a la cerca de l'essència

Ignoro si el llibre de Pere Villalba sobre Ramon Llull que es venia a un preu competitiu -més tenint en compte les excel·lents il·lustracions en color- amb “La Vanguardia” de fa dos caps de setmana va gaudir de molts compradors i és impossible saber els lectors que va tenir o tindrà. El títol (Ramon Llull essencial), es miri com es miri, en el seu suggeriment d'elementalitat o bé el d'anar al moll de l'os, és interessant, abasta tots els possible lectors. Més agosarat, per discutible, em sembla el subtítol: Retrat d'un pare d'Europa; esclar que potser parteixo d'una premissa subjectiva i el fet que la majoria de fills i filles hagin oblidat el pare no invalida la paternitat.

No cal que m'allargui innecessàriament. La conclusió, amb el llibre només fullejat, és que el conjunt fa de molt bon llegir, és amè, barreja vida i obra amb gran destresa, presenta claus d'una i de l'altra, parla de l'essencial i mostra l'essència... En definitiva, no només el pot llegir tothom – tothom que llegeix- sinó que pot agradar a tothom. La tipografia, negre sobre blanc, de vegades es converteix en unes petites pauses: vermell sobre blanc; es tracta de textos monogràfics breus, variats, complementaris. D'entre aquests, el que pot tenir més seguidors és el que estableix una comparativa molt ben trobada entre Llull i Cruyff (any de la mort inclòs), que jo aconsellaria que es repartís, no sé si el dia de l'Espanyol o el del Granada, a tots els culers; la cotització popular de Llull tindria una pujada estratosfèrica, sempre que el Barça guanyés la Lliga. Per cert, m'atreveixo a fer una esmena, o més aviat un prec: caldria afegir una figura també molt lul·liana: el cercle, el famós rondo que, segons alguns, era la mare dels èxits del Barça i també un element essencial de la combinatòria de Llull.

 

Ramon Llull (-1316) 'uersus' Johan Cruyff (-2016): combinatòria geomètrica

Plató afirma que “el déu està fent sempre geometria”, la qual cosa vol dir que tot el món físic respon a un càlcul geomètric, fins al punt que no hi pot existir el buit, car l buit respondria a un posicionament irracional antisistema, quan el món és un sistema i pot ser abordat racionalment. El mateix passa en el món mental, on les coses estan íntimament entrellaçades, car la naturalesa és essencialment participativa.

Les figures lul·lianes es basen en el triangle i el quadrat rectangle, figures que es combinen entre si, doncs, gairebé fins a l'infinit, a fi i efecte d'obtenir resposta a tota qüestió. D'aquesta manera, Ramon Llull crea u sistema de sistemes vàlid per a tota ciència en voler aplicar la racionalitat geomètrica en l'àrea de les idees metafísiques. Aquest punt de vista lul·lià és l'embrió de la matemàtica aplicada a tot el món material, entesa com la seva essència última, la postura que va desenvolupar Descartes.

Johan Cruyff fa un sistema de sistemes en voler executar la racionalitat geomètrica en el camp de les idees físicoesportives. Per a ell el camp de futbol és una pissarra rectangular on cal fer dissenys geomètrics, rectangulars i triangulars, que dibuixen les passades dels jugadors. Es tracta d'obtenir la major quantitat de combinacions possibles, segons el que pretén l'equip en aquell moment. La combinatòria esdevé objectiu estratègic, tot i que, evidentment, la figura geomètrica que finalment es busca és la que posa el vèrtex dins de la porteria.

En tot cas, per la seva obsessió en obrir els espais entre els jugadors entesos com a vèrtexs per a facilitar el màxim nombre possible de figures geomètriques, pel fet de prioritzar l'entrenament amb la pilota (la punta de llapis que ha de traçar les figures) i per haver donat la jerarquia a aquest component intel·lectual per obre el físic (a més del tècnic), Johan Cruyff és el primer futbolista entrenador lul·lista. Per reblar aquestes consideracions, la casualitat ha volgut que el 14 de la seva samarreta a la selecció holandesa correspongui inevitablement a una combinatòria de triangles i quadrats/rectangles (3+3+4+4) en harmonia amb les figures primordials del nostre filòsof.

