elemental

El meu cunyat -ajudant- i la seva dona han vingut tres dies a Barcelona perquè han muntat la seva paradeta d'encens a la Fira de la Terra (el cartell d'enguany diu, entre altres coses: Txernòbil. 25 anys. Mai més!! El devien dissenyar abans del tsunami del Japó).

Aquesta tarda hem baixat a veure'ls i a passejar per la fira. Sense entrar-hi a fons, tal com surt, hi ha sobretot tres aspectes que sempre em criden l'atenció d'aquesta passejada que fa anys que faig: la vitalitat i el bon ambient dels participants, tant la de la gent de les parades com la dels visitants; el microcosmos: quantitats de tipus, en el sentit costumista del terme, que formen una humanitat especial, pròpia de la trobada, diversos però semblants; en tercer lloc, m'encanten els colors, la inabastable gama de colors. Podria afegir que estic segur que la majoria no té idea que dintre de dues hores jugaran el Madrid i el Barça, i això, ni que sigui per un moment, reconforta.

Com ha anat a València? Ningú no en parla. Relaxació total i inutilitat de paraules per descriure-la. I al parc de la Ciutadella, constatació que la tarongina ja escampa l'aroma i que la lluna sobrepassa la capella castrense mentre les cigonyes la circumvolen.

sobre Narcís Oller, més o menys

Ja hi tornem a ser, han arribat les PAU i la prova de llengua catalana ha estat una mica més difícil que la de llengua castellana, però, pel que sembla, amb menys diferència que l’any passat quan en una de les opcions hi havia el complicadíssim “Bèlgica” de Josep Carner.

Aquest any ha sortit un fragment de La bogeria, de Narcís Oller. Dues coses abans de continuar. La primera, que m’agradaria saber si el fet que hagi sortir Oller augmentarà les vendes de les excel·lents edicions de Cossetània. La segona –desig inútil- és que m’agradaria saber si fora de l’àmbit acadèmic es llegeix molt o poc Oller i per què.

No puc dir res de la prova perquè encara no l’he llegida, potser demà; el que sí que puc dir és que les dues novel·les més curtes d’Oller, La bogeria i L’escanyapobres, em semblen encara, i no únicament des de la perspectiva històrica, matèria per passar una bona estona, una de les aspiracions que jo tinc quan començo una lectura. Aquest interès, concretament per La bogeria, veig que el comparteixen -em reconforta- els alumnes de segon de batxillerat de l’IES Bellulla, de Canovelles, segons expressa una alumna a la seva revista (veure aquí una síntesi argumental que m’estalvio i altres consideracions) després d’haver assistit a la representació teatral (la qüestió de les subordinades em descol·loca una mica):

Finalment, els tres personatges; en Giberga, l'Armengol i en Narcís com a narrador, enraonen sobre si el difunt Serrallonga era veritablement boig o era la societat que l'havia tornat boig.
Amb aquest raonament, es veuen més clares les diverses mentalitats que ofereixen els tres personatges.


Amb aquest gran dubte acaba l'obra La bogeria, interpretada per tres fantàstics actors que en tot moment van saber reproduir la novel·la de Narcís Oller a la perfecció.


El teatre sencer els vam aplaudir i felicitar per la gran actuació i uns instants més tard, els tres actors ens van fer una petita síntesi sobre el plantejament de l'obra, i la seva literatura.


La sortida va ser un èxit, principalment, per la dificultat de llenguatge de l'obra, un llenguatge molt complex ple de subordinades, que van aconseguir fer-les entenedores per a un públic com nosaltres.


Sense res més a dir, a trets generals l'obra ens va semblar molt ben adaptada per als nostres coneixements, i a més, força ben plantejada pel que fa a la directiva del teatre.

