sota el signe de capricorn

En els altres èpoques -no cal dir en temps antics-, de seguida que una persona agafava certa rellevància -en temps ben antics quan naixia qualsevol persona-, alguns mitjans de comunicació s'apressaven a comprovar la seua data de naixement i a esbrinar la seua personalitat i trajectòria segons el seu signe zodiacal, la seua ascendència i tots els altres detalls pertinents. Ara això ja no és fa, o no es publica, o jo no en tinc constància, però com sigui que a mi em diverteix l'assumpte, en aquest moment no tinc altra feina i estic fent petites lectures de Llull, m'atreveixo a copiar el que diu el savi referent al signe de Capricorn, que és el que correspon a aquestes dates. No ho faria si no fos que Carles Puigdemont Casamajó (sense erra final) va nàixer un 29 de desembre i per tant ha estat elegit president just quan al cel domina la seua constel·lació (consulteu mapes celestes i mireu el firmament).

De fet, com que Llull dedica un espai brevíssim a Capricorn (ho podeu consultar aquí) prefereixo triar alguns fragments dedicats al planeta dominant de la constel·lació, és a dir, Saturn. Diu Llull:

Saturnus és de la complexió de la terra, significada per .C., e és masculí, diürnal e mal e és seu lo plom e lo dissabte e és senyor de Capricorn e Acari e fa son cors en .XXV. Anys axí com lo Sol en un any.

Los astronomians apropien a Saturnus moltes propietats segons sa complexió e segons la speriència que han hagudes d'elles, mas no les proven. E jo, Ramon, vull parlar d'algunes d'elles segons l'encercament que fas ab los principis de la mia Art, e parlaré d'aquelles propietats que ells dien e qui'm paren veres. De les altres qui no han semblança de veritat segons les condecions que li donen, no vull parlar. E aquest procés propòs tenir en les altres planetes.

[...]

E los hòmens qui neixen en la sua costil·lació són malencòlics i pelsants, per la ponderositat qui han de la terra e per l'aiga, qui naturalment són greus; e per la natura de la ponderositat són constants e ferms en llurs apetits i prepòsits e naturalment gorden envés la terra. E han bona memòria per ço car l'aigua és restretiva i cóbesa e impressiva e ama les spècies fantàstiques e matemàtiques, e la terra és espès subject en què dóna la impressió de les spècies membrades; e per aiçò los hòmens malencòlics són disposts a haver grans scièncias per montiplicació de molstes spècies, e per natura los hòmens malencòlics són sospitosos e preveuen de lluny per imaginació qui ab malencolia ha major concordança ab imaginació e és per ço car imaginació consira demesures e lleges figures e colors, qui poden esser mills imprenses en l'aiguo e la terra, per ço con han pus spessa matèria q ue han lo foc e l'aire...

Ramon Llull: Tractat d'astronomia.

No continuo, la mostra ja em sembla prou clara i definitiva i no crec que ningú dubti del seu rigor. Consti que Llull indica un punt de partida, després, el temps i les circumstàncies s'encarreguen, com tothom sap, de fer les modificacions que calgui. 

                                             Nit de la investidura

músiques celestials

Cada vegada que veig o escolto com se'n surten -o arriben a actuacions notables- els nens amb la música, sento una enveja considerable i em pregunto perquè en la meua primària o en el meu batxillerat la música (instruments o veus) ocupava l'espai zero, res de res, el desert més absolut. Ara la música figura en els plans d'estudis de primària i secundària; no sé amb quina intensitat a l'escola, però suposo que suficient per crear aficionats incipients i executants interessants; a secundària, que conec una mica més, l'assignatura em sembla residual, però existeix. Entenc, de tota manera, que molts nens i joves no en tenen prou amb les classes reglades i troben l'estímul en les hores extra dels centres a què assisteixen o fora d'ells. Si de mi depengués, moltes assignatures quedarien minimitzades i la música ocuparia un lloc preeminent.

