7.3.07

comentari

La Júlia, en el seu darrer post titulat “Pardo Bazán, en el seu context”, ens fa unes interessants reflexions que no reproduiré, llegiu-les a “La panxa del bou”. En el segon paràgraf, esmenta la possibilitat que entre l’escriptora gallega i el novel·lista Narcís Oller hi hagués hagut un contacte íntim en algun moment. És cert que entre els dos personatges hi va haver el que sembla una relació cordial que es va anar transformant en una bona amistat, com ho explica Oller a les seves Memòries Literàries (gran llibre, ja ho he dit en altres ocasions) i ho confirma la reproducció de part de la correspondència de l’autora gallega que l’escriptor afegeix. Segurament quan van tenir més tracte va ser quan, juntament amb Pepe (com l’anomena l’escriptora) Yxart i altres amics van coincidir a París, l’any 1886. En aquella ocasió van visitar plegats Zola (i comença el contrarellotge entre L'argent i La febre d'or), E. Goncourt i altres escriptors francesos, i van compartir moltes activitats. A partir d’aquell moment, és veritat, la correspondència entre ells es fa més afectuosa. Fins que gairebé inesperadament, l’any 1890, aquella amistat que semblava ben sòlida desapareix. El propi Oller ho explica així (la seva interlocutora és Víctor Català, a qui dedica les Memòries Literàries):

¿Per què, sense el més petit dissentiment en la nostra correspondència, ni la menor incorrecció de cavaller de què jo pugui acusar-me, trenca amb el seu silenci aquella senyora, abans tan afectuosa amb mi com vostè ha vist, la nostra bona amistat?... És un misteri aquest que per curtedat de geni o per un excés potser, de delicadesa, no em vaig empenyar a escatir; però jo sempre he temut que hagi ballat en això una suggestió malintencionada d’En Lázaro. Vagi a saber si perquè pel temor de fer-ho malament en castellà, vaig excusar-me de col·laborar a “La España Moderna”, empresa en la qual, segons deien a Madrid, tenia per aquells temps molts diners ficats la il·lustre gallega, o si potser, per haver-se permès aquell repetir a la interessada, ingerint-li un verí que jo li juro que no duia, la brometa inofensiva que vaig fer-li en sentir-li dir que, aquell estiu, s’havien ambdós topat casualment a Portugal.
I explicats ja tots aquests episodis dels darrers dies d’aquella amistat que jo tant estimava, que tenia ben bé per indestructible i que pel dol d’haver-la perduda de manera tan inesperada i innocent se m’ha escapat ara aquí ex-abundantis cordis, reemprendré aquell interromput capítol d’excuses...

Narcís Oller. Memòries Literàries. 1962 (redactades entre 1913 i 1918). (Excel·lent i llarguíssim pròleg de Gaziel.)

No sembla, després de llegir aquest fragment, que la relació de Narcís i Emília -permeteu-me la confiança- hagués arribat més enllà d’una bona amistat. És clar que una cosa és el que s’escriu i una altra la realitat, però no hi ha dubte que la sorpresa que indica Oller pel refredament de relacions sembla sincera i no deixa entreveure interpretacions que vagin més enllà del que diu. D’aquest fragment em crida també l’atenció un tret de caràcter: “curtedat de geni” -quantes amistats perdudes per aquesta curtedat i per "excés de delicadesa"-, que aquí es concreta en el fet de no intentar esbrinar els motius reals del trencament per bé que els intueix, però que en la seva obra literària es pot relacionar amb la relativa desconfiança que tenia del valor de la seva obra i en la necessitat de sentir-se estimulat pels seus amics. De fet, una vegada morts el seu cosí Yxart i Joan Sardà, les seves novel·les li costen més d’escriure i ja només va publicar La bogeria (1899) i Pilar Prim (1906), aquesta darrera jo crec que encara no prou valorada. També és veritat que quan escriu aquestes dues novel·les l’estètica dominant era la modernista i que en Pilar Prim Oller fa un intent d’acostar-s’hi. En fi, i molts altres condicionants que seria llarg de raonar.

Doncs res, que com que he pensat que deixar aquest comentari en el bloc de la Júlia hagués estat excessiu, l’escric aquí.

I encara més marginalment, a mi sí que em va agradar La sombra del viento, malgrat els errors de contextualització de l’època, però he de dir que jo sóc un pèl despistat i poc observador; avui, sense anar més lluny, mentre anava a al feina, per un moment m’he pensat que estava en alguna part del tròpic americà, fins que he vist la Sagrada Família, taula de salvació. I que consti que comparteixo la constatació-queixa de la Júlia.

6 comentaris:

Júlia ha dit...

D'aquests afers no en sabrem mai la veritat sencera, ja que la interessada no ho va explicar i les memòries personals, orals o escrites, com molt bé sabem, no són sempre fiables del tot, més aviat no ho són gens ni mica. En aquella època els amors que no eren platònics, per regla general, s'amagaven amb rigor, per allò de que el pecat amagat és mig perdonat. Jo no tinc més dades, l'afer amb Oller m'ha arribat a través de diferents notes biogràfiques, sobretot relacionades amb el fet que tampoc era fidel al seu amant més 'oficial', don Benito... un misteri, doncs, que no podem resoldre. La correspondència amb Galdós, de fet, es va donar a conèixer fa quatre dies. Bé, doncs, si va ser, sempre els devia 'quedar París'.

Júlia ha dit...

...per cert, de la mateixa Víctor Català en sabem ben poc, cosa que fa que s'hagi especulat molt sobre el seu tarannà i vida 'real', més enllà de la imatge que mostrava a la gent.

júlia ha dit...

Un estudi on es parla de la relació 'suposada' amb Lázaro i altres coses:

http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/12604511990154841865846/p0000007.htm

manel ha dit...

És un plaer llegir-te, siguin posts aquí o comentaris allà. Però vols dir que no hi havia res més que amistat? Per les paraules de Narcís Oller jo entenc que era molt més: "aquella amistat que jo tant estimava"

Xurri ha dit...

Quins malentesos...

pere ha dit...

Ni les memòries ni cap altra font d'informació és fiable. El cert és que la part de les "Memòries" en què Oller parla de Lázaro és, diguem-ho amb un eufemisme, rara.
Víctor Català és encara molt més misteriosa, o potser és que no hi havia cap misteri.
La veritat és que fa de molt bon llegir -i especular- tot el que, a través de l'Oller o d'altres, s'explica sobre aquesta història.

Gràcies, Manel. Francament, jo no crec que hi hagués cap relació de tipus sexual, però la meva opinió, més intuïtiva que basada en proves, no té cap importància. De totes maneres, les cartes de la P. B. a l'Oller tenen el seu morbo, si és que es busca.

Que et diré dels malentesos que tu no sàpigues, xurri. En el cas de l'Oller, però, ens quedem amb les ganes de saber-ne més detalls.