geografia de la morfologia

poemes com a reflexes que tatuen en la nostra sensibilitat...

Contraportada (?) de Gerard Vergés: El jardí de les delícies, Arola Editors.

 

Que poc s'ho pensaven els tertulians del Cafè Suís que molts anys més tard no només hauria triomfat el seu plural, el més arcaic, en els mots plans, sinó que també alguns aguts, bandejarien les os per seguir un corrent més femení. En fi...

L'amic Riera, brindant-se a satisfer-me aquella curiositat, em presentà un dia al Cafè Espanyol, llavors instal·lat a la Plaça Reial, cantonada al carrer dels Llits. Allí, de dues a tres, s'aplegava cada tarda la colla de La Renaixensa o dels de les as que els deien llavors, per ésser acèrrims defensors d'aquesta desinència relativament moderna en els plurals femenins, com batejaren també amb el dels de les es els qui pugnaven per sostenir la tradicional, avui triomfant, que es reunien al Cafè Suís, encara ara existent a l'ala oposada de la mateixa plaça. I allí, a la taula del Cafè Espanyol, a la qual jo no deixí més de concórrer, vaig fer nombrosa coneixença d'escriptors catalans i vaig travar amistat perpètua amb en Guimerà, llur capitost; i amb en Vilanova i Aulestià, a qui, com abans he dit, havia ja conegut de noi. Poc em costà intimar amb tot aquell estol d'ardits somniadors com jo mateix, que més que parlant de lletres, s'encenien parlant de pàtria o criticant el govern d'Espanya.

Narcís Oller: Memòries literàries.

Evidentment, el Cafè Espanyol fa molt i molt que no existeix, el seu lloc el deu ocupar ara el restaurant Taxidermista que fins no fa gaire... I una mica més enllà, en un pis a sobre del que ara és Ambo Mundos, va nàixer, temps després d'aquelles tertúlies, Francesc Pujol: una inscripció en una columna de la plaça ho recorda. El Cafè Suís, situat al número 17 de la plaça, va aguantar amb canvis diversos -esplendor i decadència- fins 1949.

El carrer dels Llits que esmenta Oller, si hem de fer cas al nomenclàtor dels carrers de Barcelona, mai no va existir, sinó que era -i és- el dels Tres Llits: Coexisteixen diverses versions sobre l'origen del nom del carrer. Segons Pi Arimon, es tracta de la corrupció de tres lleis, abans Trium Legem, referides a les jurisdiccions de les parròquies del Pi, de Sant Jaume i de Sant Miquel. Segons Bofarull, és el nom d'un bordell, el més popular dels diversos que hi havia al carrer. Altres fonts fan derivar el nom de tras litg, canvi de lleis que feren els jueus en convertir-se. Sigui com sigui, continua al mateix lloc, tan estret com sempre i poc visible des de la plaça a causa de les taules del restaurant que el dissimulen.

En definitiva, tot canvia, desapareix, evoluciona... o s'expandeix, com els plurals en es, segons es pot observar cada dia amb més freqüència.

 

per enèsima vegada

De les representacions escultòriques a Barcelona dels tres escriptors més coneguts de la Renaixença, la meva preferida és la d’Àngel Guimerà. Es troba a la plaça del Pi i l’escriptor està assegut. És una imatge propera, quotidiana, tan assequible que fins i tot permet que els nens i els que els imiten no només la puguin tocar tot Guimerà sinó que fins i tot s’hi asseguin. El bust de Narcís Oller, que al principi es trobava a la vora de la Via Augusta i que posteriorment van traslladar a la plaça amb el nom de l’escriptor, el visito poc. Els bustos, en escultura, no em solen agradar: massa parcialitat. L’estàtua de Verdaguer, tan llunyana a sobre d’un pedestal altíssim em produeix, em sembla que jo ho he dit alguna vegada, una mica de pena. Tan allunyada dels mortals! Com si realment haguessin volgut satisfer la voluntat del poeta d’acostar-se al cel, oblidant que també la terra –i el mar- era el món, i molt, de la seva obra. A més, qui sap com es aquesta representació del poeta realment? El vianant corrent que veu l’escultura, observa únicament una mena de patrici romà difús sobre el qual intueix que els coloms han deixat incomptables senyals. Així, un dels poetes més estimats pel poble és, possiblement, el poeta al qual han allunyat més del poble. Encara més si es recorda que no hi ha forma d’accedir al peu de la columna que l’aguanta a no ser desafiant el perill dels vehicles que roden contínuament pel perímetre de la plaça. Sigui com sigui, les escultures exteriors que representen humans coneguts, amb escasses excepcions, sempre m’han produït un sentiment estrany. La seva vulnerabilitat, la seva immobilitat i la seva fredor em fan venir fred, sobretot a l’hivern.