Potser es fa poca música a l'ensenyament no obligatori, però hi ha una matèria de l'antic quadrivi que en el millor dels casos és una optativa purament testimonial. Em refereixo, esclar, a l'astronomia. Defensar que l'astronomia sigui una assignatura estable és, ara per ara, perdre el temps. Estic segur que ni els aprenents de poeta més romàntics estarien disposats a escoltar i practicar l'antic art de l'observació del firmament i dels ensenyaments que se'n poden extreure... Però arribarà un dia...

Per si de cas, recordo el que deia Llull, que encara ara -potser ara més que en altres temps del passat immediat-, considero que és plenament vigent i estaria bé que les dificultats de conèixer no ens fessin claudicar:

Cum pluris sint homines... Va, directament en català per als qui tenim el llatí rovellat: Per tal com hi ha molts homes que desitgen saber la veritat de les natures i dels secrets dels cossos supracelestials per l'art de l'astronomia, i aquesta art és molt difícil d'aprendre, i els judicis, que es fan pe ella, sovint es descobreix per experiència que són falsos, per això, jo Ramon, em proposo d'investigar i declarar...

Ramon Llull: Tractat d'astronomia

I si bé pot semblar que tot això queda molt llunyà o és poc pràctic, recordaré que no fa gaire algú va pronosticar un llarg viatge dels catalans per l'espai sideral. I avui mateix, el professor Niño Becerra ha pronosticat que aquesta nit (ja ha passat?) una nau espacial conduïda per extraterrestres s'emportarà els milions d'aturats que hi ha a la península (Portugal i Andorra exclosos). Compte, doncs, cal estar preparats.

entre nosaltres

Si m'atreveixo a escriure aquest apunt que pot semblar contradictori amb l'anterior és perquè sé que els qui passeu per aquí ja em coneixeu. He llegit que alguns pensen o diuen, en una metonímia impossible però comprensible, que l'enderrocament de Villa Urania (Vil·la Urània si volem modernitzar un nom que no figura a la casa) suposaria l'oblit de Comas Solà. Em sembla que s'equivoquen els qui pensen això. La antiga casa de Comas Solà -i el seu jardí i tot el que s'hi va afegir- només són unes parets, un sostre i uns arbres on va viure l'astrònom; una casa deliciosa en un carrer gris que cal conservar pel seu propi valor històric, arquitectònic, sentimental, de justícia, això em sembla indiscutible. Comas Solà, però, era una persona que pot viure en la nostra memòria més enllà de la casa que va habitar sempre que se'l recordi per qui era i per com era.

Ahir, quan vaig anar a Villa Urania, vaig parlar amb gent del barri, del carrer, que desconeixien la existència de la casa i encara més la persona que hi va viure. És possible que demà, o despús-demà, si la moguda continua al carrer i als mitjans de comunicació, tinguin més informació del lloc i del seu il·lustre habitant, però ara que el personatge fa temps que és mort, l'única aproximació real, més enllà del que diguin els diaris, els blocs, facebook, twitter o la wiquipèdia, és anar directament a ell. Com? En el seu cas és fàcil, llegint el que va escriure. Potser Villa Urania se salvarà, però Comàs Solà només persistirà amb una certa plenitud en la mesura que a casa seua es conservi la seua obra i, sobretot, en la mesura que aquesta obra sigui vista, mirant el cel quan calgui o, sobretot, llegint el que va escriure quan algú vulgui tenir la seua visió del cel o de la terra.

Potser peco de romanticisme, però si ahir acabava amb un fragment del pròleg d'Astronomia, avui, per fer-me entendre, acabaré amb un fragment de gairebé el final de la seus obra, del capítol “Origen i fin del universo”:

En atención a la dilatada edad pretérita de la Tierra y a los pocos miles de centenares de años que el hombre existe sobre la misma, cabe afirmar que la humanidad está en su infancia y que, por lo tanto, no deben extrañarnos sus puerilidades y la inconsciencia que domina todavía en nuestro planeta. Y debe extrañarnos tanto menos por cuanto nuestro Globo, o mejor dicho, nuestro Sol, tiene ante sí millones de siglos de vida futura. De ello resulta que si, por una parte, es para nosotros un motivo de decepción la falta de espiritualidad que todavía reina en el mundo, por otra debemos sentir optimismo para el futuro. Si la civilizaciones datan nada más que de unos pocos millares de años, nos es imposible concebir el grado de superioridad espiritual que alcanzará el hombre en el transcurso de los inmensos períodos de tiempo venideros.