Pere Villalba: Ramon Llull essencial. Retrat d'un pare d'Europa. La Vanguardia Ediciones,S.L., 2016.

sense títol

Prescindint de si és més o menys interessant o transcendent allò que volem dir, penso que la majoria del que escrivim, aficionats o professionals, amb sou o sense, tenim interès a reproduir amb el màxim d’exactitud els nostres pensaments, és a dir aquelles idees que, a partir de qualsevol estímul interior o exterior, han anat agafant forma i s’han anat interrelacionant fins a formar una xarxa més o menys estratificada que en un moment determinat decidim teclejar. Bé, és possible que algú teclegi directament i surti el que surt, però deixarem de banda aquesta producció perquè sobre aquest mètode en sé poc.

Arriba el moment de la veritat, aquell en què decidim convertir allò que ha estat amagat en una cosa pública o privada, però llegible. I aquí arriba a vegades el drama. Aconseguim expressar el que volem? Ho aconsegueixo jo en aquest moment? No em deixo, per desídia o per qualsevol altra raó, un passos intermedis que farien mes comprensible allò que crec que tinc prou clar en la ment? Per exemple, repassant l’anotació d’ahir m’adono que el que vaig escriure i el que volia dir a partir del text de Bofill no es corresponen: sí, però no; sí, però diferent i més. En aquest moment és quan cal corregir, modificar o, fins i tot, si s’escau que un no es veu capaç d’adequar pensament i plasmació verbal, suprimir totalment. Ah, però això ho fem poques vegades, tant els aficionats com els professionals.

Just aquest matí estava llegint -qüestions de feina- un conte de Mil cretins, el que es titula "L’amor és etern". Els escriptors amb un llenguatge més fluid són els que solen fer més correccions; és el cas de Monzó i també el de Pla, per exemple. Tornem al conte. Doncs he descobert que en la setena reimpressió del conte (abril de 2008) hi ha petits canvis respecte la segona reimpressió (novembre de 2007). Concreto.
Una reimpressió:
quan he sortit de casa, el cel era gris i queia una pluja que...
L’altra reimpressió:
quan he sortit de casa queia una pluja que...
Més endavant.
Una reimpressió:
Em faltaria un bull si encara et trobés a faltar.
L’altra reimpressió:
Seria ben boja si encara et trobés a faltar.

Ja veieu que no he concretat en quina reimpressió es troba cada text per tal de deixar-vos el gaudi de descobrir-ho vosaltres mateixos. Les hauríeu fetes aquestes modificacions minucioses? Calien? Quina opció us resulta més satisfactòria? Potser no importen les respostes sinó que el que importa és constatar com en alguns casos l’escriptor es fa un replantejament constant de la seva tria, fins i tot en els aspectes que el lector pot considerar més insignificants, més prescindibles. L’escriptor rigorós es troba sotmès al dubte constant, a la inseguretat, a la insatisfacció permanent, al desig de... Jo confio en aquest escriptor; en els altres, de vegades també. Sigui com sigui ni els uns ni els altres m’asseguren una obra que sigui del meu gust ni del seu. Que terribles són les incerteses dels escriptors... i dels lectors!

No sé si he dit el que volia dir, si ho volia dir d’aquesta manera –segur que no- ,si el que volia dir té cap importància (?), si tornaré en algun altre moment sobre el mateix tema. El que és segur és que avui no modificaré ni repassaré el que he escrit. Em cansa. I ni tan sols se m’acut un títol que encapçali aquests paràgrafs. Si algun dia ho publico en paper –cal ser rigorosos sobre el paper-, ja me’l pensaré. Ara permeteu-me que el plagiï, o bé, si us funcionen els dits i les ganes, me’l suggeriu vosaltres.

(post escrit amb les paraules de fons –com es pot escriure així?- de Joan Margarit i amb l’entremig -ja em quedava poc- d’una conversa amb la meva editora preferida)


P. S. Aclariment necessari. Segons la UNESCO:

c. Se entiende por primera edición la primera publicación de un manuscrito original o traducido;

d. Se entiende por reedición una edición que se distingue de las ediciones anteriores por algunas modificaciones introducidas en el contenido o en la presentación;

e. Una reimpresión no contiene otras modificaciones de contenido o de presentación sino las correcciones tipográficas realizadas en el texto de la edición anterior. Toda reimpresión hecha por un editor diferente al editor anterior se considera como una reedición;