En fi, no voldria acabar aquest apunt sense deixar un to primaveral i se m’ha acudit, llegint el que escrivien respectivament la Clarissa i la Clidice (no poso enllaços que tothom sap) sobre la poesia, fer una petita aportació -santa innocència- al tema, tot i que crec, com és natural, que no produirà gaire llum. Per cert, algú llegeix Verdaguer fora del circuit de l’ensenyament?

QUÈ ÉS LA POESIA?

La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d'Eva.

Los fa record del paradís perdut
on jugava l'amor amb la innocència,
i els ne fa somiar un de millor
en lo verger florit de les estrelles.

Ella és lo rossinyol d'aquells jardins,
son llur murmuri bla ses canticeles
que hi transporten al pobre desterrat
dant-li per ales místiques les seves.

No es deixa engabiar en los palaus,
no es deixa esbalair per la riquesa,
en la masia amb los senzills de cor
ses ales d'or i sa cançó desplega.

Mes per sentir-l'hi modular a pler
la pobra humanitat està distreta;
qui està distret amb lo borboll mundà,
com sentirà la refilada angèlica.

L'aucell del paradís no es fa oir, no,
de qui escolta la veu de la sirena:
lo cel que es mira en la fontana humil
no s'emmiralla en la riuda tèrbola.

De poeta cabdals prou n'hi ha haguts,
cap d'ells la dolça melodia ha apresa;
qui n'arribés a aprendre un refilet,
aquell ne fóra l'àliga superba.

Mes l'aucellet refila tot volant,
calàndria de l'empírea primavera,
allí dalt entre els núvols de l'orient
llença un raig d'harmonies i s'encela.

Jo l'he sentida un bell matí de maig,
lo bell matí del maig de ma infantesa:
jo l'he sentida la gentil cançó:
per ço m'és enyorívola la terra.

sobre Narcís Oller, més o menys

Ja hi tornem a ser, han arribat les PAU i la prova de llengua catalana ha estat una mica més difícil que la de llengua castellana, però, pel que sembla, amb menys diferència que l’any passat quan en una de les opcions hi havia el complicadíssim “Bèlgica” de Josep Carner.

Aquest any ha sortit un fragment de La bogeria, de Narcís Oller. Dues coses abans de continuar. La primera, que m’agradaria saber si el fet que hagi sortir Oller augmentarà les vendes de les excel·lents edicions de Cossetània. La segona –desig inútil- és que m’agradaria saber si fora de l’àmbit acadèmic es llegeix molt o poc Oller i per què.

No puc dir res de la prova perquè encara no l’he llegida, potser demà; el que sí que puc dir és que les dues novel·les més curtes d’Oller, La bogeria i L’escanyapobres, em semblen encara, i no únicament des de la perspectiva històrica, matèria per passar una bona estona, una de les aspiracions que jo tinc quan començo una lectura. Aquest interès, concretament per La bogeria, veig que el comparteixen -em reconforta- els alumnes de segon de batxillerat de l’IES Bellulla, de Canovelles, segons expressa una alumna a la seva revista (veure aquí una síntesi argumental que m’estalvio i altres consideracions) després d’haver assistit a la representació teatral (la qüestió de les subordinades em descol·loca una mica):

Finalment, els tres personatges; en Giberga, l'Armengol i en Narcís com a narrador, enraonen sobre si el difunt Serrallonga era veritablement boig o era la societat que l'havia tornat boig.
Amb aquest raonament, es veuen més clares les diverses mentalitats que ofereixen els tres personatges.


Amb aquest gran dubte acaba l'obra La bogeria, interpretada per tres fantàstics actors que en tot moment van saber reproduir la novel·la de Narcís Oller a la perfecció.


El teatre sencer els vam aplaudir i felicitar per la gran actuació i uns instants més tard, els tres actors ens van fer una petita síntesi sobre el plantejament de l'obra, i la seva literatura.


