dues novel·les

Llegia fa uns dies que, de moment, la prefira de Frankfurt ja té una heroïna: Pedra de tartera, de Maria Barbal. Amb el títol de Wie ein Stein im Geröll, figurava en el número 13 de la llista dels llibres més venuts publicada pel setmanari “Der Spiegel”. A més, es parla del llibre en programes de televisió. Resumeixo del que llegeixo: L’escriptora Elke Heindreich, que presenta el programa mensual de llibres de la ZDF, la segona cadena de la televisió pública alemanya, deia: “Té alguna cosa que pocs llibres tenen. Hom el llegeix i se sent més fort. És trist, però no produeix llàstima”. Afegia: “és un llibre petit, calmat, que conté no només una vida sinó un món que desapareix”. I encara més: “La força, la calma, la bellesa d’aquest llibre és aclaparadora. Feia temps que no llegia res així.”

Comparteixo en part les paraules d’ Elke Heindreich, excepte, potser, el fet de sentir-se més fort. Maria Barbal va publicar aquesta novel·la, la primera, l’any 1985, quan tenia 36 anys, és dir, que es tracta del llibre d’una dona que hem de suposar que no feia les seves primeres provatures ni en la vida ni en la literatura. Tinc al meu costat un exemplar de 1987 -quan ja havia publicat també La mort de Teresa-, de la col·lecció L’Odissea de narrativa per a joves, de l’editorial Empúries. A diferència d’altres best sellers que també han fet fortuna a través de les lectures obligatòries dels centres de secundària, com el Mecanoscrit, mai no he entès del tot perquè la novel·la de la Barbal ha figurat durant tant de temps en les llistes dels més llegits dels instituts. És veritat que és una novel·la molt curta, que es tracta d’una història d’una emoció fàcil de captar a partir de certa edat, que hi ha una heroïna antiheroica, és a dir, d’un romanticisme aparentment apropiat als incipients lectors (sobretot lectores), que les qüestions lèxiques són un entrebanc menor, que el rerefons de la guerra, llunyà i proper, era un element que permetia un altre nivell de lectura. Tot plegat, però, es tractava d’una novel·la que difícilment podien captar els lectors joves, i encara menys els de les grans ciutats, en totes les seves dimensions, en tota la seva plenitud. Pedra de Tartera és un llibre petit, calmat, d’una gran bellesa, però també d’una desolació intensa que esclata definitivament al final. Un llibre que aconsegueix tota la seva plenitud o el seu significat, si voleu, en els darrers capítols, breus, condensats, absolutament intensos (també senzills), que difícilment poden arribar a entendre alguns lectors a partir de les seves pròpies experiències. I no oblidem que qualsevol novel·la reflecteix les experiències directes o indirectes de l’autor que necessiten trobar la complicitat, directa o indirecta, del lector. Cert que l’instint, la sensibilitat, l’empatia del lector, i també la seva imaginació, és un element bàsic. I també és veritat que les experiències lectores són molt diverses i poden ser gratificants per diversos motius.

Exemplifico breument l’aspecte de la condensació, la intensitat i la desolació, aquests elements que recordo més vivament després dels anys, a través de petits fragments i de la seva situació en les pàgines i en el temps de la història i de la novel·la –marco i remarco el temps, doncs, i insinuo el tempo-.

I és que estava segura que no escoltaria més aquella veu que m’havia dit les coses més boniques de la meva vida. Tenia trenta-set anys i n’estava ben certa. (pàg. 92)

I tot d’un plegat s’adonava que, per fi, li deuria començar d’arribar l’hora de morir-se, perquè ja en tenia més de cinquanta i ella no desitjava res del present ni del futur.
Però la vida no la decidia un... (pàg. 101)

Fa riure pensar en això, ara. M’ha tocat viure trenta anys més i, així d’inútil, encara respiro. (pàg. 102)

La protagonista ens acaba de parlar de trenta anys més de vida, és a dir, d’una mort que li arribarà passats els vuitanta i que en la novel·la s’enllestiran en ... no concreto quantes pàgines. Entre altres coses perquè va a viure a Barcelona perquè el seu estimat fill Mateu li diu: Mare, hem mirat una porteria a Barcelona. Ens donen un piset entre planta baixa i soterrani a més a més d’un sou. Allí serem prop dels metges i no patirem per la terra... (pàg 104)

I una pàgina abans de... comença el resum d’aquests 30 anys de vida sense història: Barcelona és una casa on les finestres no donen al carrer. Miren al vestíbul de l’edifici i a l’ascensor del servei. (pàg 107). I continua aquesta visió de Barcelona (d’aquest Eixample que hauré de reivindicar) , que acaba...

Pedra de tartera és una novel·la senzilla i al mateix temps no ho és, com la pròpia vida, i la mort que forma part de la vida. Per això mateix Pedra de tartera és una novel·la que es pot llegir perfectament més enllà de les fronteres on va ser escrita i dels llocs, personatges i experiències que descriu i narra, perquè no és més que una reflexió de la condició humana, dels seus condicionats, de les coses petites, de la solitud i de la companyia, de la rebel·lió i de l’acceptació, de la tendresa i de la duresa, de la vida i de la mort, repeteixo. Si no ho heu fet, llegiu-la; si la vau llegir massa aviat, torneu-la a llegir. Espero que no us n’hagi espatllat les ganes amb els petits fragments que només volien reflectir un o dos aspectes de la novel·la i confirmar que la protagonista mort de vella.

P. S. Dues tardes dedicades a la Pedrera, articles a la premsa (una entrevista i un article de Palol a l’”Avui”) els articles dels dies anteriors, els posteriors a diversos diaris. I alguns que creien (creíem?) que l’havien oblidat... M’hi jugo el que us sembli que si la darrera novel·la de Baltasar Porcel es publica abans de l’abril que ve, serà un dels llibres més venuts de Sant Jordi, cosa que, no ho dubteu, em semblarà molt bé. I demà- avui ja- a L'hora del lector.

per favor! Tinky-Winky!

No ens arriben gaires notícies de Polònia, cosa que deu significar que es tracta d’un país més aviat avorrit –o bé africà-. Hi ha vegades que un, normalment mal informat, no sap si en aquest país governen els bessons o el Papa, ara alemany però de marcades influències poloneses. Bé, que em faig un embolic. Polònia no és el paradís dels homosexuals, fins i tot se n’han adonat a la Unió Europea a la qual pertany, i de tant en tant els criden l’atenció per aquesta qüestió i d’altres de semblants. En la seva dèria persecutòria, ara han trobat uns presumptes homosexuals i han posat la maquinaria de l’Estat, representada pels psicòlegs, a esbrinar si els teletubbies tenen aquesta “desviació”. Ja m’agradaria assistir als interrogatoris que els faran i als arguments exculpatoris, o no, dels teletubbies, sobretot de Tinky-Winky. També m’agradaria saber quin membre del govern se sent especialment atret per Tinky-Winky, perquè aquest sí que s’ho hauria de fer mirar. En canvi el del barret de pell de vaca... I al darrere de tot, com sempre, els Estats Units. Vaja, vaja.

La Portaveu dels Drets del Nen del Govern de Polònia, Ewa Sowinska, ha afirmat que experts del seu departament analitzaran si la famosa sèrie televisiva infantil de la BBC Teletubbies fomenta l'homosexualitat.

Sowinska ha assegurat que va tenir notícia pels mitjans de comunicació de la possibilitat que la sèrie infantil pugui promocionar continguts homosexuals. "Segons sembla als Estats Units algú va advertir que es tractava d'una manera d'influir sobre el comportament dels nens". No obstant, ha admès que mai havia associat el Teletubbie Tinky-Winky amb l'homosexualitat, "tot i que sempre va amb una bossa de dona"."M'he adonat que els nens veuen la sèrie amb molt de gust i els mateixos Teletubbies em semblen molt afectuosos i fan ganyotes molt còmiques, però abans que apareguessin les sospites vaig veure diverses vegades la sèrie i vaig pensar fins i tot que el teletubbie que portava la bossa de dona devia sentir-se molt incòmode, perquè no sabia què fer-ne, com si no la necessités", ha comentat Sowinska. Així mateix, sobre aquest personatge ha sostingut: "Al principi no em vaig adonar que era un noi".



De les agències.




Per cert, es veu clarament en la imatge de més avall que Tinky-Winky, no és una noia, tot i que a mi em sembla que la forma una mica descurada de portar la bossa és molt atractiva.

dues interpretacions

Que curiós; no és que ja m’importi gaire, però l’estímul de la premsa -opinions de tots els colors, la lectura dels resultats en els pobles que conec de prop...-. em fan retornar a unes eleccions de les quals a la feina ja no en parla ningú. I no en vull tornar a parlar, encara que podria insistir en l’abstenció (res a veure amb aquesta idea exòtica del cansament a causa de l’Estatut, o algú de vosaltres no se n’ha refet?), que s’ha convertit en el motiu per excel·lència de molts articles i que em sembla que ha agafat un protagonisme excessiu o sinó que els ho preguntin als del meu poble (no al d’adopció), on ha votat més del 80 % dels censats. I com que no en vull tornar a parlar, us recullo un fragment de l’article d’avui de l’Antoni Puigverd a “L V”, que coincideix força amb el meu pensament, amb una part de la meva interpretació. Podeu llegir part de l’article aquí, i jo us en transcric una altra part, la final (la del mig corre a càrrec vostre), tot i que no veig clara la necrosi:

Los partidos políticos se critican mucho, pero por tonterías que al indiferente le importan un comino. No expresan tensión ideológica o sentimental sino pura competencia gremial. Los políticos catalanes expresan deseos infantiles. “Tenemos un sueño”, se desgañitaba el corajudo Trias. No es mi sueño –pensaba el votante-, es el tuyo. “Los socialistas tendremos una gran alegría en Tarragona”, afirmaba Montilla. Y a mi qué, pensaba el ciudadano. Tales argumentos gremiales producen algo más que somnolencia entre la gran mayoría de la población. Producen repelencia. Sueño con ser alcalde, me alegrará ganar. ¡Y a mi, qué!
La obscenidad con que los partidos expresan sus deseos gremiales ha aumentado con el tripartito. No por maldad intrínseca, sino porqué son más a repartir. Sobra obscenidad, falta tensión de fondo. En un país tan frágil como el catalán, la abstención producirá necrosis. Habrá que esperar que la cosa se pudra. No reporta la historia muchos casos de cirujanos que, ante la constatación de su propia necrosis, tuvieran el coraje de practicarse la amputación.

