Pedra de Tartera, a la Sala petita del Nacional. Entre la calor excessiva i que la processó anava per dins, he de sortir una estona al vestíbul -aquestes desercions públiques queden fatal- poc després que s'hagi proclamat la República i que el marit de la Conxa hagi dit als espectadors de primera fila que a veure si es comporten (després m'han assegurat que feia estona que anaven menjant pipes).
Torno a la sala al cap d'uns deu minuts, quan ja havia mort en Jaume i l'amargor i la desesperança conduiran Conxa a un intent de suïcidi i, finalment, a la no-vida de Barcelona. Em miro aquesta darrera mitja hora des de dalt, assegut a la vora d'una acomodadora (es diuen així encara?) que m'ha fet lloc al principi d'una fila lateral. El públic, majoritàriament molt jove, aplaudeix amb entusiasme, però no l'estona suficient com per propiciar una segona aparició dels actors.
Pedra de tartera -la novel·la (ja en vaig parlar una mica en una altra ocasió)- és sobretot la història d'una persona, del seu atzar, de la seva sensibilitat, de la seva duresa, de la seva visió d'una vida i d'un món geogràficament limitats, però il·limitats en la mesura que transmeten uns sentiments elementals i universals a través d'un procés d'empatia amb el lector que costa força d'aconseguir a alguns escriptors. Si cal destacar especialment alguna cosa de l'adaptació teatral, és que s'ha fet una bona lectura de la novel·la -alguns diran que massa textualitat- i s'ha aconseguit una fidelitat remarcable no només als aspectes més externs sinó a les sensacions i a les reflexions que el llibre pot provocar. Tot hi contribueix, des de l'adaptació del text a l'escenografia (també, des del meu punt de vista, les imatges externes que es projecten al fons de l'escenari), però, sobretot, la tria d'una actriu, Àurea Màrquez, perquè la novel·la és, per sobre de tot, una veu i uns silencis, i la seva actuació m'ha semblat esplèndida, més enllà que parlés o no pallarès.
De retorn a casa, m'imagino sentir una lleu olor d'herba seca, i això que considero que Barcelona encara no és per a mi “l'ultim graó abans del cementiri”, per molt que els meves finestres tampoc no donen ben bé al carrer.
Torno a la sala al cap d'uns deu minuts, quan ja havia mort en Jaume i l'amargor i la desesperança conduiran Conxa a un intent de suïcidi i, finalment, a la no-vida de Barcelona. Em miro aquesta darrera mitja hora des de dalt, assegut a la vora d'una acomodadora (es diuen així encara?) que m'ha fet lloc al principi d'una fila lateral. El públic, majoritàriament molt jove, aplaudeix amb entusiasme, però no l'estona suficient com per propiciar una segona aparició dels actors.
Pedra de tartera -la novel·la (ja en vaig parlar una mica en una altra ocasió)- és sobretot la història d'una persona, del seu atzar, de la seva sensibilitat, de la seva duresa, de la seva visió d'una vida i d'un món geogràficament limitats, però il·limitats en la mesura que transmeten uns sentiments elementals i universals a través d'un procés d'empatia amb el lector que costa força d'aconseguir a alguns escriptors. Si cal destacar especialment alguna cosa de l'adaptació teatral, és que s'ha fet una bona lectura de la novel·la -alguns diran que massa textualitat- i s'ha aconseguit una fidelitat remarcable no només als aspectes més externs sinó a les sensacions i a les reflexions que el llibre pot provocar. Tot hi contribueix, des de l'adaptació del text a l'escenografia (també, des del meu punt de vista, les imatges externes que es projecten al fons de l'escenari), però, sobretot, la tria d'una actriu, Àurea Màrquez, perquè la novel·la és, per sobre de tot, una veu i uns silencis, i la seva actuació m'ha semblat esplèndida, més enllà que parlés o no pallarès.
De retorn a casa, m'imagino sentir una lleu olor d'herba seca, i això que considero que Barcelona encara no és per a mi “l'ultim graó abans del cementiri”, per molt que els meves finestres tampoc no donen ben bé al carrer.
2 comentaris:
I QUE M'HAN DIUS DE LA BONICA PARLAR PALLARESA?
JUGANT AMB BCN.
Que m'és força propera i que està molt bé que la conservessin en l'adaptació... Encara que davant dels elogis que han fet alguns crítics, els recordaria allò de "admirose un portugués al ver que en su tierna infancia todos los niños de Francia supieran hablar francés..."
Publica un comentari a l'entrada