Jo, exastrònom aficionat a qui s'escapen les mesures en anys llum, no sóc tan optimista com Comas Solà, però si ho va dir el mestre, només puc afegir: amén.

toros, torets i venusians

Tinc una certa tirada a l'astronomia i molt poca a l'astrologia, tot i que hi havia un temps que tot era un, com queda constància en l'obra del meu admirat Llull. Potser per aquesta admiració lul·liana, algunes vegades em miro els horòscops, ni que sigui per preguntar-me el motiu de la insistència a assegurar-me darrerament una oportunitat laboral que entenc que abans hauria de partir d'una vida laboral remunerada que no tinc, però vés a saber.

És veritat que el meu escepticisme astrològic a vegades trontolla, com quan veig, per exemple, que personatges nascut el mateix dia de no importa quin any presenten característiques força semblant i si no ho són més, segurament és a causa que van néixer en una hora i un lloc diferent i el seu ascendent és un altre. Per exemple, m'he fixat en el munt de similituds que tenen dos personatges coneguts per tothom que van nàixer en la mateixa data, 27 de març, i per tant sota el signe de Taure, guiat pel planeta Venus. No crec que ningú s'atreveixi a contradir-me si afirmo que Rajoy i Tarantino tenen moltes coses en comú; tantes i tan òbvies -només cal repassar l'obra recent del primer i la més continuada de l'altre- que no perdo el temps a enumerar-les. És veritat que hi ha un altre personatge popular nascut el mateix dia que aparentment és força diferent, però en el seu cas és possible que sigui simplement una falsa apreciació per manca de dades, perquè de moment no ha tingut l'oportunitat de crear una obra pròpia. Estic segur que quan Duran i Lleida tingui l'ocasió d'actuar, de fer alguna cosa, més enllà de la paraula, tothom s'adonarà que, si fa no fa, és pastat a Rajoy.

Sobre els nascuts en temps de Venus, Llull diu: ... diuen que Venus és ocasió de luxúria, de pol·lució i d'escampament d'aigües [...] diuen que els homes nascuts en la constel·lació de Venus són mims o joglars i inventors de cants i d'instruments i estimen tots aquells oficis que tenen relació amb la delectació de la luxúria [...] com aquells que en les noces i les festes dirigeixen les danses i els jocs. [...] I els desvia dels límits de les coses corporals que tenen instint i apetit cap a l'existència, i els inclina cap a les apariències i les vanitats.

Ramon Llull: Tractat d'astronomia.

Llull no ho diu, perquè encara no s'havia inventat, però em sembla que aquesta podria ser una bona cançó per als nascuts sota el signe de Taure sempre que es tingui present que presideix Venus:




(dedicat a la Pepa, que un dia em va parlar de la luxúria d'un del 27)

res de nou

Estona de teclejar per no perdre el costum, només per relaxar-me. Aquest vespre la Joana m'ha dit que estaven arribant a Luxor, que hi havia una lluna magnífica. Aquí, a l'Eixample, la lluna és la mateixa com podeu veure, però imagino que no té tanta gràcia. De tota manera, quanta gent mirem la lluna a L'Eixample? Per què l'hem de mirar si tenim tantes altres coses a fer.

