egolatries

Segurament l'única distracció compartida d'aquest estiu han estat les fotos d'Instagram, pujades amb una regularitat preocupant. Instagram, com totes les xarxes socials, té una varietat de registres important i segurament algun dia algú en farà un estudi parcial més o menys interessant; dic parcial perquè un intent total em sembla agosarat o, com a mínim, necessàriament reduccionista.

Per als qui encara no ho sàpiguen, la mecànica és molt senzilla: els usuaris pengem fotos i solem mirar fotos d'altres usuaris als quals a vegades els diem que ens agrada la seua imatge amb un cor, i fins i tot podem afegir un comentari. La finalitat de compartir fotos, textos explicatius o reflexius -alguns dels quals fan pensar en la frase de Nicholson a Mejor imposible: ¿Quién le enseñó a hablar así? Algun marinero del bar Mete y saca de Panamá City, o es que es su día de escapada y ha vaciado la bodega [...] Vaya a vender sus neuras a otra parte, aquí ya estamos servidos...

Em perden les introduccions. Tot això per dir que acabo de descobrir gràcies a la premsa un usuari d'Instagram que es diu associacioserviol_jordipujol. Textos de Jordi Pujol. Al primer lliurament (7-7-2016), imatge de mossèn Ballarín amb l'afegit dels mots convenients. Etc. Entreu-hi. El que m'ha cridat l'atenció de tot plegat és que l'instagramer té 55 seguidors (fa poc que ha començat), però no segueix ningú. Ben reflexionat, cap sorpresa.

no m'ho puc creure!

M'he passat una part de la tarda i de la nit -tret de les estones dedicades a la compra i a la ineludible passejada- veient les declaracions dels membres de la famiglia citats avui al Parlament. Ignoro si la data del 23-F va ser triada amb alguna intencionalitat, però m'atreveixo a dir que l'assalt al Parlament ha estat important.

No sé que diran demà els periodistes, però avui algú deia que de les tres intervencions la més irrellevant ha estat la de la Ferrusola. No ho veig ben bé així. La brevetat en les respostes de l'esposa, que havia de romandre muda, reflecteix molt bé el conjunt, diluït, com ja se sabia, en les respostes reiterades del marit, amb la dosi previsible de reny, i amb la, sembla que inesperada, verbositat del fill, que en alguns moments no podia amagar uns ullets brillants de diversió en anar comprovant el seu passeig triomfal. Ah, però la mare, que no sabia o no recordava o a ella no li corresponia, ni havia anat acompanyada per mossos amb metralladores i un tanc a Andorra qui sap quantes vegades; això sí, a esquiar només quatre. I aquesta Catalunya que tremolava d'indignació davant dels atreviments d'alguns inquisidors... Pura visceralitat amb prou feines continguda, la mare, l'esposa. Si no hagués estat perquè segurament espòs i fills -i avocat- li deuen haver demanat mesura, quina lliçó ens hagués donat.

El que no em puc creure és que després d'anar retransmetent des de les tres tota la sessió, els dels 3/24 hagin tallat l'emissió just en el moment en què, sabedors que tot estava dit, el representant d'Iniciativa i JPF paticipaven d'un joc de complicitats disteses pròpies d'aquells que són conscients de qui guanya i qui perd i ho accepten tàcitament.

Sobre la intervenció dels representants dels grups polítics no cal concretar res, tot i la sorpresa que pot haver produït la suavitat del del PP. I, si se'm permet, i per deformació professional, jo que sóc enormement desmemoriat -ja no sabria citar el llistat de cotxes de JPF, peça clau de la investigació-, m'he quedat amb un petit fragment d'una frase del del PSC que dubto que surti en cap crònica:

-També hem sabut, sapigut, perdó...

Perdonat, perdonat, que amb els del PSC ara cal ser més comprensiu que mai.

tarda de cine

Penso que hauria de deixar constància que he vist gairebé tota la intervenció de Pujol i dels representants dels grups parlamentaris. En deixo constància. Més enllà del fet en si, no se m'acut cap reflexió que consideri que pugui ser original. Dir que el català, no la dialèctica, que han emprat alguns m'ha semblat per sota de la mitjana del país crec que indicaria un excés de pedanteria per part meua i no ve al cas, no toca. Elucubrar sobre si la corrupció es pot dividir en política, moral, ètica -sempre m'ha costat distingir entre ètica i moral- social, etc., no veig que tingui sentit; la corrupció sempre és integral, personal, ni que afecti només un instant de la persona. En tot cas, el que importa és la gradació, o potser tampoc? Parlar sobre els diferències entre àngels i dimonis és un tema sense futur: la Bíblia ho fa abastament, tot i que els llibres sagrats són excessivament taxatius, rígids, i no permeten l'intercanvi d'essències, fonamental en política. Ja posat en el pla bíblic, podria dir alguna cosa sobre la pèrdua de la innocència, però em costaria tractar innocentment el tema: no conec cap major d'edat que sigui innocent. La magnitud de la tragèdia? Això és cosa de Monzó. Decepció, tristor... Esclar, però no especialment avui. Algunes consideracions sobre l'individu i el poble? Segur.