La sortida va ser un èxit, principalment, per la dificultat de llenguatge de l'obra, un llenguatge molt complex ple de subordinades, que van aconseguir fer-les entenedores per a un públic com nosaltres.


Sense res més a dir, a trets generals l'obra ens va semblar molt ben adaptada per als nostres coneixements, i a més, força ben plantejada pel que fa a la directiva del teatre.

De moment no puc dir res sobre la prova, però estic segur que, com sempre, la majoria dels alumnes aprovaran les PAU –que la mitjana sigui la que desitgen és una altra història- i aconseguiran entrar a la universitat a cursar una carrera que, sigui o no la que volen, els situarà d’equilibristes en la roda de la societat del benestar, o com es digui ara. Estic segur que gairebé tots se n’han sortit, malgrat que la prova deu ser més o menys com sempre (una mica de comprensió de text, una mica de sintaxi, una mica de lèxic, una miqueta de fonètica...) i ells han tingut menys hores de preparació en llengua i literatura catalanes que fa uns cursos. I se’n sortiran si fa no fa igual, els alumnes del curs vinent, que només hauran tingut dues hores setmanals de la matèria. En resum, que quedarà demostrat que la retallada horària dels darrers temps era adequada, sigui per l’augment de la capacitat i dedicació dels alumnes o dels professors, o de tots plegats. Fins i tot gosaria dir que no caldria fer llengua i literatura al batxillerat, que l’examen de les PAU el podrien fer en acabar l’ESO i així podrien dedicar més temps de l’ensenyament postobligatori a matèries més apropiades a la seva imminent inserció en el món laboral o de l'atur; matèries que no m’atreveixo a enumerar per por a deixar-me’n algunao a quedar desfasat si demà mateix en Maragall n'afegeix alguna.

relectures, [lectures, no-lectures]

“Nos dimos cuenta de que nadie había leído Bearn con un castellano sin taras [...] David Martín Copé, que ha rastreado el corpus bearniano, y yo hemos restaurado el texto de modo que, sin faltar ni al espíritu ni als estilo villalonguiano, fuera una novela corerectamente escrita. Para ello hemos modificado incorrecciones de vocabulario, distorsiones gramaticales y mallorquinismos disonantes que al autor le pasaron por alto”. Es una edición, en último término, “realizada con minuciosidad y afecto por el novelista más importante de Mallorca y uno de los dos o tres de la literatura catalana de todos los tiempos”.

Diu José Carlos Llop a "La Vanguardia" que el primer original de Bearn potser va ser escrit en castellà, i que va ser a partir de 1956, si exceptuem Mort de dama, que Villalonga, dolgut per haver estat desbancat per la novel·la El Jarama del premi Nadal (a més d'altres consideracions) es degué plantejar escriure en català. Molt bé, no en sé res, estic interessadíssim. Ara l’editorial Alfabia presenta l’edició “definitiva” en castellà amb pròleg de Cela. Molt bé, molt bé. Finalment algú s’ha decidit a recuperar i millorar el que Villalonga va escriure. L’enhorabona. No sé si em tornaré a llegir Bearn, a no ser per imperatius de feina.

Volia repassar els pròleg a les Memòries literàries de Narcís Oller que va escriure Gaziel i vaig recórrer a les Obres completes en l’edició de butxaca reeditades per la Selecta l’any 85. Fullejant el llibre vaig trobar “Guspires”, un recull d’aforismes de l’autor datats entre 1886 i 1916. No crec que se n’hagi parlat gaire, d’aquestes guspires, potser perquè amb el temps molts pensaments d’una època passen de moda, bé per l’estil, bé pel propi pensament. En alguns casos, els aforismes són una reacció d’Oller, potser més visceral que reflexiva, als nous corrents literaris, o, si es vol, als escriptors joves que fan un altre tipus de literatura. Ara bé, sigui quina sigui la seva gènesi diria que avui alguns encara es poden fer servir, només cal posar noms:

Molts modernistes d’aquí poden dir com l’Octavi de la Confession d’un enfant du siècle “Mon plus grand défaut étais l’imitation de tout ce qui me frappait, non pas par sa beauté, mais par son étrangeté, et, ne voulant pas m’avouer imitateur, ja me perdais dans l’exagération, afin de paraître original.”

