Fa una estona he sortit un moment a la
terrassa. Just enfront, a la casa de l'altra banda, he vist com
gairebé cada nit, asseguda al llit del costat de la finestra, la
dona gran de la residència, que no conec i algunes nits vetlla tant
com jo. Res a veure, esclar, però he pensat en aquest poema:
Vespre fosc, bloc de pisos vell i gris,
un gat blanc en una finestra,
un vell sopant en una altra.
Tota l'altra gent fora de la vista,
com la dona que espera que la banyera
s'ompli d'aigua calenta
mentre es despulla davant d'un mirall
que ja es comença a entelar.
La imaginació, sempre al servei del dimoni,
m'ha fet entreveure-li els pits
quan hi passava per davant a corre-cuita amb el coll alçat
perquè el vent era tallant.
Charles Simic: "L'invisible, 6", a Mestre de disfresses. Cafè Central / Eumo Editorial. Traducció de Marta Pera.
