passeig per la vida i la mort

Pedra de Tartera, a la Sala petita del Nacional. Entre la calor excessiva i que la processó anava per dins, he de sortir una estona al vestíbul -aquestes desercions públiques queden fatal- poc després que s'hagi proclamat la República i que el marit de la Conxa hagi dit als espectadors de primera fila que a veure si es comporten (després m'han assegurat que feia estona que anaven menjant pipes).

Torno a la sala al cap d'uns deu minuts, quan ja havia mort en Jaume i l'amargor i la desesperança conduiran Conxa a un intent de suïcidi i, finalment, a la no-vida de Barcelona. Em miro aquesta darrera mitja hora des de dalt, assegut a la vora d'una acomodadora (es diuen així encara?) que m'ha fet lloc al principi d'una fila lateral. El públic, majoritàriament molt jove, aplaudeix amb entusiasme, però no l'estona suficient com per propiciar una segona aparició dels actors.

Pedra de tartera -la novel·la (ja en vaig parlar una mica en una altra ocasió)- és sobretot la història d'una persona, del seu atzar, de la seva sensibilitat, de la seva duresa, de la seva visió d'una vida i d'un món geogràficament limitats, però il·limitats en la mesura que transmeten uns sentiments elementals i universals a través d'un procés d'empatia amb el lector que costa força d'aconseguir a alguns escriptors. Si cal destacar especialment alguna cosa de l'adaptació teatral, és que s'ha fet una bona lectura de la novel·la -alguns diran que massa textualitat- i s'ha aconseguit una fidelitat remarcable no només als aspectes més externs sinó a les sensacions i a les reflexions que el llibre pot provocar. Tot hi contribueix, des de l'adaptació del text a l'escenografia (també, des del meu punt de vista, les imatges externes que es projecten al fons de l'escenari), però, sobretot, la tria d'una actriu, Àurea Màrquez, perquè la novel·la és, per sobre de tot, una veu i uns silencis, i la seva actuació m'ha semblat esplèndida, més enllà que parlés o no pallarès.

De retorn a casa, m'imagino sentir una lleu olor d'herba seca, i això que considero que Barcelona encara no és per a mi “l'ultim graó abans del cementiri”, per molt que els meves finestres tampoc no donen ben bé al carrer.

dues novel·les

Llegia fa uns dies que, de moment, la prefira de Frankfurt ja té una heroïna: Pedra de tartera, de Maria Barbal. Amb el títol de Wie ein Stein im Geröll, figurava en el número 13 de la llista dels llibres més venuts publicada pel setmanari “Der Spiegel”. A més, es parla del llibre en programes de televisió. Resumeixo del que llegeixo: L’escriptora Elke Heindreich, que presenta el programa mensual de llibres de la ZDF, la segona cadena de la televisió pública alemanya, deia: “Té alguna cosa que pocs llibres tenen. Hom el llegeix i se sent més fort. És trist, però no produeix llàstima”. Afegia: “és un llibre petit, calmat, que conté no només una vida sinó un món que desapareix”. I encara més: “La força, la calma, la bellesa d’aquest llibre és aclaparadora. Feia temps que no llegia res així.”

