sobre Narcís Oller, més o menys

Ja hi tornem a ser, han arribat les PAU i la prova de llengua catalana ha estat una mica més difícil que la de llengua castellana, però, pel que sembla, amb menys diferència que l’any passat quan en una de les opcions hi havia el complicadíssim “Bèlgica” de Josep Carner.

Aquest any ha sortit un fragment de La bogeria, de Narcís Oller. Dues coses abans de continuar. La primera, que m’agradaria saber si el fet que hagi sortir Oller augmentarà les vendes de les excel·lents edicions de Cossetània. La segona –desig inútil- és que m’agradaria saber si fora de l’àmbit acadèmic es llegeix molt o poc Oller i per què.

No puc dir res de la prova perquè encara no l’he llegida, potser demà; el que sí que puc dir és que les dues novel·les més curtes d’Oller, La bogeria i L’escanyapobres, em semblen encara, i no únicament des de la perspectiva històrica, matèria per passar una bona estona, una de les aspiracions que jo tinc quan començo una lectura. Aquest interès, concretament per La bogeria, veig que el comparteixen -em reconforta- els alumnes de segon de batxillerat de l’IES Bellulla, de Canovelles, segons expressa una alumna a la seva revista (veure aquí una síntesi argumental que m’estalvio i altres consideracions) després d’haver assistit a la representació teatral (la qüestió de les subordinades em descol·loca una mica):

Finalment, els tres personatges; en Giberga, l'Armengol i en Narcís com a narrador, enraonen sobre si el difunt Serrallonga era veritablement boig o era la societat que l'havia tornat boig.
Amb aquest raonament, es veuen més clares les diverses mentalitats que ofereixen els tres personatges.


Amb aquest gran dubte acaba l'obra La bogeria, interpretada per tres fantàstics actors que en tot moment van saber reproduir la novel·la de Narcís Oller a la perfecció.


El teatre sencer els vam aplaudir i felicitar per la gran actuació i uns instants més tard, els tres actors ens van fer una petita síntesi sobre el plantejament de l'obra, i la seva literatura.


La sortida va ser un èxit, principalment, per la dificultat de llenguatge de l'obra, un llenguatge molt complex ple de subordinades, que van aconseguir fer-les entenedores per a un públic com nosaltres.


Sense res més a dir, a trets generals l'obra ens va semblar molt ben adaptada per als nostres coneixements, i a més, força ben plantejada pel que fa a la directiva del teatre.

De moment no puc dir res sobre la prova, però estic segur que, com sempre, la majoria dels alumnes aprovaran les PAU –que la mitjana sigui la que desitgen és una altra història- i aconseguiran entrar a la universitat a cursar una carrera que, sigui o no la que volen, els situarà d’equilibristes en la roda de la societat del benestar, o com es digui ara. Estic segur que gairebé tots se n’han sortit, malgrat que la prova deu ser més o menys com sempre (una mica de comprensió de text, una mica de sintaxi, una mica de lèxic, una miqueta de fonètica...) i ells han tingut menys hores de preparació en llengua i literatura catalanes que fa uns cursos. I se’n sortiran si fa no fa igual, els alumnes del curs vinent, que només hauran tingut dues hores setmanals de la matèria. En resum, que quedarà demostrat que la retallada horària dels darrers temps era adequada, sigui per l’augment de la capacitat i dedicació dels alumnes o dels professors, o de tots plegats. Fins i tot gosaria dir que no caldria fer llengua i literatura al batxillerat, que l’examen de les PAU el podrien fer en acabar l’ESO i així podrien dedicar més temps de l’ensenyament postobligatori a matèries més apropiades a la seva imminent inserció en el món laboral o de l'atur; matèries que no m’atreveixo a enumerar per por a deixar-me’n algunao a quedar desfasat si demà mateix en Maragall n'afegeix alguna.

