en el record

Arondeta, de ton chantar m'azir:

qe vols, qe qers, qe no·m laissas dormir?

Guillem de Berguedà

M'imagino el vell mestre Riquer, ahir, sentint, ja cansat, la veu llunyana de l'oreneta. Després, el somni.

Tantes hores passades passant els fulls de Riquer que em va presentar el passat per mirar d'entendre, també, el present. Més enllà, però, i sobretot, el gaudi dels mons que em feia viure.

E paradis el luoc melhor,

lai o·l bon rei de Fransa es,
prop de Rolan, sai que l'arm'es
...

Guillem de Berguedà


Qui sap si la seua ànima, si és que hi ha ànimes, comparteix un lloc amb els seus. Així sigui.

(Més avall, el mateix diari em parla del trentè aniversari de la mort d'Ocaña. El seu paradís és terrenal. De tant en tant encara em sembla veure'l reencarnat, desafiant i innocent la mirada, a la plaça Reial.)

cel d'àngels naïfs enfosquit pels fanals

Arribo vint minuts abans de l’hora de tancament. Truco al timbre del primer segona i espero. Potser és massa tard. Potser no m’han sentit. Potser ja no és el temps. No sé si tornaré a veure els angelets innocents, o no tant, ni les verges acolorides d’Ocaña en la seva darrera casa que ja no vaig conèixer.


Quin desig m’ha portat avui fins aquí? Quins reflexos del passat buscava en aquesta inútil peregrinació? Qui queda dels d’abans? Veig alguna vegada Nazario. Què se n’ha fet de Camilo? Els altres...? Pocs.

La Rambla és una ombra d’altres temps amb turistes que mengen Paellador i imitacions dolentes. El somni s’esvaeix en travessar la plaça de Catalunya. Les llums no deixen veure els àngels del cel. És el que toca.