Antoni Puigverd: “Una democracia que sabe a verdura de hospital”

I un fragment diferent, hemeroteca de l’hemeroteca. En aquest cas un aspecte de la visió que, des de fora i en termes generals, es refereix a tot l’estat.

La dreta espanyola ha aconseguit una victòria curta en les municipals enfront dels socialistes de José Luís Rodríguez Zapatero, en unes eleccions que han estat considerats un test per al Govern socialista deu mesos abans de les eleccions legislatives de març de 2008. al mateix temps, les eleccions s’han vist pertorbades pels separatistes bascos.

“Le Figaro”

Deixant de banda que és un test a massa llarg termini, jo hagués acabat dient que els separatistes bascos s’han vist pertorbats per les eleccions. La qüestió de l’òptica i el punt de mira hi té molt a veure en les interpretacions.

de liquiditats i pervivències

En J. J. Isern donava fe del tancament de Modelo, del qual jo mateix en feia esment fa uns dies; afegeix també un record per l’estamperia del Pi, un dels altres llocs centenaris de la ciutat. D’allí conservo encara unes làmines de Breughel (una de les quals podeu veure més avall -observeu que ja s'intueix la bicing barcelonina-), el meu pintor preferit durant un temps. El mateix temps i els canvis de domicili l’han convertida en un document impresentable. Un altre tancament de fa poc, en aquest cas d’una cafeteria no centenària, és el de La Oca, on la Diagonal s’arrodoneix en la plaça Macià, encara que en el moment de la seva obertura la plaça s’anomenava, i encara alguns la deuen recordar així, Calvo Sotelo. Aquest local el vaig visitar poquíssim durant els 70. A veure, tot plegat no té més importància que el de constatar que les botigues neixen, creixen i desapareixen, com tot, per bé que en alguns casos aquesta desaparició, per raons personals ens sàpiga greu: allò dels referents, entre altres coses. És veritat que la desaparició i generació d’establiments comercials actualment es produeix a un ritme frenètic, però no en parlaré aquí del que em sembla que significa i d’algunes de les seves conseqüències: qüestions d’ordre menor, en tot cas.

Fa pocs dies vaig veure a Urbe, un canal de televisió que no sé si és local o nacional i no sé d’on ha sortit ni quina vida li espera, que en Sostres reclamava la desaparició de dos objectes, o més aviat es mostrava contrari al seu ús: el preservatiu i el paraigua. En els dos casos em va semblar entendre que els considerava objectes embarassosos, un destorb. N’estic d’acord. En resum, concloïa, si ho vaig entendre bé, que calia donar als cossos l’oportunitat de tenir contacte directe amb els líquids. Deixaré de banda el preservatiu perquè és un camp que domino poc, però aprofitaré l’ocasió per dir alguna cosa dels paraigües.

És un error pensar que l’única funció dels paraigües es protegir-nos de la pluja. Aquesta concepció utilitària podria aplicar-se a la seva intenció original, però de cap manera era l’única finalitat que tenien fa uns anys. Els paraigües eren gairebé una obra d’art, una eina innecessària (ja existien els impermeables) que servia, sobretot, per ser lluïda, per competir, cosa que alguns mai no van entendre i ara encara menys. En els paraigües d’una certa categoria s’ajuntava la bellesa d’unes teles sovint de procedència italiana amb unes muntures d’origen alemany, de gran durabilitat, amb l’afegit d’uns punys de procedència sovint autòctona, delicats o massissos, perfectament adequats al conjunt. Res a veure amb els lletgíssims paraigües negres anglesos ni amb aquesta espècie de rovellons produïts pel vent que acompanya les tempestes. Portar un bon paraigua (res de plàstic) era un signe de distinció, de glamour, de charme, que només els coneixedors sabien apreciar. Ara aquest món s’ha acabat. És impossible trobar les bones muntures alemanyes perquè no poden competir amb els preus de les xineses; encara es poden trobar teles italianes i punys fets aquí, però comprendreu que si falla un element el resultat no és el mateix. Tothom sap que qualsevol objecte és tan bo com el pitjor dels seus components.

Una mica més avall de Modelo, a l’altra banda de la Rambla, just a l’alçada de les primeres floristeries, hi havia una botiga que no sé si mai va arribar a tenir un nom a la porta, fora de “Paraigües”, on es venien i es fabricaven alguns dels millors exemplars de la ciutat i potser de Catalunya. No fa gaire és podia veure la propietària, ja gran, i la seva filla que oferien els productes i assessoraven amb coneixement de causa. Rarament es trobava el gendre, que feia vida al carreró del darrere, on muntaven les peces en un taller amb escassos treballadors. Era el mateix gendre qui s’encarregava d’anar pels pobles oferint el material a les diverses botigues que des de feia anys eren els seus clients. No sabria precisar quan temps fa que la botiga roman tancada perquè l’edifici necessita una remodelació. Es diu que una vegada estigui en condicions la tornaran a obrir; mentrestant el taller continua funcionant i situant en el mercat uns productes que ja mai no seran els mateixos. Segurament en Sostres sabia aquesta història que jo he resumit, però la pressa del programa de televisió va fer que se la guardés per ell, o potser és que ja no val la pena recordar històries tan insubstancials.

de la subjectivitat objectiva de les matemàtiques aplicades als resultats electorals i d'altres subjectivitats (en calent)

Just abans de venir aquí (aquí és el lloc on tinc l’ordinador i realitzo les meves tasques professionals fora de la feina), he percebut la satisfacció de Rajoy en dir des d’un balcó de no sé on: “Hemos ganado las elecciones municipales en toda España”. No em sembla que la frase respongui a la realitat, però confirma, al menys dues percepcions meves: que Catalunya no existeix pel PP estatal (els pobres d’aquí ja tenen prou feina) i que les mentides polítiques no són objecte de plets en els tribunals: quedarien col·lapsats.

Deixant de banda l’afirmació anterior, basada en una figura retòrica que agafa les parts pel tot i que en política és absolutament discutible, sobretot quan arribin els pactes cantats o improvisats, el que encara em mig sorprèn és la ductilitat que una ciència exacta com les matemàtiques pot adquirir a l’hora de parlar de resultats electorals. I el més curiós és que les variables que es manegen fan que continuï sent una ciència exacta, tot i que la interpretació dels resultats sigui d’una subjectivitat important.

Deixeu-me posar alguns exemples a partir dels resultats que ja coneixeu i no em demaneu números concrets que em perdria, a més, els sabeu millor que jo. Em permetreu també afegir alguns comentaris subjectius no numèrics.

Per començar, hi ha una xifra que ningú no discuteix: la participació ha estat menor que en les darreres eleccions. La interpretació de la dada podrà ser variada, però vosaltres i jo en sabem les causes i no és precisament que els electors siguin idiotes. Em sembla que les dues afirmacions són inqüestionables.

A Catalunya, tots els partits que compten han baixat percentualment de vots, excepte CIU, malgrat tot, ha estat ERC qui ha obtingut més nous regidors, 300. ERC, que ha perdut la r i la © del seu logotip està contenta i CIU també.

Hereu continuarà sent alcalde de Barcelona perquè voldran els seus socis de govern i Trias, tot i acceptar la derrota i felicitar els guanyadors, és qui ha augmentat més en nombre de vots. L’augment dels vots a Trias demostra, al meu entendre, que arriba un moment en què la gent es deixa guiar més pel cor que per la raó. Trias s’ha convertit en un personatge entranyable, gairebé ja és un símbol de la ciutat. Qui no convidaria Trias a sopar i a dormir a casa seva? Qui no el voldria com a sogre? La gent ha votat Trias pensant en ell, no pensant en el partit que li dóna suport. Arriba un moment en què la gent se sent identificada amb els antiherois, amb els que no es mostren prepotents, amb aquells a qui faries un petó malgrat que després triïs anar a passar la nit amb el més guapo, que per cert, no és l’Hereu, però aquí tornen a entrar en joc les matemàtiques. Trias ha fet el darrer favor a CIU: fer-los pujar el percentatge.

Canviant de terç –ai, els toros!- no suporto la paraula líder i lideratge referida als candidats. Els polítics no lideren ni han de liderar, encara que segons el diccionari normatiu aquestes paraules se’ls puguin aplicar. Els polítics han d’escoltar i de servir. Oi que a cap de vosaltres se us acudiria dir que tal o qual polític és un líder, al menys actualment. Potser caldrà revisar el diccionari.

I me’n vaig una mica més lluny. Que Rita Barberà torni a revalidar l’alcaldia de forma tan aclaparadora em fot, em resulta preocupant, ho entenc però cal fer-s’ho mirar. I que en Matas revalidi el càrrec encara que sigui en una proporció més baixa és un altre cas que em demostra que el que jo pugui pensar i la realitat són dos aspectes antagònics. M’ho hauria e fer mirar.I acabo abruptament aquí, simplement perquè he passat pàgina de Word. Una excusa com qualsevol altra per acomiadar-se avui.

P.S. Us deixo la mateixa música que en el post anterior: encara és més escaient. Als interessats en les matemàtiques electorals objectives, els recomano el darrer post-problema de Matgala.

jornada de reflexió amb passatemps inclòs (fi de la sèrie)

Taxin, Taxin (o és tatxín o tachín)! L’alcalde de Barcelona és... Bé, ja ho sabem, però no avancem esdeveniments, que avui encara és el dia de reflexió (estic advertit) i no voldria que ningú em considerés més espavilat del compte. Mentre feu els darrers preparatius, us proposo un passatemps senzill que podeu resoldre ara o el diumenge, quan feu cua per dipositar el vostre vot. Si, a més, encara trobeu temps, us proposo un viatge al passat que pot incloure, sempre que en tingueu ganes, una actualització subjectiva.

ROMBO

Substituir els punts per lletres de manera que llegint vertical y horisontalment digui: 1.ª ratlla consonant, 2.ª part del cos, 3.ª tothom ho fa, 4.ª hi passa aigua, 5.ª consonant.