comentari

La Júlia, en el seu darrer post titulat “Pardo Bazán, en el seu context”, ens fa unes interessants reflexions que no reproduiré, llegiu-les a “La panxa del bou”. En el segon paràgraf, esmenta la possibilitat que entre l’escriptora gallega i el novel·lista Narcís Oller hi hagués hagut un contacte íntim en algun moment. És cert que entre els dos personatges hi va haver el que sembla una relació cordial que es va anar transformant en una bona amistat, com ho explica Oller a les seves Memòries Literàries (gran llibre, ja ho he dit en altres ocasions) i ho confirma la reproducció de part de la correspondència de l’autora gallega que l’escriptor afegeix. Segurament quan van tenir més tracte va ser quan, juntament amb Pepe (com l’anomena l’escriptora) Yxart i altres amics van coincidir a París, l’any 1886. En aquella ocasió van visitar plegats Zola (i comença el contrarellotge entre L'argent i La febre d'or), E. Goncourt i altres escriptors francesos, i van compartir moltes activitats. A partir d’aquell moment, és veritat, la correspondència entre ells es fa més afectuosa. Fins que gairebé inesperadament, l’any 1890, aquella amistat que semblava ben sòlida desapareix. El propi Oller ho explica així (la seva interlocutora és Víctor Català, a qui dedica les Memòries Literàries):

¿Per què, sense el més petit dissentiment en la nostra correspondència, ni la menor incorrecció de cavaller de què jo pugui acusar-me, trenca amb el seu silenci aquella senyora, abans tan afectuosa amb mi com vostè ha vist, la nostra bona amistat?... És un misteri aquest que per curtedat de geni o per un excés potser, de delicadesa, no em vaig empenyar a escatir; però jo sempre he temut que hagi ballat en això una suggestió malintencionada d’En Lázaro. Vagi a saber si perquè pel temor de fer-ho malament en castellà, vaig excusar-me de col·laborar a “La España Moderna”, empresa en la qual, segons deien a Madrid, tenia per aquells temps molts diners ficats la il·lustre gallega, o si potser, per haver-se permès aquell repetir a la interessada, ingerint-li un verí que jo li juro que no duia, la brometa inofensiva que vaig fer-li en sentir-li dir que, aquell estiu, s’havien ambdós topat casualment a Portugal.
I explicats ja tots aquests episodis dels darrers dies d’aquella amistat que jo tant estimava, que tenia ben bé per indestructible i que pel dol d’haver-la perduda de manera tan inesperada i innocent se m’ha escapat ara aquí ex-abundantis cordis, reemprendré aquell interromput capítol d’excuses...

Narcís Oller. Memòries Literàries. 1962 (redactades entre 1913 i 1918). (Excel·lent i llarguíssim pròleg de Gaziel.)

No sembla, després de llegir aquest fragment, que la relació de Narcís i Emília -permeteu-me la confiança- hagués arribat més enllà d’una bona amistat. És clar que una cosa és el que s’escriu i una altra la realitat, però no hi ha dubte que la sorpresa que indica Oller pel refredament de relacions sembla sincera i no deixa entreveure interpretacions que vagin més enllà del que diu. D’aquest fragment em crida també l’atenció un tret de caràcter: “curtedat de geni” -quantes amistats perdudes per aquesta curtedat i per "excés de delicadesa"-, que aquí es concreta en el fet de no intentar esbrinar els motius reals del trencament per bé que els intueix, però que en la seva obra literària es pot relacionar amb la relativa desconfiança que tenia del valor de la seva obra i en la necessitat de sentir-se estimulat pels seus amics. De fet, una vegada morts el seu cosí Yxart i Joan Sardà, les seves novel·les li costen més d’escriure i ja només va publicar La bogeria (1899) i Pilar Prim (1906), aquesta darrera jo crec que encara no prou valorada. També és veritat que quan escriu aquestes dues novel·les l’estètica dominant era la modernista i que en Pilar Prim Oller fa un intent d’acostar-s’hi. En fi, i molts altres condicionants que seria llarg de raonar.

Doncs res, que com que he pensat que deixar aquest comentari en el bloc de la Júlia hagués estat excessiu, l’escric aquí.

I encara més marginalment, a mi sí que em va agradar La sombra del viento, malgrat els errors de contextualització de l’època, però he de dir que jo sóc un pèl despistat i poc observador; avui, sense anar més lluny, mentre anava a al feina, per un moment m’he pensat que estava en alguna part del tròpic americà, fins que he vist la Sagrada Família, taula de salvació. I que consti que comparteixo la constatació-queixa de la Júlia.