Temps (curt) d'enquestes i incerteses

Rebo al fix -queden encara gaires telèfons de sobretaula?- una trucada amb prefix 91. No sé quina empresa enquestadora m'ha triat a l'atzar per saber la meua opinió sobre assumptes polítics relacionats a Catalunya. Com que preguntar no és ofendre, estic disposat a respondre si la cosa és curta. Les preguntes habituals sobre Catalunya i Espanya, sobre properes eleccions, sobre si em sento això o allò, sobre la llengua que empro habitualment. Hi ha dos aspectes que em porten a una petita discussió educada sobre el plantejament de les preguntes. El primer és de tipus genèric, consisteix a voler saber que crec jo sobre hipotètics esdeveniments futurs: que si passarà una cosa o una altra; em veig obligat a confessar que la meua visió de l'esdevenidor és i sempre ha estat nul·la, que potser altres més agosarats o realment visionaris poden conèixer que passarà, però, insisteixo, no és el meu cas, de manera que en aquest tipus de preguntes ja pot anar marcant amb una creu no ho sap, no contesta. L'altre parèntesi en la marxa ràpida de l'enquesta es produeix quan em pregunta que trio entre bandera espanyola, senyera i estelada (no em diu bandera catalana o bandera catalana amb estrella, ni tampoc, tot s'ha e dir, nacional en esmentar l'espanyola); aquí, davant de la confusió de l'enquestadora que confessa no saber ben bé què vol dir senyera ni estelada (quina feina més ingrata segons l'enquestat que et toca), em permeto un petit aclariment socio-filològic sobre el terme senyera, que com és sabut no m'agrada gaire en la seua accepció majoritària i acabo concloent que Catalunya, que jo sàpiga i de moment, només té una bandera.

Per acabar em pregunta quin partit vaig votar en les darreres eleccions. Mira que responem en les enquestes qüestions que de vegades no expliquem a segons quins amics i que ens podrien semblar impertinents si ens les fessin. En la meua política d'embolicar la troca tan com puc en totes les enquestes, estic a punt de dir-li que vaig votar la Falange, però em sap greu haver-la atabalat tant i li esmento un partit més acord amb la dinàmica de les altres respostes. Després penso si realment hagués apuntat la Falange; suposo que sí, la seua feina no és interpretar sinó apuntar. Em penedeixo una mica de no haver estat prou conseqüent amb la meua metodologia de respostes a les enquestes.

eleccions

En el meu cas, allò que l'edat dona saviesa és del tot mentida; ni l'he tinguda de jove ni, molt menys, l'he adquirida ara. Potser la diferència és que ara n'estic segur, cosa que és una evidència que no té cap mèrit intel·lectual. Serveixi aquest petit preàmbul per afegir que, a més, m'he tornat més lent i obsessiu: mentre que suposo que la majoria de la població del país fa mil filigranes i projeccions de futur a partir de les informacions diàries, a mi se'm queda una paraula al cap que em limita la complexitat de tot el que passa i ha de venir. Avui, per exemple, el mot que em circumval·la és eleccions.

Sembla ser que les noves normes que vindran a partir de l'aplicació del 155 es clouran amb unes eleccions lliures (sic) i democràtiques (sic) que ho posaran tot al seu lloc. Entenc el que diuen, però no per què ho diuen. Si el final, de moment, de tot plegat és la formació d'un Parlament en què pràcticament tots els grups que actualment el conformen tindran el mateix nombre de diputats, on es troba la gràcia? Què m'estic perdent? Potser el final no és l'important si no el que passi entremig? Es tracta d'aconseguir un bucle interminable?

Si pensés que val la pena, demanaria que algú m'il·lustrés sobre el tema, però dubto que el meu cervell arribi a comprendre, assimilar i recordar la complexitat argumental que per a altres deu ser bufar i fer ampolles.

Quina paraula s'apoderarà demà de la meua ment limitada? Quin patir! Ah, els anys!

P. S. Les coses noves sempre fan il·lusió. He llegit que ara diuen que potser caldria aplicar el 155 en més territoris. No m'estranyaria, quan es crea un joc nou i s'inventen unes regles -encara ara en procés d'esborrany- com més vegades es practiqui fins a dominar-lo millor, deuen pensar.