Joseph Mª de Sagarra

Doncs sí, Josep Maria de Sagarra va enviar aquesta col·laboració a “En Patufet” quan tenia 12 anys i ja veieu que als de la redacció els va semblar bé d’incloure-la en el número 148, del 3 de novembre de 1906. “En Patufet” era una revista infantil i juvenil interactiva, en què es troba força material dels nens que la llegien, sovint poemes –no sé si també algun de Sagarra-. Ignoro si hi ha gaires revistes que es puguin considerar l’evolució de l’antic “En Patufet”, a mi, ara, només se m'acut “Cavall Fort” ( i la seva germana petita, "el tatano"), que fa molts anys que sobreviu en aquest mercat cada dia més desentès d’aquest tipus de publicacions –al menys m’ho sembla-, però que no sé que llegeixi cap dels nens amb qui mantinc contacte. Les diversions infantils majoritàries van per una altra banda i el tipus de lectures també.

“En Patufet” morí al final de la guerra, però ja abans alguns l’havien comdemnada. Si hem de fer cas al que ens diu Josep Pla, ell mateix i Sagarra ho feren, per uns motius que són fàcils d’entendre i convincents. És com a mínim curiós veure i comprendre l'evolució d'en Sagarra: col·laborador infantil, segurament molt esporàdic, detractor i, finalment, nostàlgic.


Una de les coses per les quals la meva generació tingué més desafecte fou per l'esperit del «Patufet», per Josep Maria Folch i Torres, pels Pomells de Joventut, per les «Pàgines viscudes», pel Massagran, pel Bolavà, pel Pegantinc i altres impressionants collonades. Sagarra tenia un vertader odi per aquest petit món de mediocritats sinistres, provinents de l'autèntica classe mitjana indígena, que hi era admirablement interpretada.

Afirmar que el «Patufet» fos una sublimació de la cursileria catalana és probablement exacte. Però potser no és per aquest cantó que les coses s'han d'agafar. En definitiva, tots els nuclis socials existents tenen la seva peculiar cursileria, com tenen la seva concepció moral o la pròpia manera de cuinar el peix o la carn. La societat segrega cursileria de la mateixa manera que l'oli fa una taca envaïdora i imponderable. Veure, doncs, l'esperit del «Patufet» des d'aquest sol punt de vista era absolutament gratuït i innecessari —una simple elucubració d'intel·lectual genialoide, pedantesc i bufanúvols. Diguem-ho clar: davant el «Patufet» i la seva transcendència, la nostra generació sofrí una equivocació total. No sabérem veure que, en un país sense escoles, el «Patufet» era l'única escola real per a aprendre de llegir i escriure el català. No sabérem veure que el «Patufet» venia 65.000 exemplars cada setmana i que de les novel·letes infantils del senyor Folch i Torres no se'n feren, cada mes, tiratges inferiors a 40.000 exemplars. El «Patufet» fou un negoci d'editors, és clar, però seria un error no recordar que el primer director del setmanari fou Morató, que fou sots-director de «La Veu» quan Prat de la Riba en fou el director. El fet no es pot interpretar, doncs, com una simple improvisació editorial sinó com una cosa pensada, deliberada i realitzada amb vista a l'eficàcia. Ni tan sols tinguérem en compte aquesta realitat i la nostra equivocació fou total. En un país en què la gent no sap llegir ni escriure la seva llengua, el senyor Sagarra creia que el fet d'haver venut 300 exemplars d'un llibre de versos demostrava que el país anava endavant. Per altra part, Sagarra i jo i tots els supervivents de la generació que havia bescantat la cursileria del «Patufet» haguérem de veure, anys més tard, la implantació, en aquest país, de la més sinistra cursileria castellana. L'equivocació fou, així, completa, i Sagarra fou dels qui, anys després, enyorà més explícitament el «Patufet».

Josep Pla: «Josep Maria de Sagarra i la seva prosa» (1960) dins Retrats de passaport (aquí, el text sencer)

Ja veieu que passa de vegades, que el temps fa canviar la percepció de la realitat. Fins i tot les condemnes amb arguments ben fonamentats es revisen i s’escau no només l’indult sinó també la reivindicació del condemnat. Només de vegades, que tampoc és qüestió d’exagerar.

I fins aquí la petita reflexió, no sé si política, social o sectorial, en aquesta jornada de reflexió electoral. Continuarà en les properes eleccions.

traca final i pausa

I vet aquí que fent un dels meus recorreguts habituals del divendres em trobo amb el company Carod. S’acaba la campanya a Barcelona i ell marxarà a terres de Lleida, segons diuen. Busco entre el públic la meva germana, immigrant com jo a la gran ciutat i antiga alumna seva. Potser ha portat les nenes. Hi ha massa gent. Carod parla de tots nosaltres i ens universalitza.



En les taules que envolten la plaça, van preparant el menjar. La gent tindrà gana. Fora del primer cercle, però en la mateixa plaça, una mare amb el fill que descansa el cap sobre la seva falda, potser marroquins, esperen, també potser, el final de l’elocució per acostar-se a les taules de plàstic, potser els agradarà el menjar mediterrani-europeu gentilesa d’ERC.

Carod, convincent com sempre, acaba. Ens explica que cal votar, que les enquestes només són aproximacions que cal vèncer. Aplaudiments-



Les seves paraules arriben immediatament a les redaccions de la premsa. Les televisions en faran un resum. Aplaudiments finals. L’acte encara continuarà, però jo continuo el passeig Rambla avall per la Barcelona poliglota, de les estàtues humanes immòbils i monocolors, de la botiga Modelo que finalment tanca, de la botiga de paraigües que fa temps que ha tancat perquè l’edifici ja no s’aguanta –en parlaré més endavant-. Sembla que no hi ha tanta gent del país com altres divendres, potser la majoria ja ha iniciat el període de reflexió: el de les eleccions i el del Barça, que demà juga però no depèn d’ell mateix –avui hem llegit que Ronaldinho confessa que aquest any no ha estat en forma, massa poc temps i poques oportunitats per recuperar-se-. Aliens a tot, una parella de nuvis surten de l’Ajuntament: qui els deu haver casat?


















Quan torno a passar són quarts de deu i ja no queda ni una croqueta, però a la plaça encara queda gent que firma no se sap què en una taula. No veig ni la meva germana i la possible marroquina amb el seu fill.

Més tard, a casa, , escolto Punset, que té un català força peculiar. A qui deu votar Punset? Se'l veu feliç.


No sé si penjar això. Ja hem entrat en la jornada de reflexió i no voldria que el que escric fos considerat joc brut, tot i que vistos els comentaris dels dos posts anteriors i el moviment del comptador de visites, crec que puc tranquil·litzar la meva consciència.

interludi 2 (reiteratiu i final)

En el darrer dia de la campanya electoral, aquí, a Barcelona, entre la gent amb qui parlo o a qui escolto de passada, són majoria, suposo que poc representativa en el conjunt ciutadà, els qui no tenen clar quina papereta triaran. Em fa l’efecte que alguns es decidiran a darrera hora més per un gest concret del candidat o candidata, per la seva capacitat de persuasió a base d’arguments poc estructurats i dispersos, pel seu domini d’una o altra llengua, per detalls doncs, que pel convenciment que el candidat i el seu partit presenta una política estructurada, coherent i a llarg termini. Què ho fa que tant els qui es presenten com els qui els votem ens fixem molt especialment en les immediateses, amb el curt termini? No ho sé, però crec que en part respon a l’acceleració que en tots els camps –inclòs el dels valors, tan intangibles- predomina en la societat actual (l’allargament del termini de les hipoteques deu ser una de les poques excepcions). El que és vàlid per avui intuïm que potser demà no tindrà cap valor però el que ven són les modes, l’èxit del moment, el pedaç, de vegades brillant. A París ha tingut èxit això? Doncs endavant! Que ara es porta l’art? Doncs reconvertim fabriques en museus. Que reorganitzar els transports públics perquè siguin eficients és una tasca massa llarga i de resultats sempre incerts? Doncs omplim la ciutat de bicicletes: que cadascú sigui l’amo del seu transport, amb el valor afegit de la llibertat individual, la salut personal i l’ecologia medioambiental...

A penes he vist instants d’alguns debats a la televisió. No he obert cap sobre de propaganda electoral (veig que alguns també prefereixen llegir altres coses; ai, ai!), però no he pogut resistir la lectura d’un full que suposo que només han repartit per alguns barris, entre alguns veïns. Es tracta d’una proposta de la PLATAFORMA L’AVE PEL LITORAL, que sota el títol de COMUNICAT VEÏNAL, diu: La teva casa i la teva família estan en perill. Defensa’t de qui amenaça la teva família i el teu habitatge. Vota a qui defensi millor els teus interessos. La resta del full fa un resum ben curt en aquest aspecte dels cinc programes dels principals partits que es presenten a l’alcaldia. I acaba dient: Ara et toca a tu decidir, el projecte encara s’ha d’aprovar. I remarca: Vota sense color ni tendència a qui t’asseguri no afectar negativament el teu habitatge...

No sé si és una proposta insòlita, si hi ha altres plataformes que aconsellen decidir-se prescindint de colors i tendències, sense optar per un candidat, però figuri o no per escrit, estic segur que cada vegada hi ha més ciutadans que voten sense tenir en compte colors, entre altres coses perquè els colors d’ara, més que els d’abans, tenen tendència a confondre’s o a pintar poc. Llàstima que en el meu cas –m’hi jugo la casa i la família!- les propostes dels partits sobre el pas de l’AVE no siguin excepcionalment clarificadores, cosa que ja sol passar.