No una relectura, pero sí un revisionat plaent : el ball de Travolta i Thurman a Pulp Fiction. Després d’aquesta escena he apagat la tele. De moment només sóc capaç de xiular la melodia, però no m’importaria fer classes particulars per arribar a ballar-la (prohibeixo qualsevol riure: de puntetes tot és possible). Suposo que no em caldria cocaïna ni heroïna per intentar-ho. Bé, heroïna potser sí.





M'aturo. C'est la vie!

espurnes

En aquest tranquil·líssim interior de l’Eixample surten als balcons i a les finestres veïns mai vistos: uns nens amb pijama que avui deuen tenir una estona més de vetlla i que no saben a qui mostrar la seva alegria perquè aquí tots som gent discreta; a la dreta, un troba en l’eixida el lloc idoni per parlar pel mòbil amb vés a saber qui; just enfront, un matrimoni gran aprofita la calor per començar a sopar a l’exterior, no es diuen res... Els sorolls dels clàxons i dels coets es van allunyant, diluint. La festa continua: les lletanies fluctuen. Avui hi ha qui parlarà un moment amb el seu pare. Demà més. La religió s’estén inexorable: sacerdots, acòlits i creients. Tots som un.

No hem encertat els designis dels déus, però no ens importa, les religions són misterioses. Participem en els ritus bevent un humil Ballantine’s, curt.

Reproduïm, amb intenció al·legòrica, una lectura del capvespre, mentre les aspes de l’helicòpter travessen la nit de lluna en quart creixent que ja s’ha post per reaparèixer demà més plena:

L’obra d’art es fruir de l’observació i el sentiment, posats en joc davant del natural. Mai una còpia servil d’aquest. En aquella funció, l’observació destria, enfoca, encaixa; la imaginació dibuixa i agrupa; el sentiment vivifica i colora.

Narcís Oller: Guspires.

l'antiquada quotidianitat

L’últim -potser ja penúltim- post d’en Francesc, em fa recuperar un fragment perdut en “els meus documents” del primer llibre d’Oller, Croquis del natural, al qual he al·ludit en altres ocasions. Del llibre m’interessen especialment les dues primeres narracions, les altres dues… bé, res. A “Tres mesos del món”, l’escriptor planteja dos temes, el de les noies que s’escriuen (passat, present i potser futur) i el tema de la llengua. No sé si actualment el segon, tal com es planteja al conte, té cap interès o si fins i tot és ben bé el contrari del que es diu. Potser podem pensar que el que manifesta Oller a través de les seves protagonistes és arqueologia. Doncs fantàstic. Deixo el principi:

1 d’octubre de 1870

Estimada Maria:

Sols per donar-te gust t’escric en català, i pots ben creure que quasi estic penedida d’haver convingut a fer-ho, perquè, lluny de trobar aquesta facilitat que em prometia, sento lligada ma ploma com si escrigués en francès, que ja saps el que em costava.

Com més penso en el nostre conveni, menys me l’explico, I, en veure ton entusiasme per la nostra llengua, t’admiro com a un ésser extraordinari. Perquè ¿què té de bonic el català, ni quina aplicació pot tenir per a nosaltres, que, modèstia a part, som filles de famílies distingides, i relacionades, per tant, amb persones que posseeixen la bella llengua de Cervantes? Els nostres papàs han escrit sempre en castellà, i, en les nostres famílies, escriure en català és retrocedir a l’època dels avis o dels besavis.

Comprenc que tu, entusiasta per la llengua catalana i pels costums senzills del camp, creguis útil i agradable retrocedir-hi; però jo, que no penso com tu (si quelcom penso), jo, que solc visc de sentiments i no puc expressar altra cosa que aquests, mai no podré avenir-me sense gran esforç (com el que m’obligues a fer llegint llibres que no sé llegir i fullejant a cada pas el diccionari, per no causar-te un disgust) a escriure una llengua que, si bé parlo, no m’agrada ni considero necessària per a res.

Essent petita, vaig aprendre la gramàtica castellana; quan ens portaren al Sagrat Cor, de Perpinyà, vaig aprendre el francès: ¿per què he d’estudiar ara una llengua que no llegeix quasi cap persona decent d’Espanya?