Continuo llegint la meva Astronomia a petites dosis i anant endavant i endarrere:

Els primers astrònoms d’Europa hagueren de treballar contra, i no pas amb l’ajut, de tot ço que romania en crèdit de l’antic saber de Grècia. A cada pas se’ls entrebancava amb l’objecció que Aristòtil havia dit tal cosa o tal altra.
Doncs bé: ço que Aristòtil havia dit estava fonamentat damunt del més vague dels fonaments. Els planetes han de moure’s en cercles, perquè el cercle és l’única figura perfecta. El set és un número perfecte, i, per tant, si heu trobat set exemplars d’una cosa no us heu d’encaparrar cercant el vuitè. Aquesta mena d’arguments passava per científic a l’Edat mitjana; aquesta mena de prejudici fou el que hagueren de llevar-se de la ment, i llevar de la ment d’altri, els primers astrònoms europeus. I això no podia fer-se sinó d’una manera que era insistint a començar per observar ço que realment passava, i fer després al·legacions concordants amb el fet. Per estrany que sembli, aquesta línia de conducta tan raonable era del tot estranya a les idees d’aquells temps, i fou rebuda amb molta esquerperia pels investits d’autoritat.
Preminent entre els savis que insitiren a reivindicar l’observació i l’experimentació, fou el noble danès Tycho Brahe, que era, sobretot, un experimentador. A l’illa de Hven, en front d’Elsinoré, en el Soud, entre Dinamarca i Suècia, Tycho construí un magnífic observatori, i el guarní amb esplèndids instruments, que eren tots planejats i elaborats per ell. Fundà, tanmateix, la moderna ciència de l’astronomia observativa. A la Reial Biblioteca de Copenhaguen, hom pot veure els grans diaris d’observacions que Tycho i els seus ajudants portaren per espai d’una vintena d’anys en aquella illa; catàlegs d’estels, llocs dels planetes i de la lluna, llocs del cometes, i tota la rutina metòdica d’un observatori modern. Dues coses cal recordar al volt de la tasca de Tycho: fou immensament més acurada que tota la que s’hagués complert abans, i tingué lloc abans que el telescopi fos inventat.

(Sabieu que el telescopi el va inventar un català?)

de la lògica del sol i de la lluna

Ahir al matí, vaig anar a acompanyar la Joana i les seves germanes a la T1, des d’on emprenien el viatge que les portava a El Caire i al Nil. Les envejo, encara que em faria una mandra terrible els matinars i els ritmes militars d’aquests viatges organitzats. Repassem els darrers detalls del funcionament de la càmera fotogràfica i li recordo que té el manual d’instruccions que suposo que no es llegirà ni falta que li fa. No em recordo de dir-li que si passa per una llibreria em miri si troba algun llibre del convers Anselm Turmeda. Després de facturar les maletes, me’n vaig amb l’A. a dinar a Paco Meralgo, on compartim arròs i l’excel·lent steak tartar, que ell acompanya amb cava i jo amb cervesa. Em sembla que tant ell com jo fa molts anys que no passem una setmana separats de les germanes. Sensacions contradictòries.

A la tarda, m’estic una estona escoltant sardanes a la plaça de la Catedral i després volto a l’atzar pels carrers laberíntics i coneguts de la ciutat vella en què la circulació, tot i la manca de cotxes, és més complicada que a la Diagonal. Sense proposar-m’ho, entro a la llibreria Canuda, tan exuberant de paper que em temo que algun dia acabarà explotant. A partir de l’èxit de La sombra del viento, han posat un cartell que convida a baixar al seu soterrani a visitar “El cementerio de los libros”. Deixaré la visita fúnebre per un altre dia. A la sala del fons, en canvi, trobo un llibre oblidat que penso que m’agradarà: Astronomia, de Arthur R. Hincks, traduïda per A. Desvalls i Carles Riba i publicada per Editorial Catalana l’any 1918 (l’original és del 1911).



















Al cel, el sol es pon i la lluna el persegueix. Torno a peu a casa i m’aturo a comprar una pizza a “La bella Itàlia”. El cuiner em diu que trigarà cinc minuts, o potser cinc minuts i trenta segons, a tenir-la a punt. El noto inusualment irònic i nerviós. Li dic que tornaré aproximadament dintre de sis minuts i trenta-set segons, que aprofito per fer una volta per les flors de Navarro. En tornar, la pizza –finísima i farcidíssima - ja està dintre de la capsa de cartró i el cuiner ha canviat de tarannà; està exultant quan em diu que l’Inter acaba de fer un gol. Ja no em recordava del partit.

