Trobar clus i trobar ric...
conceptisme, culteralisme... Faig l'esforç d'endinsar-me en els
poemes, en els jocs poètics subtils de paraules i formes. Me'n surto
o no, em diverteixo o no, segons la meua capacitat, el meu estat
d'ànim o la complicitat amb el poeta. Galimaties: seria com un
conceptisme barrejat, o no, amb culteralisme i amb la llibertat
expressiva d'un autor que té una consciència estranya del ritme i
de la idoneïtat del mots, sovint barrejada amb una sintaxi personal,
tan creativa que només el propi poeta -ésser singular- arriba a
copsar en tota la seua magnificència. Etc.
Potser el que m'agrada de Parcerisas,
i alguns poetes més, és la capacitat que tenen de fer leu la
complexitat de l'experiència personal, o al menys així m'ho sembla.
Recordo una entrevista, que ara sóc incapaç de trobar, en què
Charles Simic deia la satisfacció que va sentir quan després d'una
lectura poètica se li va apropar un home gran que mai havia llegit
poesia i li va dir que ho entenia tot i que si allò era realment
poesia. Simic es mostrava molt satisfet. Jo, que sóc com l'home
gran, continuo amb Simic, tot i que no tinc tan clara la qüestió de
la simplicitat poètica, i encara menys la tria o els silencis.
¿Estem autoritzats a parlar
en nom d'aquests arbres sense fulles?¿Ets capaç d'explicar
quines intencions té el vent
amb la camisa de l'home i la brusa de la dona
de la bugada estesa?
Què en saps dels núvols foscos?
I dels estanys plens de fulles seques?
I dels cotxes que es rovellen a la calçada?
Qui t'ha donat permís
per mirar la llauna de cervesa de la cuneta?
I la creu blanca de la vora del camí?
I el gronxador del pati de la viuda?
Pensa si amb paraules n'hi ha prou,
o si valdria més
que batessis les ales d'arbre en arbrei fessis com un corb.
Charles Simic: “Com un corb”, a Mestre de disfresses (traducció de Marta Pera)