De totes maneres, tampoc cal insistir gaire en el tema d’aquí, de Barcelona. Tothom sap, com diu l’amic L., que a la plaça de Sant Jaume continuarem tenim l’hereu i la forastera (veure les obres de Josep Maria de Sagarra, any 1949). I és que la Barcelona moderna també és la Barcelona de les tradicions, de la continuïtat (I València? En tinc curiositat).

interludi

Ai, estem a no res de les municipals i encara no ho tinc clar (és broma!). De totes maneres, a Barcelona la campanya és caòtica, incoherent, risible, encara més que el post que prevec que improvisaré. I encara més greu, tinc la sensació que es del mitjans no ajuden gaire a la coherència, a aclarir: excepte algunes excepcions, divaguen, barregen, confonen la part pel tot. Des de confondre Barcelona amb la resta del territori –TV3 la primera-, a voler fer-nos creure que per presentar-se a alcalde cal pertànyer a algun partit. Com és possible que en la majoria de pobles petits –posem fins a dos o tres mil habitants- només es presentin llistes tutelades pels partits parlamentaris? I els ciutadans, tan satisfets o insatisfets, que per al cas és el mateix. Com pot ser que encara no es demani, d’una manera majoritària, una limitació de la vida política activa en els municipis? Com és possible que no hi hagi una proposta de llistes obertes?

I l’esquizofrènia dels pronoms personals forts? Resulta que els partits, i els seus candidats, ens diuen nosaltres referint-se a la formació política a la qual pertanyen i en el mateix discurs nosaltres som els ciutadans que els votarem, els habitants de determinada població. Des de la perspectiva lingüística, és a dir científica –ciència lingüística?- la doble assignació no només grinyola sinó que no té sentit. I la confusió del jo i el tu que és aclaparadora aquest dies. Quan torni la normalitat només serà el jo que tu m’has concedit, però mentrestant és una constant amb què ells juguen i nosaltres participem. I si no participem no penseu que no deixem de ser nosaltres que firmem en blanc el que ells diuen que faran: noves idees a penes embastades que ens serveixin –els serveixen- per obtenir una calma exterior, que no interior, durant els propers quatre anys.

Mentrestant, els mossos, la nostra policia, que sembla que actua de forma poc professional, i això afecta tot el territori. És clar que als mossos encara no se’ls ha dotat dels mitjans per ser plenament professionals, i això afecta tots els partits parlamentaris. Però si –concretem aspectes tècnics únicament- s’han de pagar de la seva butxaca armilles antibala efectives i universals... I alguns que aquí es poden preguntar: armilles antibalala en el nostres país? Home, som normals o som catalans? Cal que concreti més detalls, d’aquests i dels altres? Que no té res a veure amb les municipals? Ah, és veritat.

Per cert, voleu que fem una excursió guiada pels pobles on s’han construït cases sense permís d’obres? Que això no té cap importància? Doncs no us contradiré, que els alcaldes no poden estar en tot. I a la fi, el dret a una vivenda digna, o dues o tres, és més important que qualsevol altra consideració. Sí, ja ho sé que això sí que té relació amb les municipals i amb el pobre exalcalde de G. que es va deixar gravar, la majoria són més llestos.

El que us deia, que avui ha sortit el que ha sortit. I que consti que per poc que pugui jo aniré a votar, dependrà més del meu cervell que de les meves cames. Desitjo que els qui no sou de Barcelona si no hi aneu sigui més per les vostres cames que per la vostra raó.

geranis

Tant de temps el mateix recorregut i sé que seria incapaç de respondre, si m’ho preguntessin, per determinades portes, botigues, finestres, persones, que veig però no miro. En canvi cada dia aixeco el cap per redescobrir el verd i el vermell intens d’aquestes plantes que sembla que volen escapar-se. Durant setmanes vaig pensar que eren roses, però m'adono que són geranis; ara se’n veuen molt menys que en altres èpoques, al menys m’ho sembla, aquí, a Barcelona. No sé per què associo els geranis a netedat i a resistència. Aquests m’atreuen i m’inquieten i no aconsegueixo saber-ne ben bé el motiu.






















P. S. Avui en parlen la Júlia i la Lola i fan referència a l'entrevista de "La Vanguardia" que potser no podreu llegir per internet si no sou subscriptors del diari: un llarg repàs a Porcel, que va fer 70 anys el 14 de març.

lectures endarrerides

M’han arribat durant el cap de setmana, amb un cert retard, uns quants llibres que durant anys han estat dormint a l’espera que algú els tragués la pols: sis volums enquadernats, calendaris inclosos, del !Cu-cut!, el primer de 1902 i el darrer de 1909 –ja tenia el de 1906 i em falta el de 1905, any en què els de la redacció no estaven per gaires històries i tampoc bona part de l’any següent-, el calendari de la mateixa revista de 1909, el volum d’ En Patufet de 1906 –fins ara era el feliç posseïdor dels Patufets de 1904 i de 1938 (inici i final), dos volums de Prisiones d’Europa, editats l’any 1862 i 1863, també El Universo Social, d’ Heriberto Spencer, volum I, que sóc incapaç de datar en aquest moment..

Tot plegat m’ha produït sentiments contradictoris. D’una banda, la satisfacció de poder llegir sense moure’m de casa un material pel qual tinc una predilecció manifesta; d’altra banda, fullejar aquests llibres que m’han arribat inesperadament, ha fet que hagi negligit els meus plans de feina obligatòria i la lectura de Sayonara Barcelona, de Joaquim Pijoan. No hi puc fer res, sempre hi ha alguna cosa que em destorba els bons propòsits.

De la mirada ràpida a tot aquest material, especialment als !Cu-cut!, us en deixo avui una mostra: un poema de Josep Carner inclòs al Calendari de 1904 –escrit el 1903, tenia, doncs, 19 anys- que no sé si posteriorment s’ha recollit a l’obra completa de l’escriptor. No cal dir que no tindria cap importància que el poema no anés firmat, tothom sabria igualment que és de Carner, del Carner irònic, juganer, enamoradís, lleuger, reflexiu, i omnipresent en les publicacions de l’època . Aquí el teniu sense cap modificació.

¡Oh ignorada explendorosa
que tant temps he somiat!
¿ets morena com la terra
o daurada com el blat?
Potsê encara no ets nascuda.
Potsê has mort i m’has deixat

Potser vius en la masía
solitaria, lluny de mi,
o potser amb remors y càntichs
la ciutat te seduí.
¿Ets la rosa tota oberta
o la rosa a mig obrî?

¿Oh, Ignorada expledorosa!
lluny o aprop, petita o gran,
mos ulls lassos te somían,
i somriuen somiant,
boira hermosa que t’allunyas
quan m’acosto tremolant!

Lo que sé és que és tota blanca
la capella de ton pit,
que en tos ulls serens d’aurora
hi há’l vesllum de l’infinit
que cap taca d’impuresa
ha tacat el teu vestit.

Lo que sé és que en tas miradas
hi ha dolçor de cap al tart,
y que tens la galta ingenua
com un aire de Mozart,
y que filas a montanya
o fas puntas vora’l mar.

Que has aprés dolças canturias
dels vells segles benehits,
y que regas quatre testos
olorosos y florits,
y que llú com una estrella
ton agulla entre tos dits;

Que al sentir la teva trassa
te somriuen extasiats
els armaris tenebrosos,
els domassos venerats
y las blancas porcelanas
y els sillons clavetejats;

Y que vetllas per la roba
quan la roba dansa al vent,
y que l’eura en ta finestra
s’hi balansa dolsament,
y aprop d’ella somiadora
sols guairtarhi el firmament;

Y que son tos pobres pares
dos vellets de suau parlar,
que’s nodreixen de ta joya,
que’t segueixen ab l’esguart,
que no saben si somriure,
que no saben si plorar;

Que en ta cambra solitaria
hi há blancor de gessamí,
que’ls llensols vessan l’aroma,
que és tot pur el teu coixí...
Quan hi dormis, vida mia,
quan hi dormis pensa en mi.

Pensa en l’home que ha d’aimarte
ab devot reculliment,
anch que l’endemá a l’esglesia
sentis caure dolsament
en ton fosch devocionari
una llágrima d’argent.

Vina, amor, que enmalalteixo
y el meu pit és sense escut.
Potsê ets vella y portes dalla,
potsê ets flor de joventut,
potsê ets morta y enterrada,
potsê encara no has nascut!


Joseph Carner: “A l’Ignorada”, Calendari del “¡Cu-cut!”, 1904.

de noms i de xifres

Entro a fer una consulta i m’hi entretinc més del compte. Deixo de banda les sensacions personals i passo a les xifres que ens proporciona Idescat (Institut d’Estadística de Catalunya).

A través d’aquesta institució es poden consultar la freqüència de noms i cognoms dels habitants de Catalunya amb alguns detalls, com la comarca on es troben i la dècada de naixement. Darrerament també han incorporat una cerca de noms estrangers per estats; així, per exemple, si busqueu el noms dels nascuts a Guinea Bissau residents a Catalunya, us sortirà que el més comú és Mamadu, en el cas dels homes i Maria, amb accent o sense, entre les dones. No cal dir que els il·legals o al·legals no formen part de la base de dades.

La meva exploració ha estat breu i fragmentària, anecdòtica, però suficient per deixar algunes dades que passo a llistar.

Els rànquing dels cinc primers noms d’habitants del territori des d’abans de 1920 fins a 2004, és (no afegeixo les xifres concretes): Jose, Antonio, Francisco, Juan, Manuel, en el cas dels homes: i Maria (amb accent o sense), Montserrat, Carmen, María del Carmen i Josefa. Entre els nascuts a la dècada del 90, els noms són: Marc, David, Daniel, Jordi, Albert; quant a les dones: Laura, Marta, Maria o María, Cristina, Anna. I si concretem els nascuts entre 2000 i 2004, la situació és la següent: Marc, Álex o Àlex (pels que dubteu de la importància dels accents), David, Pau, Pol; les dones: Maria, Paula. Laura, Carla, Alba. Que el nom figuri en castellà no implica que el seu posseïdor tingui l’origen fora d’aquí; tres dels meus cunyats es diuen José al DNI i, que se sàpiga, en les tres darreres generacions no hi havia ningú de procedència castellana en la seva família; és simplement una qüestió de noms de la postguerra, ja m’enteneu.

He fet algunes altres consultes més o menys aleatòries seguint el fil dels noms que em venien el cap a partir d’idees diverses.

He trobat, per exemple, que es diuen Violant 75 persones, un nom que comença a aparèixer als 50 i que té el moment àlgid als 60, amb 39 aparicions (també es troben 23 Violante). El seu equivalent, més o menys, Iolanda el porten 1002 dones, en canvi, Yolanda és el nom de 17.756 dones.

