31.1.14

Manuela (dedicat a M. B. i F.)


A vegades un fet que hauria de ser insignificant es converteix en notícia, i jo que m'hi enganxo. Resulta que l'anunci del nom de la filla de Carles i la Vanesa (Carlos i Vanessa?) ha produït una mica de pólvora als mitjans. Que si Manuela és un nom castellà, que si Puyol és un venut... Impossible de dir des de quina ignorància nacionalista, o simplement ignorància, s'han fet les apreciacions que són poca cosa comparada amb les felicitacions rebudes, però han quedat i els mitjans més bunqueritzats n'han volgut treure profit.

Com que no sé ni m'interessa especialment el procés que ha desembocat en el nom de la nena, aniré a concrecions inqüestionables. Manuela, en la seua versió masculina, és un nom d'origen hebreu que esmenta, per primera vegada que se sàpiga, el profeta major Isaïes, i que significa, segons diuen, “Déu amb nosaltres”. Una tria ben comprensible per a una primogènita. És veritat que en la seua denominació femenina, i actualment també en l'original, aquest és un nom poc freqüent entre les famílies catalanes, cosa que fa pensar que la parella Puyol-Lorenzo té la tendència actual a la singularitat sobre la qual no em pronunciaré.

Per altra banda, i demano disculpes als pares si les meus fonts no han estat prou fidedignes -ho hauré de comprovar-, m'ha arribat a darrera hora que un dels motius de la tria ha estat l'admiració que Carles Puyol sent des de la seua joventut per l'eminent filòleg i erudit Manuel Milà i Fontanals, de qui es conserva un bust en marbre blanc, obra de Manuel Fuxà, al parc de la Ciutadella, que fou col·locat l'any 1908 (adverteixo que el pedestal no és l'original).

I anar fent.

7 comentaris:

Júlia ha dit...

No sé de què vénen tants escarafalls, és un nom perfectament català -si es vol-, conec molts Manuels, Manueles menys, però és que ara es posa poc i el que sí conec és 'Manolites' antigues. Per altra banda és un nom molt bonic, pel meu gust.

Noms molt més rarets es posen per aquests verals, i al capdavall també Montserrat es troba en retrocés fins i tot entre la gent més patriòtica.

El que resulta preocupant és l'aparellament dels futbolistes nostrats amb models o cantants de bon veure quan hi ha tanta pubilla catalana pel món i em consta que alguns d'ells havien festejat de joves amb noies autòctones. Però, vaja, tot són gustos. Aguantar tanta pilota tampoc no deu ser fàcil, té el seu mèrit.

En el temps del Biosca a tot estirar tenien afers amb flamenques, però eren altres temps.

Carme ha dit...

Ai, déu meu!!!

Poca feina té la gent per amoïnar-se per aquestes coses. A mi pot no entusiasmar-me especialment la versió femenina de Manuel, com tantes altres, com la de Ramon o la de Miquel... però tothom posa als seus fills el nom que vol... i de noms estranys que ni els propis avis recorden, en els primers temps, en sabem un munt...

Assum ha dit...

En català de fet seria Manel, Manela
no?

Júlia ha dit...

Crec que Manuel i Manuela són perfectament catalans.

Josep ha dit...

Us puc assegurar que tot això em sembla d'una idiotesa increïble. Si aquesta parella li agüés posat un nom xinès ningú haguera dit res, i perquè li posen Manuela s’arma un rebombori extraordinari. En Serrat es diu Joan Manuel perquè Manuel també és català, i llavors on està el problema? La meva filla tenen uns amics que són de la Índia i els seus fills -de les dues parelles-, van néixer amb uns dies de diferència. Com a record de la seva amistat li van posar el nom de Mireia a la nena dels pares hindús i a la meva néta Aruna, i ningú va dir res. I un altra cosa. Aquí li importa el nom que aquesta parella posa a la seva filla?
Salutacions, Miquel.

Montse ha dit...

em pregunto què hauria passat si li haguessin posat - posem per cas- Letícia o María de las Mercedes o, jo què sé... Rocío! per què no? tot són noms!

miquel ha dit...

De fet, Júlia, les crítiques sobre la tria del nom han estat escasses, el que passa és que alguns mitjans, com passa cada vegada més, han magnificat el que els convenia.
Jo, ja ho veus, he dedicat el post al meu amic des de la infantesa anomenat Manolo (o Manel).

Carme, i és que a més, les crítiques sobre la bondat o maldat del nom tenen com a base el desconeixement, que és el que m'ha molestat una mica.

Totalment d'acord amb la idiotesa, i potser insisteixo massa, Josep, la idiotesa que parteix del desconeixement i del tancament.
Un exemple ben bonic el que expliques. En la meua família hi ha casos curiosos: un dels meus nebots es diu Arç, que, com se sap, és un nom d'arbre, i el noi està ben content amb el seu nom.

Assum, com diu la Júlia, els Manuels i les Manueles són de tota la vida en català. Ei, i ja posats, recordaré la variant d'un dels nostres personatges de teatre més emblemàtics: Manelic! :-)


Montse, que sí, que és així. I si el nen o la nena no suporta el seu nom, sempre el pot canviar, només faltaria.