l'excusa

La Eulàlia parla en el seu darrer apunt de la memòria com a recurs literari a partir de la seva pròpia experimentació. Deixant de banda el tema i el seu desenvolupament, que podeu llegir aquí, m’agafo a una pregunta retòrica –o no- del seu escrit: -al cap i a la fi què és la nostra vida sinó un cúmul de records?-, i la faig servir com a excusa per a copiar un fragment de Marisa Madieri que ja volia incloure l’altre dia i que, evidentment, va més enllà de la mostra del seu model de prosa:

És Sant Giovanni que la mama va passar l’últim any de la seva vida, afectada per una greu malaltia, el mal d’Alzheimer, que, en un procés irreversible, la va fer caure ràpidament en una senilitat precoç i li va consumir el cos i l’ànima fins a la mort. Els primers símptomes de la malalties van fer notar immediatament després de la desaparició de l’àvia. Va començar amb amnèsies relacionades amb petites accions de la vida quotidiana, episodis marginals de la seva vida. Després va començar a fugir-li del cap el nom de les coses. La mama s’adonava que s’estava perdent i intentava lluitar desesperadament, i escrivia en paperets els noms de les coses, que escampava per la casa, els noms dels objectes –rellotge, coixí, cadira -, inútil s salvavides llançats al pantà de l’oblit que l’estava engolint. Va oblidar a poc a poc l’ortografia i finalment l’escriptura. La realitat, fins i tot la més terrible, sembla a vegades un plagi de pàgines famoses de la literatura.
La seva memòria, inexorablement destruïda, es va precipitar en la nit. Els últims mesos ni tan sols ens reconeixia a la meva germana i a mi. En canvi, va continuar fins al final demanant pel papa, l’últim que va ser esborrat.

Marisa Madieri. Verd aigua.

Hi ha vida sense memòria? Penso en la mare, que s’ha fabricat un món de records i de realitats que a penes té relació amb el seu passat, que reconeix objectes i confon gent, que es fixa en detalls inversemblants que ens passen desapercebuts, i que fabula històries canviants, amb la paraula o els ulls,  potser per sobreviure en un món a la seva mida en què aparentment és fàcil d’entrar si segueixes els seus fils improvisats en un laberint sense sortida i no sé si sense esperança.

compte amb les lectores de manuals d'escacs

La K. em va regalar el llibre poc abans de marxar de vacances. Vaig començar la lectura mentre estava als mars del nord, no estic segur si més verd o més blau que els del sud. No va ser l’exili que em va captivar sinó la mirada, l’acceptació i la lluita, la concentració, la insinuació, el mostrar més que l’opinar (la tria ja és una opinió), la senzillesa i la complexitat (la poètica), el que hi ha i el que falta. Vaig decidir esperar a continuar la lectura en aquest temps que transcorre entre les vacances a fora i l’inici de la feina. Si fos lector de transport públic de viatge llarg, m’hagués llegit una jornada del dietari cada dia i després, com si cada lectura hagués estat com uns verset del Llibre d’amic e amat, m’hagués passat la resta del trajecte –el temps de lleure és escàs- donant-li voltes. Cada matí embadalit durant vuitanta-dos dies (em sembla).

En aquesta colònia hi havia nois i noies, separats en edificis diferents. Durant les passejades i els jocs, nens i nenes es reunien sota la mirada atenta dels vigilants.
Un noi en particular atreia la meva atenció. Es deia Adriano i era gairebé de la meva edat. Era de pell clara, amb els cabells de color de blat i els ulls blau cel. Tenia les galtes sempre enceses, dos pòmuls vermells que feien pensar en la fragància de la fruita madura. L’Adriano no es fixava gens amb mi.
Em vaig dedicar pacientment a buscar l’ocasió d’acostar-m’hi. Vaig fabricar un escaquer amb una cartolina i vaig retallar moltes rodonetes, en les quals vaig dibuixar amb habilitat cadascuna de les peces del joc d’escacs. Estava particularment orgullosa de l’alfil i la reina negres, que tenien un aspecte imponent i una mica sinistre. El joc va tenir èxit amb els meus companys i finalment, amb l’ajuda d’una amiga una mica més gran que jo, vaig aconseguir desafiar també l’Adriano. Estava molt emocionada. En aquella partida vaig intentar fer-ho tan bé com en sabia, vaig exhibir totes les tècniques i els trucs que havia aconseguit aprendre amb un petit manual i jugant, a Fiume, amb el papa. En pocs moviments vaig fer escac i mat al meu adversari.
L’Adriano es va posar tot vermell de vergonya i des d’aquell moment va parar molta atenció a evitar-me.

Marisa Madieri. Verd aigua (postfaci de Claudio Magris). Ed. minúscula.