bona nit

Aquesta dèria teua, mare, de fer sempre les coses al teu aire. Com volies que recordes que vas marxar el dia 15, si a casa tothom se n'anava al novembre? D'acord, sempre havies preferit la primavera de les teues flors a la calor de l'estiu, el fred de l'hivern o la tristor de de la tardor. Ho sé, ho sé. Però tu mateixa em parles d'estacions i no de dies, de moments i no d'hores. No em retraguis una data precisa, si saps que cada dia estem junts i de tant en tant encara et recito aquell poema que t'agradava quan estaves tan cansada:

I guanyo la riba de la nit,
el repòs del sorral que sabia la barca.
S'encenen focs de benvinguda
a la muntanya. Més enlaire,
una a una, les estrelles,
els ulls que amorten avui l'antiga por.
I m'encamino en solitud cap a la font llunyana,
a les prades altes de la serenor del somni,
i s'obrirà lentament, per acollir-me,
el clos indret on jo seré per sempre
amb la meva pau.

Molt bé, d'acord, tens massa sentit aquest poema que ara ja no cal, i tampoc no tens prou clar que Espriu fos el teu preferit, ho entenc, tens raó, no era gaire primaveral. Ja buscaré altres poemes. Bona nit, mare. Descansa. Ens veurem d'aquí una estona.

tangent

Caminava gairebé al mateix pas que la mare que conduïa el cotxet. Sobtadament la dona es va posar a parlar com ho fan les mares i a vegades alguns pares (i família diversa):

-La meva princesa ja s'ha despertat? Ha dormit bé la meva nena?
Jo, que ja havia sobrepassat el cotxet d'aquell tipus en què la criatura ha passat de l'estat de mirar el cel a l'estat de mirar la vida, no veia la nena, i encara que l'hagués vista, estic segur que no sabria concretar la seua edat.
La mare continuava:
-Aquesta nit la mare et farà peixet; aquell peixet tan petit que t'agrada tant. Oi que t'agradarà menjar-te el peixet? Què t'agradaria sopar?
Ja una mica lluny -la mare es devia haver aturat una estona per somriure la nena-, encara vaig escoltar la resposta de la filla:
-Xocolata!
Vaig continuar al meu pas sense saber si acabaria especificant xocolata blanca, amb llet o negra, però no m'hagués sorprès la demanda de xocolata amb el 70% de cacau, d'una marca concreta i d'una botiga determinada.
I encara sabré menys si la mare va satisfer les aspiracions de la filla... i tantes altres coses.

Havia oblidat la conversa fins que ahir vaig veure aquests núvols al cel i vaig pensar: “Angeletes!”.

primer any

Inevitable el plor. El temps del calendari, inexorable, marca la data. El temps de la memòria, a vegades benèvol, fixa els moments, els eternitza, els reviu al seu aire: primers records de la casa amb persianes verdes als balcons -escletxes de sol i humitat de pluja-, i encara tots; llavis que besen i mà que acaricia; primaveres de flors i de promeses; estius inacabables de lentitud ara sublim i de nits a la fresca; tardors de comiats i d'enyorança i olor de fulles seques que cremen i una carta que arriba; hiverns d'olor de llenya al foc, si pot ser d'olivera, en casa segura, de fred a l'exterior i de neus escasses que deixen les mans balbes i l'esperit alegre. Menjars antics que fan olor de nou, llesques de mantega amb sucre. Cares i gestos esvaïts, llunyans però indelebles. I temps més acostats, i tantes coses,  que no diré. Paraules que s'endú el vent i que el vent torna, potser ja no les mateixes. Cada objecte, cada olor vell -encara tan proper- un instant que s'allarga i es barreja amb tots els altres. Amor més sentit que confessat -aquesta incapacitat d'expressar-nos amb mots que hem tingut tots!-, com passa tan sovint.