En conclusió, i reiteradament, que no se m'acut res que m'interessi a mi mateix, excepte, potser, que el ritme parlamentari avui ha estat àgil i que ja m'agradaria que sempre que miro les intervencions dels polítics fos així, encara que, com avui, al final pensés que hi ha més retòrica que sinceritat, més fum que foc.

per què els notaris fan servir Meisterstücks?

Arribo al Passeig de Gràcia des del carrer Provença. Pujo en l'ascensor fins al tercer pis. Un moment amb un dels passants del notari, que llegeix el document, i de seguida arriba el notari (té una retirada al cronista Permanyer). Llegeix encara més de pressa el mateix document i, amb els ulls més que amb la paraula, demana confirmació d'intel·ligibilitat. Mentre recita, juga amb una sola mà amb un bolígraf i una ploma Meisterstück (per què la majoria de notaris fan servir Meisterstücks?) L'actuació ha estat ràpida. Em passa el bolígraf per firmar mentre ell es reserva la ploma. Ens donem la mà, també amb el passant. Demà tornaré a recollir els papers.

Baixo a peu -els ascensors sempre amaguen informació- i llegeixo sense aturar-me la placa daurada de la porta del primer: Centre d'Estudis Jordi Pujol.

Just al costat del vidre de la porteria, quan encara queda un petit tram d'escales per arribar a peu pla, un rètol bilingüe, primer en català i a sota en castellà, adverteix: Si us plau: no agafar els diaris dels veïns. Gràcies.

El porter m'obre la porta de ferro pintat de negre del carrer. Ens saludem sense donar-nos la mà: no tenim cap relació comercial.

Tinc els elements necessaris per una narració de misteri -blanca o negra, segons em convingui o em vingui- i els guardo aquí. Deixo la combinatòria per més endavant. Mentrestant, començo a documentar-me en aquest bloc elitista, sintètic i asèptic.

cercles concèntrics

Fa mesos, potser anys, que no llegeixo llibres nous de memòries, o dietaris o coses semblants, tret, suposant que ho sigui, de Tractat de Geografia, d’Isidor Cònsul i d’algunes pàgines d’obres velles més d’un cop rellegides. Aquest tipus de literatura, en la mesura que hi ha una tria de moments amb intencions diverses per part de l’autor i també tenint en compte que la memòria endolceix o agria un passat sempre boirós, no deixa de ser una obra de ficció, per molt que a les llistes habituals aparegui en altres modalitats.

Em crida l’atenció que Memòries. Temps de construir (1980-1993), de Jordi Pujol (1930) figuri com el llibre més llegit entre els de no ficció en algunes llistes de les darreres setmanes. No ho entenc. Quin interès pot tenir la parcialitat de Pujol, de qui coneixem els resultats, contada, a més, a través de la prosa d’un altre? El llegeixen els que no el coneixen i també els que el coneixen? En canvi, a priori m’interessen més els llibres de dos autors d’aproximadament la mateixa generació –què són deu anys de diferència?-: Seductors, il·lustrats i visionaris, de J. M. Castellet (nascut l’any 1926) i Confesiones de una vieja dama indigna (comprovo que en un lapsus m’havia deixat la paraula dama), d’Esther Tusquets (nascuda el 1936). En els tres casos, tot i que ens hàgim creuat en alguna ocasió, la meva experiència vital i social imagino que té poc a veure amb la seva i no obstant això, o potser per això, no deixa d’atreure’m en els dos darrers casos de fer una mirada a la seva percepció del món interior i exterior i a seva manera d’explicar-lo. Llegiré algun dels tres llibres? No ho sé. Encara una pregunta que sempre em faig en aquests casos i que difícilment troba respostes prou satisfactòries: per què han decidit, com molts de nosaltres, publicar el seu passat –o el seu present-? Ho saben? Ho sabem?