Mentre em menjo l’amanida i la pizza, vaig mirant la segona part del partit. La Joana em truca per dir-me que estan sopant, que tot va bé.

Més tard, llegeixo una mica d’astronomia o del que sigui. M’encanten aquests llibres antics sobre el sol, la lluna i les estrelles en què no aprenc res nou sobre el firmament, però que tenen una poètica còsmica que actualment, en aquest segle que tot és permès, ningú no s’atreveix a escriure:

Quan apleguem el sol i la lluna en un capítol del nostre estudi astronòmic, no ens proposem d’ésser lògics. El sol, la deu abassegadora de llum i de calor i d’energia que fa possibles damunt la terra la vida i totes les nostres activitats, i la lluna, la morta companya desolada de la terra, el servei més palès de la qual és minvar la fosquedat de les nostres nits, es roben als extrems oposats de la sèrie en la qual podem ajustar els components del nostre sistema solar. Tanmateix, però, els estudiarem plegats, i trobarem, en fer-ho, que el bandejar la lògica és de vegades tan avantatjós en l’estudi de l’astronomia com en el govern de la vida.

Sóc incapaç de saber on és la lluna en aquest moment, potser encara es troba massa a l’est.

bibliografia astronòmica

Com qui vol la cosa se m’ha anat allargant l’astronomia recreativa tota una setmana. I encara m’he deixat asteroides, sols dobles, constel·lacions, forats negres, cometes... De moment, però, ja he celebrat prou l’Any Internacional de l’Astronomia, crec.

Com a colofó em plau deixar uns esquitxos de bibliografia còsmica. Ara ja no és el mateix, però en els llibres sobre el tema que tenen un cert temps, els autors sempre feien unes consideracions que anaven més enllà dels aspectes merament científics o tècnics. Llegiu, per exemple, aquests fragments trets del principi de tres obres. M’abstinc d’afegir valoracions pròpies perquè crec que cadascú trobarà múltiples i diversos elements de reflexió personal i social. O potser l’astronomia ja no està de moda?


Per tal com hi ha molts homes que desitgen saber la veritat de les natures i dels secrets dels cossos supacelestials per l’art d’astronomia, i aquesta art és molt difícil d’aprendre, i els judicis, que es fan per ella, , sovint es descobreix per experiència que són falsos, per això jo, Ramon, em proposo d’investigar i declarar en aquest tractat amb l’Art general a totes les ciències les natures i els secrets dels cossos supracelestials, perquè es trobin ocasions per les quals els judicis que es fan per ella es descobreixi que freqüentment són falsos.
També volem investigar i trobar noves maneres, amb les quals hom pugui tenir coneixement de molts secrets naturals, amb els quals es pugui tenir un gran coneixement de l’astronomia i dels seus judicis.
A més volem compondre aquest tractat d’astronomia per als prínceps i poderosos, per tal que amb aquest sàpiguen prevenir-se d’alguns astròlegs, que els enganyen amb judicis falsos que fan dels cossos supracelestials, perquè amb les coses que ens proposem de dir en aquest tractat, els prínceps i els altres homes podran conèixer els enganys i les mentides, que alguns falsos astròlegs intenten oferir-los, que fan amb endevinacions i amb l’art de la geomància.

Ramon Llull: Tractat d’Astronomia, 1297.