I el plor que torna, avui també per mi, pel temps recuperat que ja només viu en la memòria -per què no té sentits tangibles la memòria?- que un remolí del temps esborrarà.

les paraules adormides

Entre el munt de paraules que té cadascú, n'hi ha algunes d'adormides. Les paraules adormides són aquelles que en algun moment ens van pertànyer perquè eren nostres, perquè, poc o molt, les fèiem servir, perquè sentíem com les pronunciaven els altres o les llegíem en algun lloc, però va arribar un temps en què, sense saber com, les paraules -la paraula- van desaparèixer, les van deixar de dir, de sentir, de llegir; eren nostres però ja no les recordàvem, ja no les teníem. A vegades, alguna d'aquestes paraules, estimulada per una situació, per una persona, per una lectura, es desperta una altra vegada, ningú sap si per molt o poc temps, i sol ser una alegria, perquè fer-la sortir del seu son no només vol dir recuperar-la sinó reviure el que representa i una part del món, propi o compartit.

Divendres passat, una parella va sortir a la terrassa de casa i la noia va assenyalar una flor que començava a groguejar. No ho facis això, que s'assecarà!, va dir-li el noi. Jo, de sobte, vaig recuperar una de les meues paraules adormides: se semarà. El verb semar, entre altres accepcions, té aquesta que recull el diccionari: Neulir, fer perdre el suc vital, la força, la frescor. El DCVB afegeix precisament aquest exemple: No senyalis la carabassa, que la semaràs. Vaig pensar en la infantesa al poble on, quan algú dirigia el dit a una mata on hi havia una carabassa, una carabassó, un meló o una síndria, sempre hi havia algun altre -amb el menjar no s'hi juga- que et deia que semaries la fruita, perquè eren només aquestes fruites, no les ametlles o els raïms o els préssecs..., les que es podien semar només amb el gest innocent o irreflexiu del dit, al menys en part del territori occidental i valencià, segons he sabut després.

A vegades, les paraules que es desperten porten també incorporades altres paraules adormides o fins i tot frases, i moments, que rescaten de l'oblit. Vaig pensar també en els talls dels venedors de síndria que m'explicava la mare de la seua època barcelonina: per deu (?) cèntims, menges beus i et rentes la cara. He oblidat els cèntims, perquè els preus canvien, però no els fets, encara que siguin d'una història més llarga que ja no escoltaré més i que potser algun dia s'adormirà definitivament.

...........................................................................................................................

Poc després d'escriure l'apunt llegeixo que l'amiga Anna ha guanyat l'11è Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater. És una molt bona notícia i des d'aquí la felicito. Més tard, la lectura d'en Jaume, que el va guanyar l'any passat,  em recorda que avui, dia de la marededéu de Montserrat, ja fa just 40 anys que va morir Gabriel Ferrater; el temps no ens l'ha fet oblidar.

les flors

Porten un ram de part d'alguns veïns de sempre, dels de la vorera dreta. No se m'havia acudit, però ara penso que és curiós que el carrer talli el veïnatge més proper: els de la dreta i els de l'altra banda. A vegades travessar el carrer és una aventura, però no era tant això sinó la confiança de les portes del costat, de més amunt i de més avall, les veus i els sorolls que no s'arribaven a diluir del tot entre les gruixudes parets de pedra, i les nits d'estiu de cadires a la fresca i de passejades fins a les altres cadires, fins que tocaven les dotze, o una mica més tard, segons el tema o la calor.

D'aquests veïns de sempre, dels que eren grans quan jo era petit, encara en queden uns quants, però em diuen que ja no surten a la fresca. La R., que era la meua veïna més propera i ha tornat al poble, la germana d'un dels amics d'infantesa que encara ho és, es posa a plorar quan retiren la mare per endur-se-la a l'església. Diu entre sanglots que ella també se'n va una mica. Se'n van hiverns durs i transparents de plegar olives i olor de fusta cremada, primaveres prometedores de cireres primerenques, estius dolços de serrellets de síndria i “frigos” entre neules, tardors de colors de gínjol madur. Se'n van paraules oblidades i cares que costen de recordar tal com eren si no és en blanc i negre.