...Narcís Oller: “Tres mesos del món”, dins Croquis del natural, Barcelona, 1879. (Cossetània Edicions, Valls, 2007)

impossibilitats i acontentaments

Tots som conscients que no podem llegir tot el que ens vindria de gust, el que considerem que ens agradaria llegir. Ni se m’acut parlar de totes les novel·les o els poemaris o els assaigs que es publiquen. És possible que ni tan sols tinguem temps ni ganes per llegir allò que els altres -especialistes, amics i coneguts- diuen que cal llegir. Ara començo un llibre, ara en fullejo un altre, ara me’n passen un que m’expliquen que és definitiu... Llegim una mica de nou i una mica d’antic? Ens dediquem només als nous perquè ja hem llegit prou literatura de fa més de deu anys o de fa deu segles? Esperem que passin deu anys o més des del moment de la seva publicació per començar a veure què deia aquell ara fa deu anys? Quin criteri seguim? Hem de fer veure que hem llegit un llibre, vist una pel·lícula, escoltat un disc, admirat una pintura perquè ens ho exigeix el nostre bon nom, la nostra vanitat, el no ser considerats uns ignorants o, més greu encara, uns passats de moda quan algú ens pregunta què ens va semblar tal obra, tal cançó...? Hem de manifestar el nostre gust per obres que sabem que no agraden al nostre interlocutor, o que són considerades en certs cercles vulgaritats alimentàries inadmissibles?

Ai, que dura la vida de la cultura! Quants maldecaps! Només ens falta que la subvencionin encara més i que la proliferació d’obres “artístiques” ens acabi aixafant o, el que és pitjor, ens acabi paralitzant la perplexitat de no saber per on començar o per on continuar. Terrible!


Ens reuníem tots dos (Oller i Yxart), amb un tercer amic, moltes vetlles a conversar i a llegir. Ens havíem proposat llegir, en primer lloc, tots els grans poemes des del Ramayana fins al Asvherus, per tenir-ne al menys una idea i poder-ne parlar amb coneixement de causa. (Entre parèntesi: per això sol, ja pot suposar el lector que érem molt joves... Després, ja un poc més coneixedors dels homes, hem desistit de la lectura i hem fet com la majoria: parlem dels poemes, quan a mà ve, sense haver-los llegit.) Anàvem ja per la meitat de l’Odissea... quan un dia... oh vergonya!... ens va entrar als tres una soneta...! perquè, sigui dit sense ofendre ningú, allò que deien abans els mestres: aliquando bonus, dormitat Homerus, podria modificar-se dient: aliquando... Homero fa dormir... En tal casos, solíem prendre, a manera de confortant algunes tomes de Byron, o d’algun altre més modern, que ens espavilava tot seguit. Aquell dia tocà el torn a alguns enciclopedistes, entre altres D’Alambert. D’Alambert té en una de ses obres un retrat moral de si mateix molt ben fet...

Josep Yxart: fragment del pròleg a Notes de Color de Narcís Oller.

-... el món dels llibres és una jungla.
-Una jungla?
-No estic al dia quant a llibres perquè el volum de la producció actual és una allau inassolible. A la gent que no llegeix li pot semblar fenomenal, però els que llegim estem desesperats. No sabem com triar i la vida és curta. No vull perdre temps llegint coses que no valguin la pena.

Salvador Giner, president de l’IEC, a l’”Avui” del 31 de gener de 2008

- ...vaig decidir no llegir res que tingués menys de 10 anys d’antiguitat. Aquesta norma com a lector és la que em vaig marcar com a editor: oferir només llibres que valgui la pena de llegir.

Luís Solano, editor de Libros del Asteroide, a“el Periódico” del 8 de febrer de 2008

Què li agrada més en un llibre?
Que siguin fàcils de llegir i prims. Aquells que són tan gruixuts, tipus bestller em fan pànic. I com ja he dit, si hi ha sentit de l’humor, millor que millor.
Aleshores , prefereix els contes?
Sí, m’agrada molt llegir contes. En realitat ho podem deixar simplement en contes. No sóc gaire de llegir novel·les. I, com que prefereixo els llibres prims, tampoc no en llegeixo d’assaig.