Ya comprendo que la idea de la Tierra girando con todo lo que soporta entra difícilmente en vuestra imaginación y os asombra. Pero pronto sabréis que los demás globos del cielo, el Sol, la Luna, y otros además que podemos ver en torno nuestro, todos giran sobre si mismos: se les ve girar... Y entonces comprenderéis que lo asombroso hubiera sido, por el contrario, que únicamente la Tierra se diferenciara de los demás astros, que sólo ella estuviera inmóvil, mientras los otros giraran,
En fin, han podido obtenerse PRUEBAS directas, positivas del movimiento de la Tierra, que no cito aquí, porque para comprenderlas habríamos de seguir razonamientos demasiado difíciles para vosotros: cuando sepáis que contiene esta obrita, las buscaréis y las aprenderéis sin trabajo en otros libros de astronomía donde los he reunido. Pero sabed desde luego que esas pruebas existen, de tal manera que á ninguna persona ilustrada se le ocurre dudar por un momento de que la Tierra gira.

C. Flammarion: Astronomía popular, 1880


La Astronomía es una Ciencia eminentemente espiritual: es una Ciencia que, en sus investigaciones, no persigue ningún bien material. Aun cuando no son escasas sus aplicaciones a la vida práctica, como la Navegación, la Geografía, la Geodesia, la Cronología, etc., esats aplicaciones, conforme dijo no ha mucho un gran matemático francés, son le petit côté de la Astronomía. Esta Ciencia nos revela la grandeza de las leyes naturales y nos descubre horizontes infinitos de luz y de vida. Dada la evolución progresiva del espíritu humano hacia un estado de honda consciencia, bien podemos decir que su conocimiento elemental constituye una necesidad para cuantos sienten el valor de su propia dignidad, no permitiendo que su vida se deslice inconscientemente sin haber sabido jamás en qué mundo han vivido y de que Universo forman parte integrante.

J. Comas Solà: Astronomía, 1935

de la música de la nebulosa de l'òliba

El senyor F. , que seia a primera fila, anava creant ritmes inidentificables percudint amb el seu bolígraf la taula reglamentàriament verdosa (o era color crema catalana esvaida?) de l’aula:
-tactactac tactac tactactactac tactac...
-Sisplau, senyor F.!
-Perdó.
De vegades només calia un instant de silenci i una mirada acusadora. Un moment de calma que es trencava al cap d’una estona quan la improvisada baqueta tornava a agafar l’automatisme del ritme i es reiniciava el cicle amb sordina.


Fa unes setmanes, el senyor F., que ara ja no seu en la mateixa aula, em venia a trobar per lliurar-me un modest CD (“no hi ha diners per a més”) en què per fi les baquetes –aquesta vegada no mers simulacres- sonen amb total llibertat acompanyades d’instruments diversos i de veus –sobretot la seva- que expliquen una història. Sis cançons directes, elementals, senzilles i ben estructurades, efectives, que es poden inscriure en el carpe diem que assenyala el pas de l’adolescència a la joventut, o de la joventut a la maduresa, segons el cas. Temps radicals i difícils, apassionats i apassionants, sovint ignorats o negligits, moments de futurs incerts.

Definitivament m’agrada la música (no la ballaré en públic, però podria) i crec que el grup té futur, tot i que en aquesta edat els canvis es produeixen amb molta facilitat; la lletra m’acosta més al senyor F. i als altres components del grup. Decideixo pujar-la a YouTube gairebé despullada d’ornaments. Més endavant, quan sàpiga el títol de la cançó, el nom del grup i altres circumstàncies, potser en faré una altra versió amb una imatgeria més apropiada. De moment, per als lectors dels blocs, aquí queda la primera aproximació en rigorosa exclusiva:



No estic segur que el senyor F. i els seus companys hagin guardat en la memòria cap vers dels poetes que van escriure en occità o en català des del segle XII al XIX ni si la pretensió que sigui així és el que cal. Jo, però, he de dir que tinc ben present la música i les paraules que ell m’ha regalat i que ja es devien anar gestant mentre assajava –culpable inconscient- sobre la taula de l’aula. I si per una banda el regal m’acosta a la seva generació, per una altra una paraula repetida: “Ska”, em fa tenir ganes de saber més coses d’aquesta música jamaicana. Tant de bo que alguna paraula meva hagi estimulat algun efecte semblant en el benvolgut senyor F. La veritat és que no té importància d’on surten els estímuls, la qüestió és que continuïn i que les nebuloses s’aclareixin i es converteixin en certeses en la mesura que això sigui possible.