La R. té la mare, que a penes els coneix, asseguda en una cadira del primer pis . Té un any menys que la mare i a l'estiu ens portaven a la platja. El pare, que es va trencar un maluc en la darrera caiguda i no saben si tornarà a caminar, també s'està al primer pis. Diuen que fa setmanes que ja no llegeix el diari. El pare de la R. Té un any més que la mare.

La R., i tots nosaltres també, sap que aquesta setmana algú recollirà les flors pansides i les deixarà al cubell d'escombraries i només quedaran els noms sobre el marbre blanc, com en la làpida dels dos germans del principi del carrer, als quals no ens vam recordar de portar flors noves, però que encara viuen en les nostres converses, cada vegada menys.

les hores tranquil·les

La darrera entrada del familiars és a mitjanit. Comunicats, esperances, consciència i inconsciència. Sorolls de converses a penes escoltades. Ajusto la porta corredora del box (mot encara només per a automòbils i motocicletes al DIEC). En el monitor corren regulars les línies de la paràbola del cor i, cada hora, apareix la màxima i la mínima, i poca cosa més.

Torna la calma. Des del llit del passadís, la dona mira per l'escletxa la meva lectura intermitent. La doctora li pregunta una altra vegada símptomes i circumstàncies; comenten la darrera analítica. Una mica més tard, surto i m'hi acosto, li parlo. Ella voldria dormir, però no pot, malgrat que ja li ha passat el dolor. Una hora més tard se l'emportaran els parents.

Són les dues. M'acabo de menjar l'entrepà del sopar. El monitor continua amb les mateixes constants. Surto. Els dos vigilants, l'uniformat i el de blanc, descansen. El de blanc llegeix un llibre que deu haver passat per moltes mans; voldria preguntar-li el títol, però no m'atreveixo, a la fi, entre nosaltres només hi ha un reconeixement físic, un encreuament de mirades cada vegada que surto al carrer a fumar un cigarret. Passejo amunt i avall. Dos taxistes parlen, potser com cada nit, de tot i de res. La dona de la petita maleta de rodes que s'ha passejat pels passadissos interiors ara s'està asseguda a les escales de l'entrada; al seu costat una parella jove es fa petons mentre espera que algú els doni notícies dels seu familiar.

Cap a les quatre -el monitor no presenta novetats- torno a sortir. La mateixa mirada de reconeixement dels dos guàrdies -em sembla que el de blanc llegeix molt lentament. Com abans, la sala d'espera continua buida. El carrer -aquest també el deuen reivindicar els indignats- està silenciós, desert, tot i que una mica més avall, els conductors de dues ambulàncies s'han assegut en un banc atrotinat de l'antic hospital a fer una mica de tertúlia mentre esperen que algú els cridi. Quan estic a punt d'entrar, s'atura un taxi. Surt una mare amb el seu fill sense sabates. Durant la matinada he vist arribar únicament nens i mares (a vegades els porta algun pare) i vells i velles en ambulància; la resta no tenen el son lleuger i aprofitaran el dia per venir.

Quarts de sis. La mare respira pausadament. Al costat de la màquina de cafè -més barat que el de la sala d'espera- dues dones amb escombres fan una pausa. Al box, per segona vegada, tenen cura de la mare. Ja clareja. Una part de la ciutat desperta. Un home amb vestit i corbata, amb un maletí a la mà, baixa per l'altra vorera. El conductor d'una camioneta s'atura davant del restaurant, aixeca la persiana metàl·lica i deixa una capsa d'alguna cosa. El del quiosc deu estar a punt d'arribar. Vaig al lavabo i en sortir em compro -quina frivolitat!- un Kit Kat que serà el meu esmorzar. El vigilant de blanc avança amb exasperant lentitud la seva lectura. La mare, aliena a tot, continua dormint. Té les galtes enceses i el front fred.

la mare

El dimecres, després d'una agonia silenciosa i discreta, la mare va morir al Sant Pau. Tenia 92 anys i onze mesos. Només la força de la seva mà que es debilitava en les nostres i un alè suau ens la feia present aquests dies. La mare, a qui sovint agradava anar contracorrent, va decidir no seguir les tradicions familiars que prescriuen que cal deixar aquest món a la tardor, si pot ser al novembre, i va marxar ara que tota vida torna a bategar.