Un altre nom, aquesta vegada masculí, amb connotacions també medievals, Jofre, pertany a 500 persones, i la dècada en què es va posar més és la dels 80, amb 134 inscripcions, encara que entre el 2000 i el 2004 es troben 128 entrades, cosa que indica que la dècada dels 2000 serà la més abundància de l’antropònim en tota la història si continua la progressió. Són feliços posseïdors de Guifré 173 barons.

En la meva ullada als noms de moda, he comprovat que 7595 dones es diuen Vanessa i la seva dècada va ser la dels 80, amb 3872 inscripcions; Kevin, més modern, el porten actualment 2868 homes; la seva dècada va ser, de moment, la dels 90, amb 1914 inscripcions.

Sentia curiositat per veure si hi havia alguna Lluna. Efectivament, 149. És un nom que apareix a la dècada dels 70, amb 17 inscripcions i va a l’alça: entre 2000 i 2004 tenim 76 noves Llunes. I 49 noies es diuen Llum en aquest moment. Posats en el sistema planetari, he llegit que no hi ha cap persona oficialment inscrita com Terra, però que tenim entre nosaltres menys de 4 Mercuri (no es precisa la quantitat), 27 Venus, 11 Mart, 5 Júpiter i menys de 4 Saturn i Urano (no, Urà). Ja dins del vertigen còsmic i la ingravidesa de la manca d’atmosfera, m’atreveixo a perdre més temps i busco Asteroide per allò de a veure si... Ostres, menys de 4 persones porten aquest nom; ni que sigui una, quina jugada! I encara més, constato que al menys una persona porta el nom de la meva constel·lació preferida: Orió. M’aturo en la cerca perquè temo perdre’m entre les galàxies. I aquí és quan entra allò de la realitat i la ficció. Penseu que seria versemblant que un novel·lista seriós triés un protagonista anomenat Asteroide Pérez o Asteroide Martí , per exemple?

Una darrera comprovació que em ve al cap: hi ha algun Napoleó? Doncs sí, 5; i 32 Napoleón. És clar, no em puc estar de buscar els Bonaparte: de primer cognom, 6. No ho dubteu, pel Barcelonès corre algú que és diu Napoleó o Napoleón Bonaparte, i segurament fora d’un psiquiàtric. Fins quin punt l’ha marcat el nom positivament o negativament? No ho sabré si no llegeix aquest post i em relata les seves experiències.

I amb tant de nom m’he tornat allargar sense arribar a conclusions. Deu seu el meu destí: cosa de noms que et marquen per tota la vida.

Santa Maria de l'Eixample

Diuen que els blocs –allò de la proximitat- presenten de vegades les primeres notícies d’un fet que posteriorment arriba a través dels mitjans més convencionals i s’escampa. No en tinc totes les dades, perquè em va ser impossible contrastar la novetat amb fonts autoritzades i rigoroses, però em sembla que aquest cap de setmana s’ha produït un fet poc habitual en el nostre país i en el nostre segle: ha aparegut una nova manifestació mariana i l’advocació corresponent, i a mi em toca, modestament, deixar-ne el primer comunicat urbi et orbe.

Els de l’Eixample ja tenim la nostra pròpia marededéu: Santa Maria de l’Eixample. És veritat que en els temps que vivim això pot tenir una importància relativa o nul·la per a la majoria dels ciutadans d’aquesta urbs que cada vegada se sembla més a qualsevol altra ciutat, però jo en vull parlar, encara que només sigui per manifestar que també existim malgrat els intents d’oblidar-nos amb l’excusa que aquí mai no passa res, que el nostre territori no és ben bé un barri amb personalitat pròpia, que som una història massa recent i al mateix temps massa vella.

A partir d’aquest cap de setmana a l’església de la Concepció ja tenim una verge pròpia, ja no ens caldrà pregar a marededéus de fora. Aviat es batejaran les primeres Maries de l’Eixample, aviat veurem córrer pels nostres carrers la primera Eixa (un exotisme eufònic –suposo que no s’imposarà el diminutiu Ple o l’equívoc Eixam- que deixarà de ser-ho a mesura que els pares prenguin consciència de la importància del nom).

En aquest barri cada cop més incomprès en què diuen que no passa res o el que passa es inconsistent, que alguns acusen de despersonalitzat, acaba de néixer un signe més d’identitat que no volem posseir en exclusiva sinó que aspirem que s’universalitzi i volem també que aquesta pregària íntima, per a ús privat, que avui ens acompanya, sigui la vostra, perquè estem segurs que el que demanem al revers de l’estampeta són aspiracions –difícils, si, però raonables- que tots vosaltres, llunyans o propers, també desitgeu.
























PREGARIA A SANTA MARIA DE L’EIXAMPLE
Santa Maria que, des del vostre
bell temple de la Concepció,
veieu serena i somrient
el renou i les presses
dels nostres carrers i passeigs;
mireu amb bondat
els vostres fills i filles
de l’Eixample de Barcelona;
concediu-los aquella pau
que venç l’agitació del cors,
aquell ideal que dóna sentit a la vida
i aquell esperit
que ens uneix com a germans.

(per a ús privat)

PARRÒQUIA DE LA PURÍSSIMA CONCEPCIÓ. BARCELONA FESTA MAJOR DE L’EIXAMPLE 2007.

(dibuix de Lola Lasurt, ignoro l’autoria del text -l'estampeta val deu cèntims-)

(Pe a la Júlia, que l’altre dia ens parlava de noms. Per a la Katrin, ying i yang, que no sabem si és de l’Eixample, però que mereixeria ser-ho, que ens ha deixat orfes de les seves paraules, mormolades sota la pluja, en aquest mes de maig de pluja i sol. La trobarem a faltar i, sigui on sigui, demanem per ella (en privat) que la marededéu de l’Eixample li concedeixi la pau que venç l’agitació del cor, aquell ideal que dóna sentit a la vida i aquell esperit que ens uneix com a germans. Amén. També per a tots aquells qui, en l’Eixample i més enllà, encara creuen en la pau de l’esperit i la busquen)

P. S. Estic totalment segur que la meva nova marededéu no ha tingut res a veure amb la victòria del Barça i... I no vull concretar detalls.

autoretrat parcial del dia

En sortir de Correus amb la carta certificada per a la meva mare, em plau vagar una estona fins que es faci l’hora de dinar. Com que és la Festa Major de la Dreta de l’Eixample, m’hi allargo. El centre és el mercat de la Concepció, convenientment disfressat de modernisme. Ja sabeu com som en aquest barri: ho aprofitem tot, així que celebrem també la 4a festa del comerç amb fira i mercat modernista de Barcelona. A part del mateix mercat, les parades i les activitats se centren, bàsicament al carrer Girona, des d’Aragó a la Diagonal. Predomina el menjar, però hi ha una exposició d’automòbils antics, de cartells, propostes de rutes modernistes, globus de tots els partits... Alguna gent va vestida d’època. Veig el porc i ell no pot més que ignorar-me, tot i el seu somriure.

















“CorEixample” organitza el VII Concurs de Fotografia amb la temàtica “el Modernisme a Coreixample” hi decideixo jugar a participar-hi una estona, abans, però, entro a l’església de la Concepció per veure si aconsegueixo descobrir qui és la marededéu de l’Eixample que s’anuncia en el programa de festes. Al claustre no hi ha ningú; sento la veu d’un capellà i m’acosto a la nau principal: estan celebrant un bateig. No crec que hi hagi més de 15 persones, incloent-hi la criatura. Una tortuga que espera un sol que no apareix i jo ens descobrim de sobte. Es capbussa a l’aigua, jo surto al carrer, talment un haikú.



















Arribo al Palau del Baró de Quadras, edifici de Puig i Cadafalch construït entre 1904 i 1906, que ara és la seu de la Casa Àsia. El ferro de la porta principal és espectacular, però no us deixaré cap foto encara perquè al concurs fotogràfic m’exigeixen que no hagin estat publicades en cap mitjà; si guanyo em donaran 450 euros en vals de compra. M’entretinc admirant els interiors i pensant que han fet una bona feina de restauració. Aprofito per visitar les dues exposicions. La primera (Hiperarquitectura i hiperdiseny: nous models urbans a la Xina del segle XXI), amb fotografies de ciutats de la Xina, algunes espectaculars: predominen els edificis, el ciment, el metall, cap concessió a la tradició, a les persones; podrien ser perfectament ciutats occidentals. En el pis de dalt, 27 pintures amb collages de Masafumi Yamamoto, nascut al Japó l’any 1947 i establert a Barcelona des de fa 35 anys. El conjunt es titula Parts d’un món lleuger i em costa entrar-hi, m’és més fàcil arribar als poemes d’un sol vers de Juan Bufill que completen cada quadre, i els poemes em permeten acostar-me a les imatges (podeu veure-les a partir d'aquí) . Em faig un autoretrat parcialment invisible (o parcialment visible) davant del que diu a la nit i creixen signes: és el número 13.

















Al carrer plovisqueja i puja una olor intensa de terra, de pols potser. Travesso la Diagonal i vaig a parar davant de la Casa València, on algun dia entraré a tastar el menú. La Cibeles continua tancada. Quan passo per davant del Morrisson, una mica més tard de les dues, alenteixo el pas: no veig Joan de Sagarra a la terrassa i els reflexos dels vidres m’impedeixen observar l’interior. Entro a La bona teca a comprar el menjar fet.

l'okupació volàtil

Llegeixo que una setantena d’entitats, entre d’altres la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, l’Observatori DESC i la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d’Advocats de Barcelona, firmen una carta oberta a l’alcalde Hereu en què reivindiquen l’okupació. No trobo la carta o al menys la carta amb les signatures que indica la notícia, però podria ser aquesta d’aquí. L’assumpte és seriós, encara que al darrere hi pugui haver la Mayol, que no descarto que aparegui com a inspiradora si la carta agafa una volada positiva en els mitjans i la societat, cosa que de moment no ha passat ni crec que passi.

És evident que si existeix una realitat que crea conflictes per la manca de regularització, cal tractar-la i buscar una normativa el més clara possible que pugui satisfer totes les parts implicades. A mi el document (si és el que he llegit, perquè els diaris no els mostren) em sembla positiu, l’únic que trobo a faltar és que no hi hagi també propostes concretes amb articulat inclòs.

