Fa una estona he sortit un moment a la
terrassa. Just enfront, a la casa de l'altra banda, he vist com
gairebé cada nit, asseguda al llit del costat de la finestra, la
dona gran de la residència, que no conec i algunes nits vetlla tant
com jo. Res a veure, esclar, però he pensat en aquest poema:
Vespre fosc, bloc de pisos vell i gris,
un gat blanc en una finestra,
un vell sopant en una altra.
Tota l'altra gent fora de la vista,
com la dona que espera que la banyera
s'ompli d'aigua calenta
mentre es despulla davant d'un mirall
que ja es comença a entelar.
La imaginació, sempre al servei del dimoni,
m'ha fet entreveure-li els pits
quan hi passava per davant a corre-cuita amb el coll alçat
perquè el vent era tallant.
Charles Simic: "L'invisible, 6", a Mestre de disfresses. Cafè Central / Eumo Editorial. Traducció de Marta Pera.
3 comentaris:
Sí que té a veure, perquè és una sensació especial i crec que no massa difícil de compartir, aquesta de veure els veïns a través de les finestres. Si mires no pots deixar d'imaginar alguna cosa... Inventar intencions o sentiments o solituds...
L' instint voyeur que tots tenim, és molt temptador i gratificant satisfer- lo, encara que puguis tenir sensació d' intromissió.
Bonic i suggerent el poema!!
És veritat, Carme, les imatges de finestra sempre propicien jocs de la imaginació. És curiós com les imatges fugaces que entreveus formen mons distants o propers.
Si que tots devem tenir més o menys aquest instint, Assum. i el quotidià es converteix en exòtic o al contrari. i sempre una miqueta de sensació d'intromissió, encara que les imatges no siguin buscades.
Més endavant, algun poema més del mateix autor.
Publica un comentari a l'entrada