De moment no puc dir res sobre la prova, però estic segur que, com sempre, la majoria dels alumnes aprovaran les PAU –que la mitjana sigui la que desitgen és una altra història- i aconseguiran entrar a la universitat a cursar una carrera que, sigui o no la que volen, els situarà d’equilibristes en la roda de la societat del benestar, o com es digui ara. Estic segur que gairebé tots se n’han sortit, malgrat que la prova deu ser més o menys com sempre (una mica de comprensió de text, una mica de sintaxi, una mica de lèxic, una miqueta de fonètica...) i ells han tingut menys hores de preparació en llengua i literatura catalanes que fa uns cursos. I se’n sortiran si fa no fa igual, els alumnes del curs vinent, que només hauran tingut dues hores setmanals de la matèria. En resum, que quedarà demostrat que la retallada horària dels darrers temps era adequada, sigui per l’augment de la capacitat i dedicació dels alumnes o dels professors, o de tots plegats. Fins i tot gosaria dir que no caldria fer llengua i literatura al batxillerat, que l’examen de les PAU el podrien fer en acabar l’ESO i així podrien dedicar més temps de l’ensenyament postobligatori a matèries més apropiades a la seva imminent inserció en el món laboral o de l'atur; matèries que no m’atreveixo a enumerar per por a deixar-me’n algunao a quedar desfasat si demà mateix en Maragall n'afegeix alguna.

dues dones i destins incerts

A mig passeig de sant Joan (de dalt) em trobo la G., alumna de l’any passat. No l’he reconeguda fins que gairebé ens em creuat perquè porta una roba i un pentinat diferent de l’habitual: ve de la platja. Comencem parlant de les PAU perquè el primer que vol dir-me és que li va fer molta gràcia que sortís el poema de Carner, ja que va ser justament ella qui el va comentar a classe*, tot i així, va triar l’altra opció perquè li van semblar més fàcils les preguntes i perquè va preferir escriure sobre cinema i literatura (la G. –també la seva mare, i potser el seu pare- és una lectora excel·lent i una espectadora de cinema constant i críticament entusiasta). De català li han posat un 8 (també de castellà). Em diu que finalment s’ha decidit a estudiar Obres públiques, cosa que ignoro exactament què vol dir. Aquest estiu, quan els pares tinguin vacances, se n’anirà a Madagascar, un destí turístic que jo també triaria. Xerrem una estoneta més. M’ho vaig passar molt bé amb la G., sempre fent preguntes, sempre qüestionant. Li desitjo molta sort en tot el que faci.

Ahir, una mica més avall, vaig trobar-me amb en M., antic company de feina, quasi veí, i amic. Vam parlar una estona de la professió, de nosaltres, de les filles i de la dona. L’A., la seva dona, és arquitecta i fa anys que treballa en un despatx on habitualment hi havia vuit arquitectes. És una dona amb gran capacitat de feina, vital, optimista. Des de fa uns mesos que han anat reduint personal al seu despatx. Dels vuit arquitectes inicials, en queden tres, que, a més, treballen a mitja jornada, és a dir que en realitat en queden un i mig els quals cobren la part proporcional de la prestació d’atur, de manera que si queden totalment aturats pràcticament ja hauran cobrat les prestacions que els correspondrien. En M. m’explica que els companys de l’A. acomiadats subsisteixen fent treballets, excepte un, que treballa a jornada completa fent de mosso de magatzem. En M. té una gran fe en la seva dona, en la seva capacitat de sortir-se’n de qualsevol situació adversa i de progressar, fins al punt que m’assegura que confia que quan es quedi a l’atur trobarà una feina millor que la que té ara. Desitjo a l’A. molta sort en tot allò que vulgui fer i al M. que la seva fe sigui una realitat.


*A primer de batxillerat, tots els alumnes tenien com a deures llegir setmanalment tres poemes de l’Antologia de la poesia catalana i en preparaven un comentari formal i el tema, però hi havia un alumne que s’especialitzava en un poema i era l’encarregat de comentar-lo a classe en tots els seus aspectes. Sovint no podíem anar més enllà del comentari de dos poemes setmanals en una de cada tres hores de classe que dedicàvem a aquesta activitat a partir del segon trimestre. Aquest curs, la reducció d’una hora lectiva no ens ha permès realitzar aquesta activitat de la mateixa manera. A qui li importa, però?

