-Qui?
-Sí, home, en Xuriguera, el dels verbs catalans conjugats...
-Ah, en Xuri, el d’aquell llibre petit de color verd que sempre portava el profe de català...

I és que en Xuriguera és un altre dels escriptors a qui la guerra va estroncar la carrera i no sé fins quin punt la vida. Alguns –potser l’atzar, potser els contactes, potser la insistència, potser els antecedents- van poder tornar a aconseguir una certa normalitat. En Xuriguera, menys. Va tornar de l’exili francès quan encara Catalunya era un país de tenebres i va anar publicant, però ningú no es va preocupar per recuperar-lo plenament en la roda de les lletres, i no entrarem ara en motius i conseqüències. Coneixem el seu imprescindible volum sobre els verbs i potser els seus diccionaris, però ignorem les seves novel·les, el seu teatre, les seves poesies, els seus assaigs. Xuriguera, que quan tenia 69 anys, una edat en què la majoria estan jubilats o es deleixen per estar-ho, va tornar –qüestió de justícia- a la seva plaça de funcionari de l’Ajuntament de Barcelona, és un perfecte desconegut entre nosaltres.

L’any que ve, però, es compliran 100 anys del seu naixement. L’any que ve serà l’any Xuriguera, encara que possiblement les institucions governamentals i literàries més conegudes no el celebraran. No, no cal que compreu en una llibreria de vell la seva novel·la Hilde, publicada l’any 1935, més o menys contemporània d’Aloma de la Mercè Rodoreda, però una mica més, com ho diria, forta, potser? Ni cal que pagueu a preu d’or una edició del 1934 de Desembre. Totes dues novel·les sembla que es publicaran l’any que ve. I també l’obra de teatre Els pares del soldat. I L’horta daurada –quin títol més suggestiu-, amb poemes inèdits. I segurament podrem entrar en un web exclusivament dedicat a la seva figura i la seva obra. Quina llàstima, però, que la bona voluntat privada i els mitjans de les petites editorials no siguin suficients per poder emprendre la tasca de publicar el seu epistolari; la correspondència, per exemple, entre ell i el seu amic Bladé, de qui us parlava no fa gaire, que potser no ens donaria cap nova clau per interpretar la nostra història, però que segur que ens proporcionaria una visió que alguns agrairíem, aneu a saber si amb alguna sorpresa afegida. Cal gent perquè això sigui possible? Jo m’hi apunto, però imagino que la col·laboració econòmica, com sempre, és imprescindible, una despesa que difícilment reportaria beneficis.


Modestament, doncs, m’apunto a l’any Xuriguera o, dit d’una altra manera, a rescatar-lo momentàniament de l’oblit en què es troba més enllà de les terres de Lleida i de cercles reduïts. Me’n sentireu parlar, encara que de moment m’hauré de limitar a la poca poesia seva que conec. Ja en vau llegir un poema fa uns dies.

























P. S. Ai, continuen els problemes amb la connexió a Internet! Aprofito el moment.