A vegades un fet que
hauria de ser insignificant es converteix en notícia, i jo que m'hi
enganxo. Resulta que l'anunci del nom de la filla de Carles i la
Vanesa (Carlos i Vanessa?) ha produït una mica de pólvora als
mitjans. Que si Manuela és un nom castellà, que si Puyol és un
venut... Impossible de dir des de quina ignorància nacionalista, o
simplement ignorància, s'han fet les apreciacions que són poca cosa
comparada amb les felicitacions rebudes, però han quedat i els
mitjans més bunqueritzats n'han volgut treure profit.
Com que no sé ni
m'interessa especialment el procés que ha desembocat en el nom de la
nena, aniré a concrecions inqüestionables. Manuela, en la seua
versió masculina, és un nom d'origen hebreu que esmenta, per
primera vegada que se sàpiga, el profeta major Isaïes, i que
significa, segons diuen, “Déu amb nosaltres”. Una tria ben
comprensible per a una primogènita. És veritat que en la seua
denominació femenina, i actualment també en l'original, aquest és
un nom poc freqüent entre les famílies catalanes, cosa que fa
pensar que la parella Puyol-Lorenzo té la tendència actual a la
singularitat sobre la qual no em pronunciaré.
Per altra banda, i demano disculpes als pares si les meus fonts no han estat prou fidedignes -ho hauré de comprovar-, m'ha arribat a darrera hora que un dels motius de la tria ha estat l'admiració que Carles Puyol sent des de la seua joventut per l'eminent filòleg i erudit Manuel Milà i Fontanals, de qui es conserva un bust en marbre blanc, obra de Manuel Fuxà, al parc de la Ciutadella, que fou col·locat l'any 1908 (adverteixo que el pedestal no és l'original).
I anar fent.