Constitució, Estatut i literatura

Ja és emprenyador que la sentència sobre l’Estatut s’hagi concretat la revetlla de sant Pere, més conegut com Pedra, que va ser crucificat de cap per avall. Per mi, i no vull semblar paranoic, que els sentenciadors han triat conscientment aquest dia.

Com que no he llegit les modificacions estatutàries, no tinc criteri per concretar la meva opinió sobre els punts retocats o suprimits, però a primera lectura dels mitjans se m’acuden uns quants pensaments, frases o sentències més pròpies de Facebook que d’un bloc seriós com aquest.

1.Insisteixo en la idea, per raons exposades anteriorment, que la Constitució espanyola és obsoleta i qualsevol sentència sorgida dels seus intèrprets oficials és anacrònica.

2. Se’m pot dir que sóc cap quadrat i ho acceptaré, però no entenc que els deu màxims experts en Constitució –entre no sé quants milions d’espanyols, catalans inclosos- no es posin d’acord entre el que s’adequa a la Constitució i el que no: 8 a 2, 6 a 4... La Constitució, com la literatura, sembla que depèn de la interpretació dels lectors. La idea m’agrada perquè confereix, aparentment, seriositat a la literatura, cosa que mai ha necessitat, però barrino que implica frivolitat en la Constitució o en els seus intèrprets, cosa que em sembla preocupant però perfectament comprensible.

3.Una llengua, una nació. Aquí no accepto cap matís. Continuo sent cap quadrat.

4.Em nego a participar en una previsible jornada multitudinària reivindicativa. La meva reivindicació és indefinida.

5. Tinc curiositat per veure com reaccionaran els valencians i els andalusos –perdço, si cal, per l’agermanament- davant de la retallada de les seves respectives Constitucions. Ep, he dit només curiositat.

6. No tinc gaire curiositat per saber les reaccions dels partits polítics. Si fa no fa, ja les podria concretar ara mateix.

7. Que consti que l’Estatut –fins i tot el primer- sempre m’ha interessat relativament. No sé fins a quin punt aquesta afirmació es contradiu amb les anteriors.

Em falta concretar tres punts, possiblement els més interessants, però tampoc se’m pot demanar més agudesa immediata que als professionals que s’allargaran sine die en el que ja sabem.


(Desmenteixo categòricament, en la mesura que puc, que el gest del gat de la capçalera tingui res a veure amb l’apreciació de l’apunt d’avui o amb qualsevol dels punts del seu articulat. Però mai se sap amb els gats)

en defensa de les constitucions

Demà, despús-demà, el mes que ve... No importa quan, el Tribunal Constitucional farà sagrat un Estatut –la nostra Constitució particular- d’anar per casa que quan va articular-se ja era ben poca cosa –es va fer el que es podia, diran alguns. Molt bé, sí, sí-, poca cosa que no tinguessin els altres articulats de les regions –algunes uniprovincials, o menys encara- anomenades Autonomies, que la paraula no fa el concepte. Déu, ens barallarem entre nosaltres i amb qui se’ns posi per davant perquè uns quants personatges –sacerdots suprems- , alguns experts, segons diuen, en mercats (hi ha alguna cosa més enllà dels mercats? A Espanya i a Catalunya sí) diran la seva en una de les operacions més llargues i patètiques dels darrers temps del Constitucional. Tot és un mercadeig, no hi ha res més, per moltes lletanies que invoquin déus immutables.

Com va ser un mercadeig la Constitució del 78. Oh, és el màxim que es podia fer en aquell moment, diran alguns. Donem per bo el que diuen alguns, però res no és sagrat, i encara menys els articulats de religions sorgides en èpoques de pressions. Qualsevol societat ha de saber que la majoria de les Constitucions apareixen en moments de crisi i que quan aquesta societat s’estabilitza cal canviar les lleis circumstancials que iniciaven els cultes. Els sacerdots de les lleis primigènies, però, han construït tantes litúrgies a l’entorn dels orígens que neguen tota possibilitat d’evolució del culte obligatori. És aleshores quan els fidels han de prescindir dels sacerdots ancorats en passats imperfectes, de transició, i manifestar els seus desitjos de canviar les lleis i, si convé, els seus principis. I si els sacerdots no els escolten... Què han de fer els ciutadans?

