14.9.10

l'excusa

La Eulàlia parla en el seu darrer apunt de la memòria com a recurs literari a partir de la seva pròpia experimentació. Deixant de banda el tema i el seu desenvolupament, que podeu llegir aquí, m’agafo a una pregunta retòrica –o no- del seu escrit: -al cap i a la fi què és la nostra vida sinó un cúmul de records?-, i la faig servir com a excusa per a copiar un fragment de Marisa Madieri que ja volia incloure l’altre dia i que, evidentment, va més enllà de la mostra del seu model de prosa:

És Sant Giovanni que la mama va passar l’últim any de la seva vida, afectada per una greu malaltia, el mal d’Alzheimer, que, en un procés irreversible, la va fer caure ràpidament en una senilitat precoç i li va consumir el cos i l’ànima fins a la mort. Els primers símptomes de la malalties van fer notar immediatament després de la desaparició de l’àvia. Va començar amb amnèsies relacionades amb petites accions de la vida quotidiana, episodis marginals de la seva vida. Després va començar a fugir-li del cap el nom de les coses. La mama s’adonava que s’estava perdent i intentava lluitar desesperadament, i escrivia en paperets els noms de les coses, que escampava per la casa, els noms dels objectes –rellotge, coixí, cadira -, inútil s salvavides llançats al pantà de l’oblit que l’estava engolint. Va oblidar a poc a poc l’ortografia i finalment l’escriptura. La realitat, fins i tot la més terrible, sembla a vegades un plagi de pàgines famoses de la literatura.
La seva memòria, inexorablement destruïda, es va precipitar en la nit. Els últims mesos ni tan sols ens reconeixia a la meva germana i a mi. En canvi, va continuar fins al final demanant pel papa, l’últim que va ser esborrat.

Marisa Madieri. Verd aigua.

Hi ha vida sense memòria? Penso en la mare, que s’ha fabricat un món de records i de realitats que a penes té relació amb el seu passat, que reconeix objectes i confon gent, que es fixa en detalls inversemblants que ens passen desapercebuts, i que fabula històries canviants, amb la paraula o els ulls,  potser per sobreviure en un món a la seva mida en què aparentment és fàcil d’entrar si segueixes els seus fils improvisats en un laberint sense sortida i no sé si sense esperança.

5 comentaris:

Eulàlia Mesalles ha dit...

Gràcies, Pere, per la referència i la reflesxió col·lateral. La meva àvia també va patir d'Alzhèimer fa 25 anys i trobo que identifico perfectament el que ens diu MArisa Madieri. Crec que la malaltia de l'àvia em va fer refelxionar justament això: que som els nostres records i que a mida que s'eborren s'esborra també allò que has estat, s'esborra la teva vida.

Arare ha dit...

suposo que, sense memòria, més que vida tal com l'entenem, el que hi ha és existència, segurament una existència emboirada on res no té sentit...

és molt trist.

Mireia ha dit...

Magnífica definició la de l'Arare= més que vida, hi ha existència"

Clidice ha dit...

costa decidir-se a opinar fora de l'àmbit estrictament personal o familiar. només cal estar al costat de qui ho pateix, malalt, familiars i, tot ajudant, procurar de fer la menys nosa possible.

pere ha dit...

És així, Eulàlia: som, en la mesura que pensem que som, la nostra memòria i la nostra capacitat de relacionar allò que recordem.
Quant a l'Alzheimer, em sembla que és encara una malaltia molt complexa de diagnòstic incert i amb moltes variants.

Realment molt trist, Arare, aquesta existència de l'estar més que del ser. I. a més, una existència amb molt poca comprensió per part de la societat: molta pena, però poca cosa més, com si el malalt ja no fos humà, fes nosa.


Sí, Mireia, però insisteixo, ens acostem a aquesta existència, comprenem alguna cosa d'aquest aparent -no-res?

La qüestió, Clidice, és que malgrat les aparences s'ha divulgat amb poca precisió al que se sap sobre, diguem-ho així, la desmemòria. Quant a la resta, és clar, hi estic d'acord.