Per posar un exemple del que m’hagués agradat trobar:

1. La Generalitat haurà de censar (de la mateixa manera que ho farà amb els nius de les orenetes) totes les vivendes susceptibles de ser okupades.
2. La Generalitat (on dic Generalitat es pot llegir ajuntaments) haurà de promoure la reconversió i/o expropiació de fàbriques, locals comercials, etc, abandonats, aptes per a l’okupació, de manera que obtinguin la cèdula d’habitabilitat, requisit imprescindible per poder habitar l’immoble.
3. En cas que les vivendes, i altres habitacles habilitats com a tals, no siguin suficients, Generalitat i Ajuntaments es comprometran a construir-ne, amb l’única finalitat de ser okupats.
4. ...
5. En cas de vivendes de més de 150 metres amb famílies monoparentals, els okupes, també monoparentals, tindran dret a l’okupació de 70 m2, amb dret d’ús dels espais habitualment considerats comuns.
6. En cas de vivendes de vidus o vídues de més de 70 anys...


La casuística hauria de ser prou completa per no deixar escletxes. A continuació caldria articular quins ciutadans tenen dret a okupar segons un ordre de prioritats.

1. Tenen dret a okupar els immobles habilitats a tal fi:
a) Els ciutadans catalans d’entre 16 i 30 anys que fins el moment d’entrar en vigor aquesta llei no hagin gaudit de vivenda pròpia.
b) D’entre el col·lectiu anterior, es prioritzarà els qui mai no hagin tingut cap feina remunerada o aquesta hagi estat precària.
c) D’entre els anteriors, es donarà preferència als qui presentin una sol·licitud d’okupació col·lectiva, que en cap cas serà inferior als tres membres ni superior als vint-i-set.
d) Els jubilats tindran dret a l’okupació sempre que puguin demostrar que la seva pensió més els interessos dels seus comptes bancaris és inferior al salari mínim interprofessional, no tinguin propietats aptes de reconversió en vivenda... Aquest col·lectiu tindrà preferència a l’hora d’ocupar plantes baixes.
e) ...
f) Els qui no hagin pogut pagar una hipoteca i hagin estat desnonats...
g) Els immigrants que portin més d’un any a Catalunya i...

Disposicions addicionals:

1. En el cas que en el termini d’un any, la Generalitat no hagi aconseguit okupació a aquells qui l’han demanada en territori nacional, farà mans i mànigues per aconseguir trobar als demandants una vivenda equivalent en territori valencià o balear. En reciprocitat, el govern balear i valencià podrà utilitzar es vivendes okupables del sòl català...
2. ...


En fi, ja comprendreu que el que acabo d’escriure és pura improvisació, però per aquí hauria d’anar la cosa. No em toca a mi fer la feina que pertany a aquests polítics que reivindiquen la imaginació i el més agosarat que realitzen és situar bicicletes arreu de la ciutat per passejar-se d’una casa que no es té a una casa que tenen els altres. Per altra banda, qui fa una proposta ha de tenir la imaginació suficient per anar més enllà de la filosofia reivindicativa i facilitar el sistema concret que faci que els polítics poc imaginatius adoptin sense desgast mental les propostes generals suggerides. Cal recordar que fa anys que els polítics no tenen cap idea original sinó que es limiten a recollir tot allò que els ciutadans han dit centenars de vegades. No els fem pensar més, que prou feina tenen a administrar i a pensar amb qui administraran el que els ciutadans graciosament o obligatòriament els proporcionem.

A veure, a veure, quan es decideixen a articular una Llei d’Okupació que demana una part important dels votants.


P. S. Aquest post és conseqüència d’una involució mental propiciada per haver vist i escoltat durant les pauses de la 2 el lamentable debat entre els alcaldables de Barcelona. Finalment, Good bye Lenin! i la feminitat del genial Tornasol -m'he perdut la resta del programa, merda!- m’han tornat a la realitat: massa tard per refer el post.

clarificant

Suposo que els qui no som escriptors amb agent i editor i per tant no estem en els entrellats interiors del món del paper, no acabem d’entendre prou bé com funciona això de la Fira de Frankfurt. Aquests dies, però, llegint la premsa i algun bloc ens anem aproximant a la realitat real, que no se sap si és senzilla i es vol complicar o és complexa i es vol simplificar.

Entre la lectura de “La Vanguardia”, on escriptors en castellà i en català hi diuen la seva, i el darrer post de JC Girbés a Tirant al cap, la cosa sembla que em queda més clara. A veure si ho sé concretar:

1. La fira és un aparador internacional de la literatura catalana, i alguna cosa més.
2. La fira no ven els escriptors sinó les seves obres.
3. La venda de les obres dels escriptors no depèn d’ells mateixos sinó dels seus agents i editors, dels contactes que ja tenen i dels que puguin fer (no sé en quina proporció i m’agradaria saber-ho, però no m’és imprescindible).
4. La presència d’escriptors a l’aparador influirà mínimament en la venda (traducció i comercialització) dels seus llibres.
5. Quan algú diu que la fira permetrà el coneixement de la literatura catalana a Europa es refereix al fet que a partir dels contactes i contractes que es facin , algunes obres d’alguns escriptors catalans seran traduïdes i posteriorment llegides, en cap cas s’entén que els lectors alemanys entrin al recinte firal i surtin amb quatre o cinc llibres en alemany, menys en català, que els acostin a la nostra literatura.
6. La literatura en llengua castellana necessita menys els aparadors que la catalana. Qualsevol polèmica sobre si han d’anar uns o altres, i en quina mesura, té una importància relativa en l’expansió posterior de la literatura catalana traduïda.
7. El paper de la Generalitat catalana (quin protagonisme tenen els altres països de parla catalana en la fira?) a través d’alguna de les seves institucions no l’he aclarit del tot. Els polítics encara són més misteriosos que editors, agents i escriptors.

Em quedo de moment amb els set punts anteriors per intentar començar a entendre que és això de la Fira de Frankfurt. Espero que més endavant pugui arribar a endinsar-me una mica més en la qüestió.

Deixant de banda la fira i entrant en un tema que potser no toca en aquest post, crec tenir la certesa que la pervivència o expansió de la llengua catalana depèn molt més del que passi a l’interior de les terres on, en més o menys mesura, encara és parla la llengua, i que el paper de la literatura, aquí i allà, té més importància com a element cultural i de prestigi (de fora complexos i el que vulgueu afegir-hi), que no és poca cosa, que com a factor determinant en els dos aspectes que assenyalo més amunt –no cal insistir que els resultats seran el coneixement de la cultura i de la literatura traduïda, és a dir, mediatitzada. No sé si m’equivoco molt en tot el que dic, però estic disposat a rectificar; penseu que jo surto poc de casa i la meva visió és molt limitada.

Una nota marginal. Al bloc de JC Girbés hi ha uns quants enllaços sota l’epígraf “Escriptors amb bloc”. Desconec si la tria està feta només a partir d’escriure i tenir bloc o també es té en compte el fet d’haver publicat en paper. Dono per descomptat que es tracta d’autors de literatura de ficció... I parlant, parlant, m’adono que he sobrepassat un altre cop el límit que demana l’escriptura que s’ha de llegir en pantalla i no és convenient afegir, com m’havia proposat en començar, les respostes d’alguns autors a les preguntes següents:

1. ¿Ha recibido alguna propuesta institucional o privada para ir a Frankfurt?
2. ¿Qué espera de la feria?
3. Tiene que haber presencia de autores en castellano en la representación oficial catalana? (remarco oficial)

Va, em decideixo: les respostes de Porcel, que són curtetes, diàfanes i il·lustratives, i la meva dosi d’ironia, mínima:

1. No lo sé.
2. No lo sé.
3. No lo sé. (Mis respuestas reflejan escepticismo y fatiga).

Prou.

percentatges & companyia

-Quina diferència trobes entre matar un ric o un pobre?
-Cap.
-Exacte, parlem d’un assassinat. ¿I robar a un o a un altre?
-El percentage. El dret lògic. Si tu mates un pobre i un ric, a tots dos els has llevat la vida, l’únic que no poden recuperar. Tanmateix, tu robes a un ric i encara li’n queda molt. Un jurat popular ho entendria. Així, doncs, diguem-ne que he robat en nom de la justícia, de l’equitat.
-Afegim que només ens queda l’individualisme que atempta, amb criteris de proporcionalitat econòmica, contra la propietat privada i dormirem tranquils.

Ferran Torrent. Judici final.

Rics i pobres, assassinats i robatoris. Justícia. Propietat privada. Solucions miraculoses cada quatre anys. Un té la sensació que la visió del món, que l’actuació en aquest món, cada vegada es guia més per percepcions individuals que relativitzen l’entorn a partir de les pròpies experiències, de la desconfiança i del cansament. Una paradoxa en el món globalitzat, o no.

Judici final em sembla la millor novel·la de la trilogia sociopoliticoimmobiliàriavital de Ferran Torrent. Si parléssim de pel·lícules de l’oest diríem que es tracta d’un western crepuscular: malgrat la certesa de la fi d’un cicle, malgrat l’escepticisme, malgrat que res ja no és ni serà com era, la vida continua; una darrera revifada. Morts o vius, el triomf o la redempció aparents dels antiherois, dels individus, abans que se’ls acabin engolint.

Una bona lectura en temps d’eleccions, i també després.

a la cerca del menù perfecte

Quan comença la calor inicio també els meus recorreguts pels pobles de la costa. A mesura que passa el temps aguanto menys a la platja: em molesta el sol directe i em costa fer les voltes que un bon pollastre a l’ast necessita per tenir un torrat uniforme. Tot i així, encara trobo en aquests pobles, que sovint han crescut desmesuradament, uns estímuls, renovats cada estiu, que no puc resistir. L’oferta gastronòmica, per exemple, em sorprèn cada temporada amb noves propostes imaginatives, d’aquelles que fan bona l’afirmació que la realitat supera la ficció.

Si us sembla que exagero, limiteu-vos a llegir aquest menú i a reflexionar –ja sé que aneu escassos de temps- sobre les promeses que amaga.























