sense títol

Prescindint de si és més o menys interessant o transcendent allò que volem dir, penso que la majoria del que escrivim, aficionats o professionals, amb sou o sense, tenim interès a reproduir amb el màxim d’exactitud els nostres pensaments, és a dir aquelles idees que, a partir de qualsevol estímul interior o exterior, han anat agafant forma i s’han anat interrelacionant fins a formar una xarxa més o menys estratificada que en un moment determinat decidim teclejar. Bé, és possible que algú teclegi directament i surti el que surt, però deixarem de banda aquesta producció perquè sobre aquest mètode en sé poc.

Arriba el moment de la veritat, aquell en què decidim convertir allò que ha estat amagat en una cosa pública o privada, però llegible. I aquí arriba a vegades el drama. Aconseguim expressar el que volem? Ho aconsegueixo jo en aquest moment? No em deixo, per desídia o per qualsevol altra raó, un passos intermedis que farien mes comprensible allò que crec que tinc prou clar en la ment? Per exemple, repassant l’anotació d’ahir m’adono que el que vaig escriure i el que volia dir a partir del text de Bofill no es corresponen: sí, però no; sí, però diferent i més. En aquest moment és quan cal corregir, modificar o, fins i tot, si s’escau que un no es veu capaç d’adequar pensament i plasmació verbal, suprimir totalment. Ah, però això ho fem poques vegades, tant els aficionats com els professionals.

Just aquest matí estava llegint -qüestions de feina- un conte de Mil cretins, el que es titula "L’amor és etern". Els escriptors amb un llenguatge més fluid són els que solen fer més correccions; és el cas de Monzó i també el de Pla, per exemple. Tornem al conte. Doncs he descobert que en la setena reimpressió del conte (abril de 2008) hi ha petits canvis respecte la segona reimpressió (novembre de 2007). Concreto.
Una reimpressió:
quan he sortit de casa, el cel era gris i queia una pluja que...
L’altra reimpressió:
quan he sortit de casa queia una pluja que...
Més endavant.
Una reimpressió:
Em faltaria un bull si encara et trobés a faltar.
L’altra reimpressió:
Seria ben boja si encara et trobés a faltar.

Ja veieu que no he concretat en quina reimpressió es troba cada text per tal de deixar-vos el gaudi de descobrir-ho vosaltres mateixos. Les hauríeu fetes aquestes modificacions minucioses? Calien? Quina opció us resulta més satisfactòria? Potser no importen les respostes sinó que el que importa és constatar com en alguns casos l’escriptor es fa un replantejament constant de la seva tria, fins i tot en els aspectes que el lector pot considerar més insignificants, més prescindibles. L’escriptor rigorós es troba sotmès al dubte constant, a la inseguretat, a la insatisfacció permanent, al desig de... Jo confio en aquest escriptor; en els altres, de vegades també. Sigui com sigui ni els uns ni els altres m’asseguren una obra que sigui del meu gust ni del seu. Que terribles són les incerteses dels escriptors... i dels lectors!

No sé si he dit el que volia dir, si ho volia dir d’aquesta manera –segur que no- ,si el que volia dir té cap importància (?), si tornaré en algun altre moment sobre el mateix tema. El que és segur és que avui no modificaré ni repassaré el que he escrit. Em cansa. I ni tan sols se m’acut un títol que encapçali aquests paràgrafs. Si algun dia ho publico en paper –cal ser rigorosos sobre el paper-, ja me’l pensaré. Ara permeteu-me que el plagiï, o bé, si us funcionen els dits i les ganes, me’l suggeriu vosaltres.

(post escrit amb les paraules de fons –com es pot escriure així?- de Joan Margarit i amb l’entremig -ja em quedava poc- d’una conversa amb la meva editora preferida)


P. S. Aclariment necessari. Segons la UNESCO:

c. Se entiende por primera edición la primera publicación de un manuscrito original o traducido;

d. Se entiende por reedición una edición que se distingue de las ediciones anteriores por algunas modificaciones introducidas en el contenido o en la presentación;

e. Una reimpresión no contiene otras modificaciones de contenido o de presentación sino las correcciones tipográficas realizadas en el texto de la edición anterior. Toda reimpresión hecha por un editor diferente al editor anterior se considera como una reedición;

trenta-tres línies

Com tots sabeu –si no, us ho dic jo- a la prova de català de la Selectivitat un dels textos que és podia triar era el conte "Trenta línies", del llibre Mil cretins de Monzó. També deveu recordar –si no ho sabeu, jo us aproximo al text- que es tracta d’un escriptor a qui han encarregat que escrigui un conte de trenta línies i, malgrat que no li agrada la prosa curta i va raonant els motius del seu disgust, acaba reeixint en l’intent.

Suposo que alguns lectors d’aquest conte, en un moment o altre de la seva lectura devien comptar si realment tenia les trenta línies del títol: no dec ser jo l’únic que ho ha repassat. Bé, per als qui no l’han llegit o no han tingut la curiositat –que m’estranyaria- de fer el recompte, diré que no, que té 52 línies (21, 27 i 5 línies en pàgines consecutives). Suposo que alguns lectors es devien emportar una lleugera decepció i potser també el propi autor, que estic segur que el devia presentar a l’editor amb les línies anunciades a l’encapçalament. Doncs bé, entre els lectors disposats a esmenar l’edició dels Quaderns Crema hi havia el professor que ha preparat l’examen de Selectivitat , i el conte té exactament les 30 línies, tot i que la línia vint-i-tres esmentada al conte apareix entre la vint-i-una i la vint-i-dues del full de la Selectivitat, i la ... No insistiré perquè ja vaig per la línia quinze i m’allargo inútilment.

No sé si aquests dos paràgrafs que porto escrits serien acceptables com a resposta la pregunta 1.3. de la prova de Selectivitat, que diu: És ben sabut que Quim Monzó ha escrit molts contes curts. Així, doncs, quina intenció creieu que ha tingut l’autor en escriure aquest conte? (Procureu que el vostre comentari sigui també breu). És molt possible que m’hagi passat de línies, però és que el concepte de brevetat depèn de tants factors... Quant a la intenció, trobo que no me n’he sortit malament, perquè estic segur que una de les finalitats del conte era la de les línies –ja vaig per les vint-i-tres-, i si parlés de les altres intencions no em sortiria tan breu el comentari.

Continuant amb la prova, una de les preguntes que sempre em fa més gràcia és la darrera, on es demana als alumnes que descriguin o representin amb símbols fonètics els sons que corresponen a unes lletres en negreta de determinades paraules. Aquest any les paraules i les negretes són: teclejar, pogués, extensió, absurd i incapaç de. La sabríeu respondre, aquesta pregunta? Sempre he cregut que aquí caldria fer un incís oral, perquè una cosa és escriure i una altra parlar. Un pot descriure una fricativa palatal sonora i pronunciar-la sorda; ja m’enteneu. I plego, que ja vaig per la trenta-una i m’havia proposat ser breu. Espero que els vostres comentaris també ho siguin, encara que jo, la veritat, com heu vist no tenia gaire res a dir i m’he plantat, molt al meu pesar, amb trenta-tres línies.

(desitjo que cap alumne de la Selectivitat s'hagi distret tan com jo en aspectes secundaris -línia extra-)