Una mica més tard, mentre la Joana, la meva germana, la meva fillola i jo baixàvem cap a la Sagrada Família, la Terra va decidir interposar-se per un moment entre el Sol i la Lluna. Li agraeixo el seu gest públic de dol.

La mare ara descansa amb el seu marit, la seva germana, la seva mare i tants altres que ja no sé. Mentre tornava a la terra d'oliveres i vinyes, de garrofers i ametllers, de mel i de fel on va nàixer, el moixons buscaven l'aixopluc dels xiprers centenaris per passar la nit i es contaven les intranscendències del dia. Per un moment vaig tenir ganes de quedar-me en aquella pau clara.

La mare em va educar en un sentiment de pudor que avui m'he permès transgredir una mica. Espero que ella i vosaltres em disculpeu. Continuo, encara, cansat, desconcertat, desolat.

bestiari: l'aranya

A punt d'arribar a la darrera de les tres parades de metro, una nena que devia tenir entre sis i set anys i estava asseguda just davant meu ha assenyalat el meu cap al seu pare. Una aranya minúscula penjada d'un únic fil feia via de dreta a esquerra a un pam de la meua cara. He caragolat el seu fil invisible amb l'índex per accelerar el seu camí. En obrir-se les portes del metro, la nena encara seguia amb la mirada un fil de teranyina que jo no sabia trobar.

He tingut un mal pressentiment. He pensat que l'aranya, que teixeix el laberint de la vida i la mort i mai no para de filar, avui m'indicava un final.

narinant

Em trobo amb la manifestació encapçalada per una pancarta que demana la dimissió de Felip Puig. Els participants fan gestos amb els braços als espectadors amb la intenció que ens hi unim, però, simpaties o antipaties a banda, la gent s'ho mira, fa fotos i continua el seu deambular pel passeig de Gràcia i la Gran Via, tots dos carrers provisionalment tallats. Una corrua de turistes amb maletes de rodes -més noies que nois, i quin soroll!- apressen la marxa quan la guàrdia urbana -a un li cau la porra i el fet provoca ja vells eslògans- encén els llums intermitents dels cotxes.

A la plaça de Catalunya continua el formigueig a l'espera dels manifestants. És l'hora del soroll i els qui no tenen cassoles fan dringar les claus -tothom té claus, moltes claus-, mentre els negres, que no se sap que pensen de tot l'enrenou i tenen poques claus - i a qui li importa- van estenent les seves bosses amb preu sempre negociable.

Més avall, al portal de l'Àngel i a la Rambla, el moviment continua si fa no fa com sempre i no sóc capaç de veure cap músic dels que avui han sortit pels carrers de la ciutat a reivindicar la música i la cultura.

Al carrer Girona, des d'Aragó fins a la Diagonal, funciona com cada any la Fira modernista de l'Eixample, possiblement la festa més ignorada d'un dels barris de Barcelona, el cor de la ciutat, segons el lema. Fa tants anys que no som modernistes, que només som romàntics en horari establert.

La mare -92 anys d'històries-, que s'ha passat el matí al Sant Pau i ara espera un altre dia, si és que l'espera, no en sap res de tot això.

l'excusa

La Eulàlia parla en el seu darrer apunt de la memòria com a recurs literari a partir de la seva pròpia experimentació. Deixant de banda el tema i el seu desenvolupament, que podeu llegir aquí, m’agafo a una pregunta retòrica –o no- del seu escrit: -al cap i a la fi què és la nostra vida sinó un cúmul de records?-, i la faig servir com a excusa per a copiar un fragment de Marisa Madieri que ja volia incloure l’altre dia i que, evidentment, va més enllà de la mostra del seu model de prosa:

És Sant Giovanni que la mama va passar l’últim any de la seva vida, afectada per una greu malaltia, el mal d’Alzheimer, que, en un procés irreversible, la va fer caure ràpidament en una senilitat precoç i li va consumir el cos i l’ànima fins a la mort. Els primers símptomes de la malalties van fer notar immediatament després de la desaparició de l’àvia. Va començar amb amnèsies relacionades amb petites accions de la vida quotidiana, episodis marginals de la seva vida. Després va començar a fugir-li del cap el nom de les coses. La mama s’adonava que s’estava perdent i intentava lluitar desesperadament, i escrivia en paperets els noms de les coses, que escampava per la casa, els noms dels objectes –rellotge, coixí, cadira -, inútil s salvavides llançats al pantà de l’oblit que l’estava engolint. Va oblidar a poc a poc l’ortografia i finalment l’escriptura. La realitat, fins i tot la més terrible, sembla a vegades un plagi de pàgines famoses de la literatura.
La seva memòria, inexorablement destruïda, es va precipitar en la nit. Els últims mesos ni tan sols ens reconeixia a la meva germana i a mi. En canvi, va continuar fins al final demanant pel papa, l’últim que va ser esborrat.

Marisa Madieri. Verd aigua.

Hi ha vida sense memòria? Penso en la mare, que s’ha fabricat un món de records i de realitats que a penes té relació amb el seu passat, que reconeix objectes i confon gent, que es fixa en detalls inversemblants que ens passen desapercebuts, i que fabula històries canviants, amb la paraula o els ulls,  potser per sobreviure en un món a la seva mida en què aparentment és fàcil d’entrar si segueixes els seus fils improvisats en un laberint sense sortida i no sé si sense esperança.

la mare (anotació per a un possible conte, novel·la, assaig...)

Va amb la mare i la germana a Manso. Una visita rutinària de seguiment. La desinhibició verbal i social de la mare juntament amb la seva capacitat d’observació i la seva sinceritat algun dia el posaran en un compromís. S’asseuen a primera fila, just davant de la finestreta d’informació i recollida d’anàlisis; hi ha poca gent, silenciosa; s’acosta una noia a preguntar alguna cosa; la mare, com qui no vol –i segurament no la vol- la cosa fa una observació generalista però precisa: Quin cul més gran! Els fills la renyen: Mare!, i ella no sap per què. I continua amb unes sabates que considera excessives, amb un pentinat, amb una faldilla de caient desigual... Abans de passar a buscar-la, el fill ha comprat un llibre acabat de reeditar després d'anys d’oblit. La mare, no importa el tema, s’entreté amb qualsevol lletra. Com que avui els dos germans s’han oblidat d’agafar-li les ulleres, només és capaç de llegir el nom de l’autor i el títol, que repeteix de tant en tant durant una estona perquè ja no recorda que l’acaba de llegir: Besaré tu cadàver... Besaré tu cadàver... Besaré tu cadàver... No queda clar si algun dels malalts se sent al·ludit o se sorprèn per l’aparent necrofília de la mare, però els fills, preocupats per una possible aturada cardíaca d’algun hipocondríac o per la resposta positiva d’algun pervertit decideixen encetar una conversa gastronòmica que la distreu igualment. El fill pensa que és una sort que no hagi portat el llibre de Boris Vian que està rellegint. Només hagués faltat que la mare repetís en el seu francès personalíssim: J’irai cracher sur vos tombes... J’irai cracher sur vos tombes... J’irai cracher sur vos tombes..., tot mirant alternativament i amb un somriure sincer els altres pacients de la sala que esperen la confirmació que les seves dolences són insignificants i transitòries.

També és veritat que la mare és absolutament imparcial, i de la mateixa manera que manifesta sense cap malícia allò que la disgusta, no té cap inconvenient a lloar el que li agrada. Així que quan passa pel seu costat una altra mare que transporta en un cotxet un nen que no ha parat de cridar-li l’atenció, no es pot estar de dir-li:

-Senyora, té un xiquet preciós!
-Gràcies, senyora –somriu l’altra, que ja ha anat escoltant dissimuladament cada comentari que deixava anar la seva interlocutora sempre que la criatura feia una gràcia.