Òscar Dalmau, periodista i presentador de "Fil Musical" a RAC1, a l'"Avui" del 21 de febrer de 2008.

desolacions (dimecres de cendra)

Com deia l’altre dia en parlar de l’aparició de la nova edició de Croquis del Natural, inevitablement vaig pensar en diversos temes relacionats amb Oller. Es diu, i deu ser cert, que l’obra d’Oller, d’una manera o altra, va lligada a la seva amistat amb el seu cosí Yxart, i més tard amb Joan Sardà. No sé per on hagués anat la novel·lística de l’escriptor de no haver mort aquests dos personatges i si la seva producció hagués estat més nombrosa, però que la seva desaparició el va afectar moltíssim és indubtable. En el moment de la mort del seu cosí, Oller tenia 49 anys i encara en viuria 35 més. En les seves Memòries Literàries (rereivindico la seva publicació al més aviat possible) copia una anotació de la seva “llibreta d’efemèrides privades” que deia així:


Maig, 25
A les 6 de la tarda d’avui, mor a Tarragona mon idolatrat cosí Josep Yxart, víctima de la tuberculòsi laríngeo-pulmonar que el nostre bon amic el doctor Sojo li descobrí el juny de 1893. he rebut la infausta nova a les nou del vespre, sopant amb la família, i tot i ésser aquest trist desenllaç tant més previst en quant feia ja dos dies que se’ns venia anunciant sa pressosa i creixent proximitat, hem tingut tots un gran trastorn; però singularment jo, jo que havia estimat tota la vida el meu cosí com un germà predilecte i que l’admirava com a un mestre i mon millor guia en mes tasques literàries. Sa pèrdua ha estat per a mi quelcom més que la coent mutilació que sentim en nostres afectes sempre que perdem un ésser volgut; he sentit a més, com el sobtat i brutal ensorrament de totes mes il·lusions, de tota ma joventut, i la ferrenya amenaça de l’esdevenidor en soledat espiritual i de tristor, que forçosament m’espera sense aquell continu comerç d’idees a què s’havia habituat la meva ànima, i a l’edat, precisament, en què és ja tan difícil contreure amistats noves amb l’entusiasme i l’impuls comunicatiu de la joventut.

Amb motiu de la mort d’Yxart, en Verdaguer li va dedicar uns versets que són els que afegeixo més avall. Era el moment en què al poeta ja l’havien fet fora del palau del marquès de Comillas, i quan va anar escrivint Roser de tot l’any, i una de les mostres més interessants de la prosa de l’època: En defensa pròpia; després vindrien les magnífiques Flors del calvari. Sobre els versos no sé què n’opinareu, però no crec que l’Yxart, de poder tenir una conversa amb el mossèn, es mostres gaire satisfet per la dedicatòria, perquè és evident que ni ell ni la família ni els amics tenien cap interès a trobar una sortida de la vida. I és que la monomania asceticomística de Verdaguer aplicada a tothom... En fi, que el poeta sabia com animar el personal.

Que hermosa jo l’han trobí
l’entrada d’aquesta vida!
mes d’ençà que la conec
trobo millor la sortida:
me fa enveja el que se’n va,
me fa pena el que hi arriba

Jacint Verdaguer: “A la mort d’Ixart"

croquis incomplet

Fa uns dies que en Jordi Ferrer, editor de Cossetània, deia al seu bloc: Poder llegir els autors clàssics i tenir-los a l'abast és imprescindible pel coneixement d'una literatura i és a la vegada necessari per poder entendre el tipus de creació que es fa actualment. Es referia a Narcís Oller amb motiu de la publicació per la seva editorial de Croquis del natural–encara calentet de la impremta-, la primera obra de l’escriptor de Valls. Jo crec que en Jordi Ferrer s’equivocava en part del que deia, o en el que els seus lectors podien arribar a entendre, en no voler anar més enllà d’aquestes frases. És veritat que Oller és un clàssic de la nostra literatura, però tenir a l’abast les seves obres no és només un fet imprescindible per conèixer la nostra literatura, és a dir, per conèixer la nostra història literària, sinó per gaudir ara, l’any 2008, d’una obra –potser no tota- que encara ens pot fer pensar: hòstia, tanta obra nova que hauria de ser pasta de paper i resulta que m’hauria pogut gastar els calés comprant l’Oller! I ara diu que ens el publicaran amb comptagotes! I és que una part de la creació que es publica actualment en català –i en qualsevol altra literatura passa el mateix- no arriba a la sola de la sabata d’alguns clàssics antics o moderns. O al menys això devem pensar alguns lectors no subjectes a les modes, com el president de l’IEC, Salvador Giner, que el dimecres passat destacava a l’”Avui” una de les seves obres favorites: L’Escanyapobres de Narcís Olller em sembla magnífic. I també és la meva preferida.