Em temo que les ciutadans faran com jo, alguna conversa aquí i allà parlant de les antigues lleis que ja no els serveixen, alguns retrets als fills dels antics sacerdots, els de fora i els de casa, algunes manifestacions publiques, potser auspiciades per sacerdots aparentment dissidents... Però, és clar, no és cosa dels fidels articular noves lleis, no és cosa dels ciutadans de dir que res no és sagrat, i encara menys les Constitucions que regulen la seva vida individual i col·lectiva. Llàstima, perquè jo crec que ara és el moment dels creients que no creuen.

Durant els propers quatres dies, no compteu amb mi per històries religioses -oh solstici d'estiu!-, que me’n vaig cap al nord i tindré altres preocupacions i poques connexions. Quin descans!

santa innocència!

En resum:

Els representants del poble elaboren un Estatut. Aquest Estatut s’acaba de polir a Madrid. Els catalans (no entrem en percentatges) aproven el resultat final. Conclusions: Si hi ha tanta gent que manifesta que l’Estatut és correcte, el Tribunal Constitucional no hauria d’adequar la Constitució a l’Estatut? En tot cas, com que es preveu que l’Estatut sortirà força desvirtuat del Constitucional, hauran de tornar a votar-lo els catalans?

Proposar temes lliures a nens de 13 anys pot ser perillós si te’n surt algun de conscienciat políticament i encara sense la malícia dels polítics. Tractar d’explicar-li que els arguments lògics sovint s’aparten del funcionament polític és una tasca feixuga en què puc deixar la pell, i de resultats dubtosos. És més fàcil que el Barça demà passi a la final, tot i que jo tampoc ho veig clar, per molt que els jugadors hi deixin la pell.

en defensa de la Constitució

M’acabo de llegir la Constitució de Vic, és a dir, la que presentarà Reagrupament al Parlament a través dels seus diputats, quan ho siguin. Bé, és un començament. Hi ha molts punts discutibles, ampliables, matisables, suprimibles, però està bé tenir un text inicial per si algun dia aconseguim la independència. Farien bé els altres partits de tenir pensades les seves propostes, no sigui cosa que ens arribi la plena sobirania més sobtadament del que pensem. Fins i tot em semblaria correcte que una comissió de “savis” redactés una Constitució que en el seu moment podria aprovar el Parlament i el poble català. Ningú no ens en podria dir res perquè seria una Constitució per guardar al calaix en previsió que algun dia s’aconseguís la independència. Trobo que seria una actuació molt pròpia de “la feina feta” del tarannà català. Que d’aquí un any, dos, tres, cinquanta, tenim un estat propi, recuperem la Constitució guardada, fem les modificacions pertinents i la comencem a desenvolupar.

La Constitució de Carretero, a part del que he dit i d’un pèl desordenada en alguns articles, la trobo poc moderna, excessivament semblant a altres Constitucions; però entenc que per la seva pròpia naturalesa, les Constitucions tendeixen a ser conservadores.

Tot i que voldria comentar-ne alguns articles, trobo que és millor que esperi que, com a mínim, es presenti al Parlament. De tota manera, sí que voldria remarcar uns aspecte referit indirectament a la llengua. Diu l’article 6 del Títol I, segon paràgraf:

Els ciutadans del País València, les Illes Balears, la Catalunya Nord, La Franja de Ponent i l’Alguer tenen garantida la condició nacional de catalans, si la sol·liciten.

Deixant de banda que potser quan s’estableixen relacions oficials amb altres territoris cal fer servir la seva denominació oficial, i altres requisits complexos que podeu imaginar, és curiós com encara es fa servir, com en els millors temps de la Renaixença, la identificació de llengua i territori en un ordenament polític. Que consti que jo crec, potser equivocadament, que un dels senyals bàsics d’identitat de la nació, de la nostra, és la llengua. Ara bé, per posar un cas extrem, un senyor de l’Alguer, arribat de Suècia i censat a Itàlia que no parli català, ¿ tindrà dret a demanar la nacionalitat catalana? I un de Nàpols que no parli català però descendent d’un hipotètic amor efímer de Jordi de Sant Jordi? I un de Neopatria que pot provar que ve del llinatge de Roger de Flor? Entenc que aquest serà un article a desenvolupar per la llei corresponent, però vaja.

