La K. em va regalar el llibre poc abans de marxar de vacances. Vaig començar la lectura mentre estava als mars del nord, no estic segur si més verd o més blau que els del sud. No va ser l’exili que em va captivar sinó la mirada, l’acceptació i la lluita, la concentració, la insinuació, el mostrar més que l’opinar (la tria ja és una opinió), la senzillesa i la complexitat (la poètica), el que hi ha i el que falta. Vaig decidir esperar a continuar la lectura en aquest temps que transcorre entre les vacances a fora i l’inici de la feina. Si fos lector de transport públic de viatge llarg, m’hagués llegit una jornada del dietari cada dia i després, com si cada lectura hagués estat com uns verset del Llibre d’amic e amat, m’hagués passat la resta del trajecte –el temps de lleure és escàs- donant-li voltes. Cada matí embadalit durant vuitanta-dos dies (em sembla).
En aquesta colònia hi havia nois i noies, separats en edificis diferents. Durant les passejades i els jocs, nens i nenes es reunien sota la mirada atenta dels vigilants.
Un noi en particular atreia la meva atenció. Es deia Adriano i era gairebé de la meva edat. Era de pell clara, amb els cabells de color de blat i els ulls blau cel. Tenia les galtes sempre enceses, dos pòmuls vermells que feien pensar en la fragància de la fruita madura. L’Adriano no es fixava gens amb mi.
Em vaig dedicar pacientment a buscar l’ocasió d’acostar-m’hi. Vaig fabricar un escaquer amb una cartolina i vaig retallar moltes rodonetes, en les quals vaig dibuixar amb habilitat cadascuna de les peces del joc d’escacs. Estava particularment orgullosa de l’alfil i la reina negres, que tenien un aspecte imponent i una mica sinistre. El joc va tenir èxit amb els meus companys i finalment, amb l’ajuda d’una amiga una mica més gran que jo, vaig aconseguir desafiar també l’Adriano. Estava molt emocionada. En aquella partida vaig intentar fer-ho tan bé com en sabia, vaig exhibir totes les tècniques i els trucs que havia aconseguit aprendre amb un petit manual i jugant, a Fiume, amb el papa. En pocs moviments vaig fer escac i mat al meu adversari.
L’Adriano es va posar tot vermell de vergonya i des d’aquell moment va parar molta atenció a evitar-me.
Marisa Madieri. Verd aigua (postfaci de Claudio Magris). Ed. minúscula.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
ai! primera lliçó: no li pots fúmer enlaire la moral a un home, ho porten molt malament :( Sembla força interessant, miraré de llegir-lo si el recomanes tu :) bon dia :)
Et recomanao L'ILLA (també de "minúscula")
que bé que t'agradi!
K.
Sembla, Clidice, que la relació home-dona encara té, en molts casos, petits inconvenients culturals, ai!
Si el llegeixes, ja em diràs. De tota manera cada vegada tinc més clar que les lectures són un acte de sobrirania molt personal:-)
Bona nit!
A veure; mireia, si quan em cenrtri una mica més, et faig cas. Segur que m'agradarà.
No té mèrit, era inevitable K. :-)
Doncs a mi em va agradar força i el més curiòs, és que no sé gaire perquè.
Dons perquè és directe, entenedor i al mateix temps concentrat, perquè és despullat i al mateix temps amaga, perquè tots voldríem escriure com ella no importa què. No és això una mica, albert.
Publica un comentari a l'entrada