Croquis del natural (1879), la primera publicació de Narcís Oller, està encapçalada per una narració, “El vailet del pa”, que quan un lector actual comença té ganes de plegar perquè li sembla trobar-se davant del romanticisme més tronat que s’hagi escrit mai, fins al punt que li pot semblar que se li està encomanant hiperglucèmia a grans dosis, però no, el ritme es va accelerant i del romanticisme es passa al classicisme, a la ironia final resolta en una sola frase. Un model de conte.

Josep Yxart, cosí inseparable de l’Oller, explica al pròleg ( "Clau d’aquest llibre", es diu) de Notes de color (1883) les impressions que li produïren la lectura de la narració, la gènesi de la història i el motiu del canvi en el desenllaç (català de la primera edició):

Altres detalls recordo referents á aquella primera publicació. Inútil es dir que Lo Baylet del pa, se basa també en un fet real, embelleit y modificat pe’l novelista. Molt hi ha en aquell quadro de la vida doméstica del autor; pero no vaig ara á aixó. L’Oller en lo primer borrador, obehint á certes reminiscencias de la liteartura romántica y á son bon natural, feya acabar bé la trista historia del pobre baylet abandonat. Apareixia casualment la mare, lo reconeixia y’l recollia plorant entre sos brassos. Mès tart, pensanthi, trobá aquest final inverossímil, pero no sens molta recansa se decidí á deixar al petit al mitj del carrer, acabant tan tendre relació ab una frase amarga y d’inconscient ironía en boca d’una noyeta innocent... ¡ab una ironía... lo que més detesta! Nó, no’s podia resignar á que’l quadro acabés d’aquell modo. Pero en la mateixa exclamació trobá la rahó literaria d’aquell acabament. Lo essencial era interessar al lector per aquell pobret. Donchs bé; com més terrible, més interessant sería sa sort. Aixís s’inspirava als que llegissin, aquella indulgencia, aquella pietat, aquella atenció, qu’en la vida ordinaria no guardém casi may pels pobres que’ns serveixen. Y aquesta idea li feu adoptar aquell final.

Tot just acabo de començar a parlar de la primera narració de Croquis del natural i m’adono que he sobrepassat l’espai que un lector de pots pot assimilar. Volia continuar parlant de la crítica que va rebre el llibre, sobretot de la de Joan Sardà, que va ser l'inici d'una gran amistat, i que acaba dient: Una observació final que no hem de desdenyar perquè acreix la importància de l’obra dins de la nostra literatura. Fins ara teníem molta literatura pagesa i bastanta de menestrala: amb lo llibre de n’Oller ne tenim de senyora. Volia parlar també del llibre de l’editorial Punctum, de Lleida, que acaba de publicar: Josep Yxart, escrits autobiogràfics 1872.1879, amb pròleg de Rosa Cabré –la mateixa prologuista exhaustiva i excel·lent dels Croquis. M’hagués agradat continuar demanant la publicació de les obres de Sardà. Desitjava demanar als de Cossetània que no esperessin el dos mil ni se sap per publicar les Memòries Literàries de l’Oller. Tenia pensat dir quatre coses sobre la maleïda tuberculosi que va acabar amb la vida de l’Yxart i del Sardà i de com l’Oller ja no va ser el mateix després d’aquestes morts. M’hagués agradat parlat sobre el paper de les editorials “perifèriques”. També unes paraules sobre el web “premi Lletra” de l’amic Pallàs... Massa llarg, ja ho sé. De moment, m’acontentaré a recomanar-vos que llegiu Croquis del natural: assumeixo tota la responsabilitat.