Què us deia? Els deliris del gurmet més exigent fets realitat en una modesta pissarra a la qual us hagués estat molt difícil de resistir-vos. Un menú d’un equilibri alimentari potser insuperable i d’una combinació de sabors, textures i colors que s’endevina sublim. No estic segur de l’ordre de la ingesta, però em deixo guiar per l’ordre d’aparició.

Comencem amb un aliment lleuger i adequat al marc geogràfic: un quilo de musclos. No s’especifica si al vapor o amb una salsa subtil. Tampoc no s’especifica si són de roca o de viver (del Delta, de Galícia?). Fons daurat sobre un negre elegant amb iridescències amb predomini de blaus. Potser petites filigranes nacrades a l’exterior. Un plaer per als sentits.

Absolutament captivats per la mar, emprenem el viatge gustatiu terra endins. El sofisticat enciam o escarola (ara n’hi ha tot l’any) com a base, i un esclat de colors: pebrot vermell, tomata a punt de madurar, raves lleugerament picants, la immaculada blancor de la ceba que dolceja, una mica de pastanaga ratllada, potser conservada amorosament en pot de vidre, uns grans de blat de moro –que no falti el daurat tampoc en aquest plat-, unes olives: sevillanes, verdials, de l’aragó...? Qui sap si una mica de tonyina? L’oli, lleugerament verdós; el vinagre, traspassat d’una garrafa de plàstic a una subtil vinagrera de vidre. I tot d’una frescor excelsa que ens deixa el paladar embadalit.

Ja en minúscula, patates fregides, l’aliment per excel·lència dels petits que nosaltres, els grans, mai ens atrevim a confessar que també és el que preferim perquè temem mostrar les nostres debilitats, perquè la vida adulta sembla que ens ha fet renunciar als plaers directes i senzills. Unes patates també daurades i cruixents per fora, amorosament cuinades. Segur que el cambrer ens servirà les patates al mateix temps que els musclos i l’amanida i en lloc de menjar-les com a tercer, les anirem alternant: dos musclos, una patata agafada amb els dits, unes fulles d’enciam, un rave, una patata... Ah....!

També en minúscula, el pa, aliment humil, ancestral i sagrat. Igualment daurat, cuit amb forn de llenya i amb una mica de farina que en recorda l’origen. Frisosos, no hem pogut esperar que el cambrer ens servís el pa en quart lloc i l’hem demanat al principi: dos musclos, una patata agafada amb els dits, unes fulles d’enciam, un rave, un mos de pa... Ah, ah...!

No s’especifiquen les postres, cosa que ens és indiferent perquè de bon principi hem confiat plenament en la saviesa del xef, ens hem rendit a la seva proposta. Potser una crema catalana servida en un recipient de cartró i menjada amb una cullereta de plàstic?

I abans d’entrar al restaurant, encara m’entretindria una estona admirant l’emmarcat rosa esvaït de la paraula MENÙ i del preu amb el 7 %d’IVA no inclòs. I sobretot en la creativitat de l’accent obert sobre la u: és dificilíssim aconseguir l’obertura de la sempre pudorosa u. Estic segur que alguns de vosaltres ho heu intentat amb resultats decebedorament adversos.

No, al final –ja heu llegit el condicional del paràgraf anterior- no hi vaig entrar. Em guardo la troballa pel moment que pensi que ja estic definitivament preparat per celebrar un esdeveniment realment únic. Potser l’altra raó que em va impedir degustar les exquisiteses anunciades, és que no sabia ben bé quin vi demanar per combinar amb els quatre plats. Aquí si que trobo que va ser una manca del xef no haver afegit a la pissarra, al costat de pa i postres alguna cosa com ara vi rosat de la casa –qualsevol marca comercial hagués desdit-.




Qui ha dit que és un menú per als turistes? Ho desmenteix el perfecte bilingüisme: res d’anglès, d’alemany o de qualsevol altra llengua forastera. Un menú d’acord amb l’Estatut i plenament constitucional.

JBX

-En Josep Baptista Xuriguera
-Qui?
-Sí, home, en Xuriguera, el dels verbs catalans conjugats...
-Ah, en Xuri, el d’aquell llibre petit de color verd que sempre portava el profe de català...

I és que en Xuriguera és un altre dels escriptors a qui la guerra va estroncar la carrera i no sé fins quin punt la vida. Alguns –potser l’atzar, potser els contactes, potser la insistència, potser els antecedents- van poder tornar a aconseguir una certa normalitat. En Xuriguera, menys. Va tornar de l’exili francès quan encara Catalunya era un país de tenebres i va anar publicant, però ningú no es va preocupar per recuperar-lo plenament en la roda de les lletres, i no entrarem ara en motius i conseqüències. Coneixem el seu imprescindible volum sobre els verbs i potser els seus diccionaris, però ignorem les seves novel·les, el seu teatre, les seves poesies, els seus assaigs. Xuriguera, que quan tenia 69 anys, una edat en què la majoria estan jubilats o es deleixen per estar-ho, va tornar –qüestió de justícia- a la seva plaça de funcionari de l’Ajuntament de Barcelona, és un perfecte desconegut entre nosaltres.

L’any que ve, però, es compliran 100 anys del seu naixement. L’any que ve serà l’any Xuriguera, encara que possiblement les institucions governamentals i literàries més conegudes no el celebraran. No, no cal que compreu en una llibreria de vell la seva novel·la Hilde, publicada l’any 1935, més o menys contemporània d’Aloma de la Mercè Rodoreda, però una mica més, com ho diria, forta, potser? Ni cal que pagueu a preu d’or una edició del 1934 de Desembre. Totes dues novel·les sembla que es publicaran l’any que ve. I també l’obra de teatre Els pares del soldat. I L’horta daurada –quin títol més suggestiu-, amb poemes inèdits. I segurament podrem entrar en un web exclusivament dedicat a la seva figura i la seva obra. Quina llàstima, però, que la bona voluntat privada i els mitjans de les petites editorials no siguin suficients per poder emprendre la tasca de publicar el seu epistolari; la correspondència, per exemple, entre ell i el seu amic Bladé, de qui us parlava no fa gaire, que potser no ens donaria cap nova clau per interpretar la nostra història, però que segur que ens proporcionaria una visió que alguns agrairíem, aneu a saber si amb alguna sorpresa afegida. Cal gent perquè això sigui possible? Jo m’hi apunto, però imagino que la col·laboració econòmica, com sempre, és imprescindible, una despesa que difícilment reportaria beneficis.


Modestament, doncs, m’apunto a l’any Xuriguera o, dit d’una altra manera, a rescatar-lo momentàniament de l’oblit en què es troba més enllà de les terres de Lleida i de cercles reduïts. Me’n sentireu parlar, encara que de moment m’hauré de limitar a la poca poesia seva que conec. Ja en vau llegir un poema fa uns dies.

























P. S. Ai, continuen els problemes amb la connexió a Internet! Aprofito el moment.

incomunicació virtual

Ja us podeu imaginar el mono que en el meu cas suposa estar virtualment incomunicat durant tres dies, des del divendres a migdia fins aquesta tarda. Us explicaria les vicissituds del procés si no fos m’allargaria excessivament. En fi que sembla que ONO ha canviat de proveïdor d’alguns serveis i el fet ha estat traumàtic per alguns usuaris: un vell conegut que trobo al Bonpreu, la meva veïna... Intentar esbrinar què passa a través d’un món de subcontractacions, telefonistes xilens que m’atenen des de València, tècnics que em vénen a casa però que tenen un camp d’actuació limitat, etc., és impossible. Espero, com a mínim, que em descomptin de la propera factura les trucades i la part proporcional de la manca de servei.

Més tard penjo alguna coseta, que no sé com heu pogut viure sense llegir-me. Ara vaig a fer una volta, a veure que heu dit vosaltres.

no et fot!

Avui podria parlar sobre de qui és el poema que vaig penjar fa uns dies, i que la Júlia, ja ha esbrinat: ho deixaré per demà. Podria opinar sobre el futur circuit de Fòrmula 1 que s’adequarà a la ciutat de València sempre que s’acompleixi un requisit que em sembla segur –València, i Catalunya i Espanya cada dia se semblen més a Montecarlo-. Podria parlar de les promeses insensates d’alguns futurs alcaldes, promeses que ni el més ignorant dels ciutadans poden arribar a creure’s –o sí?-, i que, demostren una falta de respecte total dels candidats pels seus electors potencials. Podria dir-vos que Judici final, de Ferran Torrent, novel·la que fa unes setmanes que he acabat de llegir, em sembla perfectament traduïble a moltes llengües, cosa que no m’atreviria a dir de moltes obres que s’escriuen en català, a les quals donem publicitat per un insà sentiment que ni ara ni més endavant analitzaré. No dubteu que també podria parlar d’aquestes primeres i darreres comunions que ens arriben amb la primavera (de fet era el tema d’avui). Fins i tot podria opinar sobre les declaracions d’un Prodi d’una lucidesa important que en una entrevista, després de confessar-se cristià practicant, ens insinua els perills de barrejar la fe amb la política. Sabeu que també podria dir alguna cosa sobre el redescobriment de l’infern que ens ha comunicat el papa Benet enèsim. En un pla més intimista, podria intentar desxifrar el misteri de la merda de gos que des de fa dues setmanes apareix a l’ascensor: quin dels tres gossos, més ben dit, amos, és el culpable?

Hi ha dies, però, en què la meva vena visceral i una demagògia que procuro mantenir allunyada de la meva verbalització, raonablement raonable com sóc, em guanya. Hi ha dies en què no aconsegueixo comptar fins a 666 i surt el que surt. Avui és un d’aquests dies.

Amb tota la visceralitat i la demagògia que en altres moments procuro evitar, us he de dir que em sembla absolutament vergonyosa la derrota del Barça. I espero que demà no hi hagi cap anormal que expliqui a qui vulgui escoltar-lo que “el futbol és així”. I si algú em vol dir com acaba la lliga, doncs bé.

