moments

Dia esplèndid sense blancs al cel. Sembla que totes les escoles de la ciutat i rodalies han portat les seues mainades al parc. Salten, corren, empaiten gavines -uns quants emulen els seus xiscles- i coloms, xoquen, cauen, s'aixequen, riuen, ploren -pocs-, s'enfilen al mamut, alguns fins i tot s'atreveixen amb les escultures dels vells prohoms de la Renaixença que els contemplen impertèrrits des de l'alçada dels seus pedestals. Trobes petits pertot arreu, alguns ja amb gana, altres dinats.

Quan estic a punt de sortir, se m'acosta una nena que no deu arribar als nou anys. Forma part d'un grupet que s'està al voltant de la font de la rabosa i la cigonya i ja deu haver reflexionat sobre la faula que els acaba d'explicar la mestra.

-Senyor, senyor, vostè és guàrdia forestal del Parc?

-Efectivament, joveneta. Com ho has sabut?

-Pels pantalons -somriu satisfeta per la seua perspicàcia.

Ha estat l´única que s'ha fixat en els meus pantalons de pana de llampant verd rural? Potser ha estat la més atrevida?

La propera vegada, per fer-ho més fàcil, em cobriré el cap amb una gorra a joc amb insígnia inclosa. No estic segur si també hauria de portar un certificat de penals a la butxaca, per si de cas.

Manuela (dedicat a M. B. i F.)

A vegades un fet que hauria de ser insignificant es converteix en notícia, i jo que m'hi enganxo. Resulta que l'anunci del nom de la filla de Carles i la Vanesa (Carlos i Vanessa?) ha produït una mica de pólvora als mitjans. Que si Manuela és un nom castellà, que si Puyol és un venut... Impossible de dir des de quina ignorància nacionalista, o simplement ignorància, s'han fet les apreciacions que són poca cosa comparada amb les felicitacions rebudes, però han quedat i els mitjans més bunqueritzats n'han volgut treure profit.

Com que no sé ni m'interessa especialment el procés que ha desembocat en el nom de la nena, aniré a concrecions inqüestionables. Manuela, en la seua versió masculina, és un nom d'origen hebreu que esmenta, per primera vegada que se sàpiga, el profeta major Isaïes, i que significa, segons diuen, “Déu amb nosaltres”. Una tria ben comprensible per a una primogènita. És veritat que en la seua denominació femenina, i actualment també en l'original, aquest és un nom poc freqüent entre les famílies catalanes, cosa que fa pensar que la parella Puyol-Lorenzo té la tendència actual a la singularitat sobre la qual no em pronunciaré.

Per altra banda, i demano disculpes als pares si les meus fonts no han estat prou fidedignes -ho hauré de comprovar-, m'ha arribat a darrera hora que un dels motius de la tria ha estat l'admiració que Carles Puyol sent des de la seua joventut per l'eminent filòleg i erudit Manuel Milà i Fontanals, de qui es conserva un bust en marbre blanc, obra de Manuel Fuxà, al parc de la Ciutadella, que fou col·locat l'any 1908 (adverteixo que el pedestal no és l'original).

I anar fent.

notes del capvespre

Visita gairebé a la posta a la Setmana del Llibre en Català, que aquest anys repetix al Parc de la Ciutadella en format nou: un conjunt de casetes de fusta batejades, trobo que amb excessiva pompa, com la Ciutat de la Lectura, i que més aviat se sembla al llogaret un vivia Asterix amb els altres gals irreductibles, amb les seves places on un espera que en qualsevol moment aparegui Copdegarròtix sobre un escut per iniciar la presentació d'algun llibre. La cosa té la seva gràcia i ja està bé, i fa de més bon passejar que en edicions anteriors, però jo, que sóc un simple lector, preferia les disposicions temàtiques i els ordres alfabètics.

A l'Àgora hi ha la presentació del darrer llibre de Jaume Cabré; l'editor, ja per finalitzar l'acte, diu que la prova del cotó d'un llibre -obra magna, aquest, segons diuen- és la lectura en veu alta. Montserrat Carulla oficia d'intermediària i va desgranant amb veu autoritzada les cinc primeres pàgines. Em deixo transportar per la música de les paraules i a penes sóc conscient que hi ha un assassinat i un violí. Des de la capella castrense arriben les vuit, borda un gos a deshora, les cacatues, tan nombroses aquí, xisclen retirada, una gavina solitària solca el blau indefinit que s'apaga. S'acaba l'acte i m'adono que la meva prova de qualitat passa per la lectura solitària.

Surto del parc sense sentir la intensitat de la tarongina i l'olor de mar que em van acompanyar en algun dels moments dels nou anys que vaig passar al parc que, com sempre, està magnífic, i un no sap si es troba dins o fora de la ciutat.