P. S. Avui m'han arribat les notes de tots els alumnes del centre que es presentaven a les PAU. No hi ha cap suspès, cosa que no és una novetat perquè el sistema de compensacions de notes fa que sigui molt difícil que els alumnes aprovats als instituts suspenguin. Petites sorpreses i xafarderies a l’alça i a la baixa. Dels resultats de català no n’estic prou satisfet, només un 6,48 de mitjana i dos suspesos, un d’ells amb un 2,5; és veritat que en J. és un fan de la Martina K., però no creia que la seva admiració i la seva ànsia d’emulació arribés a aquests extrems; quant a la nota de castellà, no sé qui volia imitar. En fi, potser és que li va costar posar-se en marxa. Quan el vegi li preguntaré.

breus intermitents d'estiu

Les nou:
M’assabento pel diari de la mort (investigaran detalls) de Michael Jackson. Encara que la seva música, i tota la resta, no m’agafà en el meu millor moment musical, l’he anat seguint. La seva mort m’ha sotragat: ja era un mite, el creia immortal, potser ja és immortal. El mateix diari m’informa de la mort de Farrah Fawcett. Menys espai. Feia temps que se sabia que tenia un càncer. També l’he seguida esporàdicament.

Les nou ben tocades:
La pitjor nota de les PAU correspon a Química. Ja fa anys que és així. Els diaris no expliquen si els resultats són deguts a la ineficàcia dels professors, a la desídia dels alumnes o al tipus de proves dels examinadors. L’any que ve tampoc no en diran res. Els resultats numèrics de la prova de llengua catalana, malgrat Carner i la Iliada, són lleugerament superiors als de l’any anterior.

Les dotze:
Vaig al FNAC (mai no sé si he d’apostrofar), a la secció de música francesa. Just a l’inici de l’escala mecànica de baixada hi ha una pila de discos de M. J., Kink of pop, que es venen a 14, 95 euros. La noia que m’atén a la caixa se sembla a la Janis Joplin, però té els pits més grans amb rierols subtils blavencs.

Migdia passat i primera hora de la tarda:
Experts i inexperts, Cuní inclòs, parlen de M. J. i F. F. En el segon cas, li retreuen tímidament que es prestés a ser gravada durant la seva malaltia. De M. J., mostren imatges de tot el món: iconografia disparada, tots els detalls, totes les idolatries, totes les hipòtesis.

Tornen a parlar de dues adaptacions teatrals d’obres literàries: El quadern gris i La ruta blava. No m’interessa gaire el teatre i encara menys les adaptacions literàries, tot i així tinc curiositat per conèixer la tria. No descarto assistir a les representacions.
Fa uns dies, ja a la matinada, van passar un reportatge sobre La ruta blava (en Sagarra junior n’havia parlat al diari) que suposo que va mirar molt poca gent, entre altres coses perquè van programar-lo molt tard. Per què? Ho ignoro. Deixo el vídeo aquí, convençut que el mirarà poca gent: sóc optimista.



A partir de les set:
Baixo Rambla avall fins arribar a la mar. Torno a pujar. Conec i desconec el que passejo. Els lleons de Colom tenen turistes als lloms. Les terrasses, plenes: un turista solitari es mira perplex un llenguado amb acompanyament, el peix sembla conformat. Al Liceu hi ha cua. Veig per primera vegada l’estàtua humana d’un pollet: patètic el groc artificial i la sensació que no creixerà. Una noia passeja un ram de flors en la seva bicicleta: magnífic ram i magnifica noia. Uns nuvis pugen en un Cadillac davant de l’Ajuntament i emprenen un destí ignorat. A la plaça de sant Felip Neri, un jove toca la guitarra, un gos udola, la font no raja, els de l’hotel prenen l’aperitiu. Una altra guitarra al principi del carrer de la Pietat, ningú no s’atura. Bombolles gegantines al costat de la catedral; veig una monja famosa que s’atura i somriu, no recordo el seu nom. Trobo la C. que em diu que avui ha llegit el tema de les oposicions; m’assegura que tenia el pressentiment que li tocaria Bernat Metge: està contenta... El dia no vol morir, la nit s’acosta. Em sembla bé.

Més tard:
La Joana s’adorm al sofà.

P. S. Finalment he pogut recordar el nom de la monja: Teresa Forcades, doctora en Teologia, Master of Divinity per la Universitat de Harvard i moltes altres coses. M'encanta aquesta monja, preclara, sempre en equilibri entre la religió i el laïcisme.