I ara ja no continuo, perquè comprendreu que després d’escriure totes aquestes ratlles ja he tornat, més o menys, al meu estat natural, o gairebé. I penso que malaguanyat temps i post. I passo d’afegir enllaços.: no et fot!

des de la barrera

M’adono que fa dies que només toco d’esquitllada el tema polític, i no us penseu que amb la moguda de les municipals no me’n vénen més ganes, que si els barcelonins tocarem a 3,5 arbres per cap si votem a..., que si tindrem tants pisos de protecció oficial si votem a altre... Fins i tot ens canvien el sacrosant segon dilluns de Pasqua per facilitar el compliment del nostre deure de ciutadans. I és que no ens tenen confiança. I per acabar-ho d’adobar, apareixen dos presidents retirats –es retiren els presidents?- que, amb la complicitat necessària de la premsa, contribueixen a animar la festa. I no parlaré de França, ni del germà gran de la humanitat, ni de.... Que no acabaria. Ni tampoc de polítiques sectorials, com la d’Educació, que conec més de prop, per bé que vagament, i que un any més es presenta nefasta.

Perdoneu-me perquè ja sé, com vaig poder comprovar fa uns dies, que és políticament incorrecte parlar de toros, però és que aquest país i l’altre és una “corrida” en què un no sap ja qui és el toro, qui és el torero i a qui acabaran eliminant, encara que em temo que un modest ciutadà com vosaltres o com jo acabarem no sé si ferits de mort , però amb l’estoc clavat una altra vegada, perquè el que si que tinc clar és que sempre acabem envestint els enganys que ens mostren. El nostre destí és que juguin amb nosaltres i aguantar les banderilles i, en alguns casos, intentar esventrar el cavall, que no el picador. I mostrar una noblesa i una dignitat –quins mots més anacrònics- que aneu a saber on paren. I preguem perquè no ens clavin la puntilla, sigui per ballestilla, tirada o cachete, tant és, i que, desig va, al final ens indultin.

Em sembla que val més que plegui, que això dels toros em posa de malhumor i no sé com enfocar-ho, no com Maragall, que no content amb les declaracions dels darrers dies, avui insisteix a “La Vanguardia” amb un article titulat "El Estatut i la España plural" (queda enllaçat aquí?) a rentar-se les mans perquè ell ja és europeu i aquí queda l’Estatut; compte, també diu algunes coses prou assenyades. I acaba dient –Maragall sempre m’inspira-: “Me extrañaria mucho que no supiesen lidiar el toro del Estatut”. Que cabrón (amb carinyo), com si no sabéssim com acaben els toros. És clar que si el toro es converteix en vedella... O ja ho és?

P. S. Si voleu entrar en els blocs dels 6 toreros o toreres de Barcelona: Hereu, Trias, Fernández, Portabella, Mayol, García. De moment la qui té més comentaris en el darrer post, encara que el seu bloc sigui el menys actualitzat, és la García: 251. Tremoleu els qui pensàveu que teníeu rècords de comentaris.

Detecto en un dels posts cinc faltes d'ortografia, no parlo d'altres tipus, en català i cap en castellà. Cert que el que importa en campanya és que la llengua sigui un instrument de comunicació primària i jo no voldria que es pensés que des d'aquí proposo una altra cosa, però...
En fi, que la llengua -les llengües, diria jo- sigui un element d'unió, com diu la candidata del vídeo següent, encara que alguns l'haurien de fer servir amb preservatiu.

improvisació amb estàtues,capa, vareta i casc o pel davant i pel darrere

L’última que a les naus va pujar (visió lamentable!),
Hècuba, dels seus fills fou trobada enmig dels sepulcres
mentre estava ajaçada als túmuls, besant els seus ossos;
l’arrossegaren les mans dulíquies; sols unes cendres
aconseguí de treure i amb ella emportar-se: les d’Hèctor.
Sobre la tomba d’Hèctor un blanc cabell va quedar-hi
del seu cap: un cabell i unes llàgrimes, mísera ofrena.

Ovidi. Les metamorfosis.






















No hi ha remei. L’interior ja és buit. No hi podrà fer res el sacerdot -cada dia són més petits els taumaturgs- amb la seva vareta màgica i el casc de protecció acord amb el temps. Massa llestos -i aquest cop no ha sigut Ulisses-, s’escampen ja per la ciutat i tard o d’hora la polis, com Troia, serà vençuda. Qui són? D’on vénen? No té cap importància. Només resta esperar que les naus s’emportin, ignot destí cap a les estrelles, les supervivents de la ciutat dels ossos, amb un únic cabell blanc sobre la tomba de no se sap qui. Mísera ofrena.

paraules

Però, qui fou
el cervell atrevit que va inventar
l’instrument carregós de les paraules?

No seria millor,
més clara i generosa
la vida, sense mots?

No ens comprendríem més
amb l’expressiu llenguatge
de la vivor dels ulls?

No estimaríem més
si només ens parléssim
amb els batecs del cor?

Barcelona, 1935.


Avui m'agafo aquest poema per fer-lo meu. Només avui, de la mateixa manera que el poeta devia tornar a la paraula l'endemà, malgrat la recança exposada en les dues primeres estrofes -les altres dues, més concretes, les deixarem per quan calgui-. Jo, com vosaltres, de vegades em canso de parlar, i això que ho faig poc, i, en alguns casos -ai, les municipals!-, d'escoltar.

Per cert, algú sabria concretar el nom del poeta? Dues pistes: el dibuix de més avall, data inclosa, i una quarantena llarga de llibres de gèneres diversos publicats. No us hi capfiqueu si no us ve a la memòria: coses que passen. En el meu cas, la coneixença es va produir per casualitat. Demà o l'altre, si no em dieu res, ja completaré el post.

refugis

La pluja m’agafa desprevingut i em refugio a la Llotja. Avui és un dels dos dies a l’any en què hi ha jornada de portes obertes. L’hostessa de l’entrada, no sé si pel meu paraigua antiquat o per l’impermeable vermell de procedència sueca, em dona un fullet explicatiu en anglès –no m’atreveixo a desfer-li la seva agudesa perceptiva-, i m’afegeixo al grup que espera el guia que ens explicarà la història de l’edifici, anècdotes incloses.

En la primera part em sembla escoltar l’Idelfonso Falcones. Quan escriurà algú la història de la Llotja? No em malinterpreteu, m’ho passo molt bé amb les explicacions, recordant el que sé i aprenent coses noves. Si no el coneixeu, heu de concertar una visita guiada a l’edifici, estic segur que us agradarà. Canviem de guia. Ara és un senyor gran que ens introdueix en la part que ocupa la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de sant Jordi. Ens asseiem a la sala d’actes on ens torna a informar sobre els personatges que van estudiar en la institució. Continuem la visita per passadissos farcits de quadres i escultures i per sales més intimes que les anteriors. Finalment, el nou guia ens diu que es el director de l’Acadèmia –avui, excepcionalment, fa de cicerone del nostre grup-. Ens diu com n’és de difícil que els poders s’interessin per preservar el patrimoni cultural. En Jordi Bonet és també l’arquitecte de la Sagrada Família i per un moment es desvia del discurs i ens recorda el perill en que es troba l’edifici a causa de l’AVE. És l’únic moment en què els visitants mormolen paraules d’aprovació. En aquest precís instant sona el Mikado. Jo, que rarament porto mòbil, sé que ja he begut oli, que he caigut en desgràcia; l’apago ràpidament, però sóc conscient que no hi ha res a fer: estic fitxat, ja res no serà el mateix. En sortir de la Llotja, a penes unes gotes. Us deixo amb una alegoria sobre el comerç amb Amèrica pintat al sostre, que miro per despistar, i que segur que podeu interpretar.


















Abans de trobar-me amb la Joana entro un moment al Museu Marès, amb tot l'espai sota cobert ocupat, però els diaris d’avui no en parlen, estan recitant uns quants poetes aragonesos en uns dels nombrosos actes poètics d’aquests dies (qui serà el/la nou/nova poeta de Barcelona? El dimarts se sabrà). És el torn de l’Almudena Vidorreta. Em captiva la seva barreja d’innocència i ironia en els poemes, que comparteixo intel·lectualment -no sabeu com i quant!-, encara que vitalment ja no pugui; i la seva cara i el seu vestit virolat i el nerviosisme que no deixa traspuar més que en els enllaços sense pausa dels poemes, i no vull continuar escoltant els altres poetes. M’adono que conec tan poc la poesia que es fa fora d’aquí... Més tard busco a Google i recupero les seves lletres, que no la seva veu, la seva mirada, el seu posat, i arribo a un bloc que és una antologia que m’hauré de llegir a poc a poc, i també, potser, aquest altre lloc, "polacs" a banda. No continuo explicant la resta del passeig per la rambla de Catalunya guarnit amb les excepcionals escultures d’Igor Mitoraj perquè ara prefereixo compartir amb vosaltres, sense comentaris, tres poemes de l’Almudena. Potser en un altre moment ja parlarem de la resta.

Soy una mujer polivalente y puedes medirme en letras.
De cien a doscientos versos de mi carne
esparcidos en papel cuadriculado a tinta verde.
Puedes medirme en letras como briznas de hierbas
utilmente pisadas como mi nombre a lápiz
y así, después, puedes quemarme o borrarme,
puedes fumarte mi importancia y olvidarme…
Ya lo has hecho, y hoy me das un verso a cambio
y yo me convierto en aire que no respiras por estar condensado,
soy aire al que renuncias para que pueda escribirte.
De manera que puedes, puedes medirme en letras.
Permití que me escribieras para después borrarme.
Si soy una mujer polivalente, ¿por qué no puedes usarme ahora?
De cien a doscientos litros de tinta verde, condensada,
exprimiéndome la carne para que salgas, expulsarte
y ganar así unos versos con los que midas
la hierba que pisaste, las letras de mi nombre borrado por ti.


Anda, pésame
aquí cincuenta y dos kilos de verso
acumulado mayormente en las caderas.
Si me das una palmadita como a las niñas malas
es posible que eche a andar:
Ahí va una vanguardia imprevisible,
un poema flácido capaz de reponerse
y mirarse al espejo por última vez;
muslo de letras, piel de estrofa clásica,
tengo las uñas como cesuras
y aún te empeñas en recitarme...
mira que una vez analizado el poema
dicen que no hay nada más.


Tratabas de arrancarme la piel a tiras,
convertirme en un abrigo y exhibirme.
Pero no pudiste hacerlo después de todo:
una zorra no es suficiente.

Gràcies, germana pluja, que diria l'Eugeni d'Ors.