No dec tenir gaire bon vespre, segurament perquè enyoro els dies una mica més llargs d'un estiu que ja s'acaba, si no per la calor sí pel significat. Enyoro, també, la caseta prop del mar on quan fosquejava com avui, venien quatre o cinc ocells que giravoltaven, s'aturaven al fil de la llum i desapareixien misteriosament entre els pins i les oliveres. Aquests ocells magnífics que la veterinària, aficionada al tema, va dir que potser eren falcons i que jo vaig ser incapaç d'identificar en les guies de la llibreria -aquestes ratlles blanques espectaculars i elegants distorsionades amb un flash que malmet les distàncies i els fa espèntics. Enyoro parlar de tot i de res, i riure, i sorprendre's amb sorpresa real o fictícia, i anar passant la nit al voltant de la taula un estiu més. I el comiat fins l'any que ve, encara que entremig hi hagin paraules sense cares.

I demà faré forà els falcons (?) al vol de la capçalera, però aniré posant altres animals de l'estiu, històries sense paraules, fins que s'acabin o me'n cansi, per fer més suau aquesta transició d'home de ciutat amb recances rurals.

Joan

La nit s’apropa,
dolçor de tarongina amarga,
i salabror del port:
Parc de la Ciutadella.

Parlàvem de silencis
i tastàvem tots els mots
al Palau del Governador.

Retorn de l’aroma del mar,
regust amargant de taronges,
la nit que comença
i ja es queda.

safari de nou a sis

Estic cansat. El safari casolà entre els animals morts del museu de Zoologia i entre els empresonats del zoològic m’han deixat el cos i una mica de l’ànima baldats. He tornat a casa amb desenes de trofeus ensopits i crepusculars de tots els colors, alguns dels quals pujo a Facebook. Encara em queden ganes de llegir i d’escriure una mica; res, només un tràiler mal triat que no se sap si apareixerà properament en aquesta pantalla.

Com que no tinc esma de buscar les paraules pròpies, em conformo amb dos fragments curtíssims de llibres que em vénen inevitablement a la memòria cada vegada que visito el Parc i, especialment, el zoològic –feia tant de temps que no hi entrava! Suposo que cap dels dos llibres s’ha pogut trobar a la Setmana del Llibre en Català.

El que m’agradà més fou el Parc de la Ciutadella, a causa, és clar, de les pobres bèsties. L’elefant –que ja llavors era anomenat l’Avi- em féu una gran impressió, gairebé com el cul pelat i vermell de les mones i els micos.
[...]
Petit, modest, enraonat, ni adotzenat ni fascinador, melrosat i discret, la quinta essència en el rengló dels parcs, del que jo suposava ésser l’esperit barceloní, presentava la nota curiosa de no ésser freqüentat pels barcelonins.

Josep Pla: Barcelona, una discussió entranyable.

A quarts de sis, l’únic elefant que encara es podia veure ja ha desaparegut i els felins mandregen impassibles i vençuts, sabedors que tenen poques possibilitats de cruspir-se –de res no val que es passin la llengua pels llavis i els bigotis o que facin equívocs badalls impossibles, com els meus- els escassos espectadors que encara queden admirant-los en la seva jubilació forçada que alguns creuen –injustament- daurada.

El tigre fa una terrible cara de persona decent. Si no li sabéssiu la història, el prendríeu per un d’aquests senyors una mica envellits que porten a passejar els néts a l’hora del sol en automòbil, o discursegen amablement en les terrasses dels cafès, o llegeixen el diari asseguts en un banc del Passeig de Gràcia. Aquella cara no us és desconeguda. No podríeu pas dir si l’he vista en les dependències d’algun jutjat, en un tribunal d’exàmens o darrere la taquilla d’una casa de préstecs. Us sembla, però, que hi heu parlat; que heu rebut consells, reflexions o, simplement, bones paraules d’aquella boca amb bigotis blancs. El conjunt de la seva fesomia i el mirar dels ulls freds i suaus van lligats a algun record desagradable: a un plet perdut, a un embarg, a un consell de guerra, a un desengany degut a la falsa prometença d’una persona hipòcrita, al qual us havien recomanat i semblava protegir-vos i estimar-vos.
El tigre, viu i dintre la gàbia, espanta menys que la pell sola convertida en catifa, amb el cap ple de borres, llambregant els ulls de vidre, reganyant la dentadura entre la rojor artificial de genives i llengua.
Amb el seu posat ensopit, amb el seu aire indiferent, suggereix un inevitable: ”qui ho diria?...”
Centenars i centenars de persones miren amb més deler les gormanderies exposades en un aparador, que el tigre les criatures que li fan ganyotes part enllà de la reixa.
I, no obstant, si hagués arribat al grau de refinament a què han arribat les nostres damisel·les, se les menjaria enastades en un broc o embolicades amb paper d’estany.

Prudenci Bertrana: L’ós benemèrit i altres bèsties.

inanitats (XIV)

Creuen mirades
No importen les paraules
El sol declina























P.S. Les perspectives que La Caixa em concedeixi un crèdit per viatjar a Rhode Island són escasses. No importa.