criteris

En Toni ens dóna notícia que l’han inclòs a l’Enciclopèdia Catalana. Està molt bé; tot i que penso que l’article que li dediquen ens presenta aspectes externs, un simple esquema que a penes mostra, si és que ho fa, una petita part d’ell mateix, gairebé només una targeta de presentació. Siguin curts o extensos, els articles de les enciclopèdies sempre són això: una aproximació més o menys reeixida al personatge. La complexitat de la personalitat de l’individu la coneixem a través del tracte directe o a través de la lectura de les seves obres, si les té, és clar, i en la mesura que l’individu vulgui mostrar-se. L’essència de la seva immortalitat (“¿Això vol dir que ja he passat a la història i que ja em puc morir?”), en Toni ho sap, no rau en aquest article de l’Enciclopèdia, que només n'és una porta d’entrada, sinó en la pervivència de la seva obra com a persona i com a escriptor. En fi, qui sóc jo per parlar d’aquestes coses? A més, la meva intenció era únicament comentar un aspecte lingüístic de l’article enciclopèdic; transcric el fragment en qüestió:

Inventor del terme Catosfera, ha impulsat aquesta denominació per a la blogosfera catalana, és a dir, el conjunt de blocs escrits en català i la comunitat virtual que existeix al seu voltant. Manté els blogs Tros de Quòniam i Entrellum. Fou el coordinador de la primera antologia de blogs en català: La catosfera literària 08 (2008) i finalista dels Premis Blocs Catalunya 2008.

Si fóssim textuals i creguéssim cegament en les “autoritats” arribaríem a la conclusió que la blogosfera compren el conjunt de blocs escrits en català (derivació estranya), mentre que en Toni no escriu blocs, sinó blogs, i podríem pensar que no pertany a la blogosfera i, per tant, a la Catosfera. De blogs, i no de blocs, es va nodrir l’antologia La catosfera literària. Al mateix temps, però, en Toni, que publica blogs, va ser finalista d’un premi de Blocs de Catalunya. En fi, que sembla que continua el període de vacil·lacions en l’ús del terme, tot i que a la catosfera ara mateix rarament és troba cap article polèmic sobre el tema, cosa que és una llàstima, perquè resultava força divertit. És veritat que encara queden en alguns blogs aquells petits requadres que reivindiquen que els autors escriuen un (o en un?) blog i no un bloc. En el meu cas, m’atreviria a afirmar que més que escriure un bloc o blog el que faig, el que em plau, és escriure i espero que ningú s’ho prengui malament, però que m'ho tingui en compte.

Per cert, un dels avantatges de les publicacions virtuals és que es poden actualitzar de manera immediata. És possible que en el moment que llegiu això l’Enciclopèdia ja hagi normalitzat el seu criteri i corregit l’article esmentat. Us imagineu que ho haguessin publicat en paper? Els pobres lectors que no coneguessin que és això dels blocs o dels blogs tindrien uns dubtes importants, fins i tot és possible que es passessin la nit sense dormir. Terrible Imperdonable!

P. S.: Per tal d’evitar-vos la consulta que imagino us transcric el concepte de bloc i de blog de l’Enciclopèdia:

bloc:
Pàgina web, generalment de caràcter personal o poc institucional, amb una estructura cronològica el contingut de la qual s'actualitza regularment i que inclou informació o opinions sobre temes diversos, generalment d'actualitat.

Blog, teoria de la informació:
Teoria matemàtica que tracta de la transmissió, l'emmagatzematge i la transformació de la informació.

P. S. 2: De vegades penso que mentre frivolitzo sobre temes menors de la llengua, d’altres, més al cas de la situació real i amb una perspectiva global que jo no tinc, tracten els temes veritablement transcendents. Hi ha d’haver de tot, és clar, però no deixa de preocupar-me que sigui jo el frívol.
Per cert, avui he sentit un presentador-entrevistador de BTV que ha dit, parlant de Bush: ... se li hauria de cauré la cara de vergonya. Això.

Louis Armstrong, Jordi Pujol i jo (esbós d'una història de Nadal)

Quants llibres es regalen i es llegeixen per Nadal? No ho sé, però aquests dies de llums matinals radiants (suposo) i de tardes que s’escapen en els crepuscles melangiosos i en les nits llarguíssimes són una invitació a la lectura sempre que s’aconsegueixi escapar a temps de les tertúlies familiars interminables i del deixar-se anar.