El que no sap la dona és que si ho diu la mare, segur que no és un compliment sinó un fet inqüestionable.

amanida Dinteville

La mare, malgrat les múltiples limitacions, llegeix de tot i amb una atenció de correctora que ja m’agradaria a mi. Avui, com que no tenia més material per deixar-li, li he passat un tiquet de compra d’una llibreria. No crec que ningú s’hagi llegit mai amb tant de detall el pam de paper (autorització: 860760, seqüència: 001716818, etc.). I al darrere: “Libreros desde 1923” . I va i em diu: “Sí, des de 1923, però no diu quants! “ I té raó.

L’altre dia, llegíem La Vie Mode d’Emploi, de Georges Perec (en català, La vida, manual d’ús (difícil de trobar) i en castellà, La vida instrucciones de uso (fàcil de trobar). Com que s’acostava l’hora de dinar i no sabia què fer, li vaig proposar la recepta del doctor Dinteville, que, segons s’explica, té una passió secreta, associar el seu cognom a una recepta culinària.


Per a sis persones: tres crancs –o tres cabres de mar o sis bous de mar petits- vius. 250 grams de pasta petita. . Un potet de formatge d’Stilton (suposo que blanc). 50 grams de mantega. Un gotet de conyac, una bona cullerada de salsa de rave blanc, unes quantes gotes de salsa Worcester. Fulles de menta fresca. Tres llavors d’anet. Per al brou curt: sal gruixuda, pebre en gra, 1 ceba. Per a la maionesa: un rovell d’ou, mostassa forta, sal, pebre, oli d’oliva, vinagre, pebre vermell, una culleradeta de concentrat doble de tomata.

1. En una olla gran amb tres quartes parts d’aigua freda es prepara un brou curt amb sal gruixuda, 5 grans de pebre gris, la meitat d’una ceba pelada. Feu-ho bullir 10 minuts. Deixeu-ho refredar. Fiqueu els crustacis en el brou curt tebi, tapeu l’olla i deixeu-la a foc lent durant 15 minuts. Traieu els crustacis i deixeu-los refredar.

2. Feu bullir una altra vegada el brou. Tireu-hi la pasta. Remeneu-la i deixeu que bulli intensament durant 7 minuts. Convé que la pasta quedi al dente. Escorreu-la i deixeu-la a part després de tirar una mica d’oli per evitar que s’enganxi.

3. Barregeu en un morter el formatge mullat amb una mica de conyac i unes gotes de salsa Worcester, la mantega i el rave blanc. Treballeu-ho tot fins aconseguir una massa ben homogènia però no líquida.

4. Arrenqueu les potes i les pinces dels mariscos i poseu-hi la carn en un recipient gran. Partiu les closques, traieu el cartílag central, escorreu, traieu la carn i les parts cremoses. Piqueu-ho tot de manera que no quedi massa fi i afegiu les llavors d’anet picades i les fulles de menta trinxades molt fines.

5. Prepareu una maionesa dura. Acoloriu-la amb el pebre vermell i el concentrat de tomata.

6. Poseu la pasta en una plata gran i aneu incorporant successivament i remenant amb molt de compte el marisc picat, el formatge i la maionesa. Adorneu el plat a voluntat amb chiffonnades d’enciam, raves, gambes, cogombre, tomata, ou dur, olives, grills de taronja, etc. Serviu ben fresc.

-Què et sembla?
-Molt bé!
A la mare tot li sembla bé en qüestió de lectures i de menjar (excepte el congre, segons el dia). No sé si aquest estiu intentaré fer la recepta, potser variant algun ingredient.

inanitats (XVII)

No és de l'arena
de qui tem l'envestida,
mare, el teu rostre,
sinó del temps que passa,
desert de la memòria.