Com l’article següent, el 7, que diu:

Els símbols de Catalunya són la senyera, la festa nacional i l’himne nacional.

Home, a les Constitucions que en parlen (les Constitucions són per a ús intern i també impliquen relacions externes), concreten com són les banderes i quin és l’himne. La festa nacional?

Ara continuaria i no acabaríem mai. No em sé cenyir als temes que em proposo. Avui mateix no volia parlar de la Constitució catalana, sinó de l’espanyola.

miscelània de repressions

Com que tinc tendència a reproduir fragments de llibres –sempre amb finalitat pedagògica o publicitària, que quedi clar- no em miro gaire una de les primeres pàgines senars en què se’ns amenaça amb penes terribles per inconcretes si ens atrevim copiar qualsevol detall de l’obra a través de mitjans previstos o encara desconeguts. Només de tant en tant consulto el títol original, l’any de publicació, el nom dels traductors... Abans d’ahir vaig fer una consulta a l’esmentada pàgina i em vaig trobar aquest detall que em va sorprendre, però que no deu ser inhabitual:

Prohibida la venta en los paises de América Latina.

El primer pensament va ser que per alguna raó els editors (Marbot Ediciones) consideraven que els llatinioamericans no estaven preparats per a la lectura del llibre, que més valia que no arribés a les seves mans de forma legal. Al cap d’una estona -sóc lent- vaig deduir que no, que ja el podien llegir, però no en aquesta edició o que, en tot cas, el podien venir a comprar a Espanya o en territoris americans no llatins, però la cosa, en calent, no deixava d’impressionar.


Un altre cas de discriminació que no té res a veure amb l’anterior és el relacionat amb la Constitució espanyola. Els qui tenen la paella pel mànec o aspiren a tenir-la van amb peus de plom o són totalment contraris a l’hora de tocar els seus articles. La veritat, no ho entenc. La Constitució es va escriure i va ser aprovada en un moment en què condicionants diversos impedien una llibertat que ara es comença a tenir, però, sobretot, l’argument definitiu és que la Constitució va néixer sense mare. No és retòric quan es parla dels pares de la Constitució, perquè en el seu redactat no va intervenir cap dona. Em resulta inconcebible que en el moment apropiat ningú no hagi alçat la veu al cel per demanar una recreació dels textos. Tothom sap que una filla (o un fill) pot néixer sense intervenció masculina (la Bíblia ens en parla), però el paper de la mare és fonamental, al menys fins al moment. Una Constitució nascuda en aquelles circumstàncies i mancances no pot ser normal. De manera que jo m’atreveixo a proposar no només la modificació d’alguns articles, sinó un renaixement com cal en què, com a mínim, la intervenció de les dones sigui la mateixa que la dels homes. I ja manifesto per avançat que qualsevol excusa la trobaré pel cap baix perversa. Espero que la meva argumentació l’aprofiti algun partit quan li faci falta i jutges i assimilats. De res!



P. S. Fa uns dies vaig rebre un comentari del Quartet Brossa. Aquí us el deixo. Val la pena anar-hi:

Som del Quartet Brossa i agraïm molt els comentaris, ens omplen d'il·lusió.Tornarem a fer Músiques de l'Holocaust el proper 2 de novembre a les 7 de la tarda a l'Auditori del Nou Conservatori de Manresa, dins de la Fira d'Arrel Tradicional de Manresa.Si voleu més info: quartetbrossa@yahoo.es

Fa menys dies, el Pau Xuriguera, fill d’en Joan Baptista, em va deixar un altre comentari en què deia que s’acaba d’obrir el web dedicat al seu pare. Encara calentet i en construcció, li podeu fer una mirada i resseguir els actes.

Que ja m'ho deixava: la tertúlia torna a cavalcar, o al menys a muntar a cavall.