Comparteixo en part les paraules d’ Elke Heindreich, excepte, potser, el fet de sentir-se més fort. Maria Barbal va publicar aquesta novel·la, la primera, l’any 1985, quan tenia 36 anys, és dir, que es tracta del llibre d’una dona que hem de suposar que no feia les seves primeres provatures ni en la vida ni en la literatura. Tinc al meu costat un exemplar de 1987 -quan ja havia publicat també La mort de Teresa-, de la col·lecció L’Odissea de narrativa per a joves, de l’editorial Empúries. A diferència d’altres best sellers que també han fet fortuna a través de les lectures obligatòries dels centres de secundària, com el Mecanoscrit, mai no he entès del tot perquè la novel·la de la Barbal ha figurat durant tant de temps en les llistes dels més llegits dels instituts. És veritat que és una novel·la molt curta, que es tracta d’una història d’una emoció fàcil de captar a partir de certa edat, que hi ha una heroïna antiheroica, és a dir, d’un romanticisme aparentment apropiat als incipients lectors (sobretot lectores), que les qüestions lèxiques són un entrebanc menor, que el rerefons de la guerra, llunyà i proper, era un element que permetia un altre nivell de lectura. Tot plegat, però, es tractava d’una novel·la que difícilment podien captar els lectors joves, i encara menys els de les grans ciutats, en totes les seves dimensions, en tota la seva plenitud. Pedra de Tartera és un llibre petit, calmat, d’una gran bellesa, però també d’una desolació intensa que esclata definitivament al final. Un llibre que aconsegueix tota la seva plenitud o el seu significat, si voleu, en els darrers capítols, breus, condensats, absolutament intensos (també senzills), que difícilment poden arribar a entendre alguns lectors a partir de les seves pròpies experiències. I no oblidem que qualsevol novel·la reflecteix les experiències directes o indirectes de l’autor que necessiten trobar la complicitat, directa o indirecta, del lector. Cert que l’instint, la sensibilitat, l’empatia del lector, i també la seva imaginació, és un element bàsic. I també és veritat que les experiències lectores són molt diverses i poden ser gratificants per diversos motius.

Exemplifico breument l’aspecte de la condensació, la intensitat i la desolació, aquests elements que recordo més vivament després dels anys, a través de petits fragments i de la seva situació en les pàgines i en el temps de la història i de la novel·la –marco i remarco el temps, doncs, i insinuo el tempo-.

I és que estava segura que no escoltaria més aquella veu que m’havia dit les coses més boniques de la meva vida. Tenia trenta-set anys i n’estava ben certa. (pàg. 92)

I tot d’un plegat s’adonava que, per fi, li deuria començar d’arribar l’hora de morir-se, perquè ja en tenia més de cinquanta i ella no desitjava res del present ni del futur.
Però la vida no la decidia un... (pàg. 101)

Fa riure pensar en això, ara. M’ha tocat viure trenta anys més i, així d’inútil, encara respiro. (pàg. 102)

La protagonista ens acaba de parlar de trenta anys més de vida, és a dir, d’una mort que li arribarà passats els vuitanta i que en la novel·la s’enllestiran en ... no concreto quantes pàgines. Entre altres coses perquè va a viure a Barcelona perquè el seu estimat fill Mateu li diu: Mare, hem mirat una porteria a Barcelona. Ens donen un piset entre planta baixa i soterrani a més a més d’un sou. Allí serem prop dels metges i no patirem per la terra... (pàg 104)

I una pàgina abans de... comença el resum d’aquests 30 anys de vida sense història: Barcelona és una casa on les finestres no donen al carrer. Miren al vestíbul de l’edifici i a l’ascensor del servei. (pàg 107). I continua aquesta visió de Barcelona (d’aquest Eixample que hauré de reivindicar) , que acaba...

Pedra de tartera és una novel·la senzilla i al mateix temps no ho és, com la pròpia vida, i la mort que forma part de la vida. Per això mateix Pedra de tartera és una novel·la que es pot llegir perfectament més enllà de les fronteres on va ser escrita i dels llocs, personatges i experiències que descriu i narra, perquè no és més que una reflexió de la condició humana, dels seus condicionats, de les coses petites, de la solitud i de la companyia, de la rebel·lió i de l’acceptació, de la tendresa i de la duresa, de la vida i de la mort, repeteixo. Si no ho heu fet, llegiu-la; si la vau llegir massa aviat, torneu-la a llegir. Espero que no us n’hagi espatllat les ganes amb els petits fragments que només volien reflectir un o dos aspectes de la novel·la i confirmar que la protagonista mort de vella.

P. S. Dues tardes dedicades a la Pedrera, articles a la premsa (una entrevista i un article de Palol a l’”Avui”) els articles dels dies anteriors, els posteriors a diversos diaris. I alguns que creien (creíem?) que l’havien oblidat... M’hi jugo el que us sembli que si la darrera novel·la de Baltasar Porcel es publica abans de l’abril que ve, serà un dels llibres més venuts de Sant Jordi, cosa que, no ho dubteu, em semblarà molt bé. I demà- avui ja- a L'hora del lector.