Jo m’he fet els meus bons propòsits de pàgines i pàgines que ja ara sé que no seran del tot satisfets. Encara tinc pendent El casalot (La casa inhòspita, en versió digital), una mica més de Pla i, com a novetat, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. En canvi, no em deixaré entabanar per 1966-2008. Festival de jazz de Barcelona: 40 anys, perquè en qüestions de música prefereixo escoltar que llegir i perquè abans del festival va existir el Hot Club i els anys 50, que no m’he acabat.

I ara em plau presentar-vos l’esbós d’una bonica història d’aquells anys:

Doncs resulta que el Hot Club de Barcelona amb col·laboració amb el Club 49 va organitzar a mitjans dels 50 unes sessions de jazz amb alguns dels músics més interessants del moment. Concretament el 22 i el 23 de desembre de 1955 (temps abans havia vingut Dizzy Gillespie i més tard Lionel Hampton) havia de venir Louis Armstrong, però una boira espessa a Roma va impedir que el músic i al seva banda poguessin agafar l’avió el dia 22. Armstrong va arribar l’endemà i les quatre sessions previstes en el Windsor Palace de la Diagonal és van convertir en tres sessions el dia 23. Els concerts foren un èxit, tot i que al crític de “La Vanguardia” li semblà millor el de Hampton i li retrau a Armstrong la versió La vie en rose (si voleu en un altre moment us la passo). M’imagino el revulsiu d’aquelles melodies en la Barcelona del gris intens de l’època. I aquí s’hauria acabat la història: només un record en els centenars (?) d’assistents a alguna de les tres sessions.

Anys més tard, el 1997, Jordi Pujol, el promotor, no el president, passejava un diumenge al matí pel mercat de Sant Antoni, quan un venedor el va cridar per oferir-li unes velles cintes de magnetòfon que va pensar que li podrien interessar. Ja a casa, en Pujol va escoltar unes cançons que va identificar com a pertanyents al concert que Big Bill Broonzy havia fet l’any 1953 al Capsa. El diumenge següent, en Pujol es va tornar a posar en contacte amb el venedor, que li va vendre unes altres cintes guardades en misterioses capses blanques. Aquesta vegada les cintes contenien el mític concert de Louis Armstrong de l’any 55. En Pujol va acabar esbrinant que els hereus de Joan Antoni Arañó, conegut col·leccionista de discos, havien venut en subhasta o s’havien simplement desfet del material del difunt que ara, en una petita part, havien passat a les seves mans.

Finalment, l’any 2000, en Jordi Pujol va decidir editar el material en dos CDs que jo he comprat el novembre de 2008 en una botiga de la Rambla de Catalunya, 99, dedicada exclusivament a la música de jazz.

Si en aquest moment no sabeu què fer, us proposo escoltar una de les cançons del doble CD. M’he permès fer un petit muntatge en què començo amb la veu que va presentar la sessió i acabo amb la mateixa veu que anuncia la mitja part. On deu parar el propietari d’aquestes paraules? I, per suposat, no cal ni dir que aquests dies, com en qualsevol altre moment de l’any, la música és una bona companyia, i si no és de jazz, tampoc no us ho retrauré, que per molt que s’hagi escrit sobre els gustos, cadascú té el seu.

futur i passat

Em miro, per allò de veure si hi ha novetats, el programa del 33 sobre l’Educació. Res, les mateixes generalitzacions de sempre i alguns convidats a la taula –no cal que concreti- que tenen unes idees superficials sobre la situació, potser perquè volen abastar més del que els permet la seva capacitat i el seu temps, i fins i tot confonen terminologia. Si haguessin dit alguna cosa amb sentit que no haguéssiu escoltat abans, us ho diria, així que tranquils, que es tractava bàsicament d’”experts” en la matèria, no de professionals directament implicats, a més dels quals jo hagués inclòs algun alumne, evidentment. El propi programa organitza un fòrum amb més interès, però, evidentment -pot ser d’altra manera?-, ploraner. El representant de l’administració, com és habitual, força impresentable: ni una argumentació sòlida i molts somriures condescendents.

En acabar el programa, el presentador, Xavier Coral, després de suggerir alguns llibres sobre el tema, en proposa quatre més que no s’hi relacionen. Comença per les memòries de Jordi Pujol, d’imminent aparició (o ja són al carrer?), i continua amb llibres de López Raimundo, Francesc Candel i Xirinacs, difunts d’aquest any i tots al mateix sac. No sé la gràcia que li deu haver fet a l’ex formar part d’aquest quartet; jo, diríem, ho he trobat una falta de tacte: les presses de la tele on el temps (algun) és or.

Després d'escriure això, veig que la zel parla del tema (del primer, em refereixo)