comentari

La Júlia, en el seu darrer post titulat “Pardo Bazán, en el seu context”, ens fa unes interessants reflexions que no reproduiré, llegiu-les a “La panxa del bou”. En el segon paràgraf, esmenta la possibilitat que entre l’escriptora gallega i el novel·lista Narcís Oller hi hagués hagut un contacte íntim en algun moment. És cert que entre els dos personatges hi va haver el que sembla una relació cordial que es va anar transformant en una bona amistat, com ho explica Oller a les seves Memòries Literàries (gran llibre, ja ho he dit en altres ocasions) i ho confirma la reproducció de part de la correspondència de l’autora gallega que l’escriptor afegeix. Segurament quan van tenir més tracte va ser quan, juntament amb Pepe (com l’anomena l’escriptora) Yxart i altres amics van coincidir a París, l’any 1886. En aquella ocasió van visitar plegats Zola (i comença el contrarellotge entre L'argent i La febre d'or), E. Goncourt i altres escriptors francesos, i van compartir moltes activitats. A partir d’aquell moment, és veritat, la correspondència entre ells es fa més afectuosa. Fins que gairebé inesperadament, l’any 1890, aquella amistat que semblava ben sòlida desapareix. El propi Oller ho explica així (la seva interlocutora és Víctor Català, a qui dedica les Memòries Literàries):

¿Per què, sense el més petit dissentiment en la nostra correspondència, ni la menor incorrecció de cavaller de què jo pugui acusar-me, trenca amb el seu silenci aquella senyora, abans tan afectuosa amb mi com vostè ha vist, la nostra bona amistat?... És un misteri aquest que per curtedat de geni o per un excés potser, de delicadesa, no em vaig empenyar a escatir; però jo sempre he temut que hagi ballat en això una suggestió malintencionada d’En Lázaro. Vagi a saber si perquè pel temor de fer-ho malament en castellà, vaig excusar-me de col·laborar a “La España Moderna”, empresa en la qual, segons deien a Madrid, tenia per aquells temps molts diners ficats la il·lustre gallega, o si potser, per haver-se permès aquell repetir a la interessada, ingerint-li un verí que jo li juro que no duia, la brometa inofensiva que vaig fer-li en sentir-li dir que, aquell estiu, s’havien ambdós topat casualment a Portugal.
I explicats ja tots aquests episodis dels darrers dies d’aquella amistat que jo tant estimava, que tenia ben bé per indestructible i que pel dol d’haver-la perduda de manera tan inesperada i innocent se m’ha escapat ara aquí ex-abundantis cordis, reemprendré aquell interromput capítol d’excuses...

Narcís Oller. Memòries Literàries. 1962 (redactades entre 1913 i 1918). (Excel·lent i llarguíssim pròleg de Gaziel.)

No sembla, després de llegir aquest fragment, que la relació de Narcís i Emília -permeteu-me la confiança- hagués arribat més enllà d’una bona amistat. És clar que una cosa és el que s’escriu i una altra la realitat, però no hi ha dubte que la sorpresa que indica Oller pel refredament de relacions sembla sincera i no deixa entreveure interpretacions que vagin més enllà del que diu. D’aquest fragment em crida també l’atenció un tret de caràcter: “curtedat de geni” -quantes amistats perdudes per aquesta curtedat i per "excés de delicadesa"-, que aquí es concreta en el fet de no intentar esbrinar els motius reals del trencament per bé que els intueix, però que en la seva obra literària es pot relacionar amb la relativa desconfiança que tenia del valor de la seva obra i en la necessitat de sentir-se estimulat pels seus amics. De fet, una vegada morts el seu cosí Yxart i Joan Sardà, les seves novel·les li costen més d’escriure i ja només va publicar La bogeria (1899) i Pilar Prim (1906), aquesta darrera jo crec que encara no prou valorada. També és veritat que quan escriu aquestes dues novel·les l’estètica dominant era la modernista i que en Pilar Prim Oller fa un intent d’acostar-s’hi. En fi, i molts altres condicionants que seria llarg de raonar.

Doncs res, que com que he pensat que deixar aquest comentari en el bloc de la Júlia hagués estat excessiu, l’escric aquí.

I encara més marginalment, a mi sí que em va agradar La sombra del viento, malgrat els errors de contextualització de l’època, però he de dir que jo sóc un pèl despistat i poc observador; avui, sense anar més lluny, mentre anava a al feina, per un moment m’he pensat que estava en alguna part del tròpic americà, fins que he vist la Sagrada Família, taula de salvació. I que consti que comparteixo la constatació-queixa de la Júlia.