Bé, de la meva investigació sobre l’ska queda resumida en aquestes mostres musicals. La primera conté una mica d’inicis; la segona és una resum històric; la tercera mostra la internacionalització del producte i com s’aprofitem músiques ja existents; la quarta hauria de ser alguna cosa del grup Ska-P, però la cançó del senyor F. i companyia ja va per aquí, així que no cal.









P.S. Si algú vol sentir les altres cançons del senyor F. i companyia o els vol llogar, que no dubti a fer-me una oferta.

primera aproximació als efectes de les llunes en alguns humans

No tinc temps de parlar del segon poema perquè se m'acaba el temps i he de sortir corrents al balcó, encara que no sigui lluna plena, abans que toqui la una. Si voleu en parlem més tard, potser demà.


I si ens arribava
amb gep a Ponent,
l’amor cantaria
en quart creixent.

Si la lluna era
rodona i roja,
l’amor cantaria,
l’amor boja.

Mes ai, si ve blanca,
rodona i blanca,
l’amor cantaria
que la porta tanca.

[...]

Ai, quina ufana de lluna!
Amic, sortim en finestra
Entre les dotze i la una!

Lluna, moneda de coure
A l’aire, duu-nos fortuna
Entre les dotze i la una!

Maria-Mercè Marçal: “Corrandes de Lluna”, dins Cau de Llunes


Iambes de Semònides

Diferent va fer un déu el pensament
de la dona, al principi. En va fer una
de la verra de crins gruixudes: tot
a casa seva, en llot, enllaquerat,
sense ordre va, i rodola per terra.
Ella, bruta i amb roba llantiosa,
s’engreixa escarxofada entre deixalles.

Una altra la tragué un déu de l’astuta
guineu, i és una dona que ho sap tot.
Res de bo ni dolent no li escapa.
I, d’una cosa, diu ara que és bona,
ara dolenta. A l’instant l’humor muda.

L’altra ve de la gossa, esparpillada
com sa mare, que tot ho vol sentir
i ho vol saber: fica per tot el nas.
Només barqueja. No lluca ningú
i així i tot borda. No l’atura l’home
amb amenaces, per més que enfurit
d’un cop de roc les dents li faci trossos,
ni el melós li parla, o asseguda
s’està entre estranys. Sinó que s’enderia
a mantenir el seu lladruc inútil.

L’altra els Olímpics pastaren del fang
i feta un nyap la daren al baró.
Res no coneix del bé ni el mal, tal dona.
De feines, només sap la d’endrapar.
I si mal hivernada un déu envia,
tremolosa de fred no li ve al cap
ni posar-se el seient més prop de foc.

L’altra, del mar. Té doble pensament.
Un dia la veureu contenta. L’hoste,
contemplant-la, al casal la lloarà:
“No hi ha dona millor en tot el món
que aquesta, ni més bella.” Un altre dia
no pot sofrir que ningú se la miri
ni que li sigui prop, que s’enrabia
esquerpa com la gossa amb els cadells.
Es torna aspra, amb tots malagradosa,
amb els amics i amb aquells que no ho són.
És com al mar que a voltes amansida,
sense perill, una gran alegrança
duu als marins, a la saó d’estiu.
I d’altres s’enfureix i els arrabassa
amb ones bramejants. Sí, és al mar
a qui més s’assimila en tarannà:
de l’ona té un caient ben inestable.

L’altra d’un ase gris apallissat:
Per força, a penes, i a cop d’amenaces
Accepta res. Fins allò que li plau,
li pesa, tot. Mentrestant, a la cambra
tota la nit i tot el dia menja,
i menja, i menja al costat de la llar.
Pel mateix preu, en el seu llit accepta
un venturer qualsevol per parella.

L’altra, de la geneta, que és espècie
vil i roïna. Res no té de bell
ni desitjable. Res de graciós
ni de plaent. Sols es deleix pel llit
d’Afrodita, i fa basques a tot home
que té a la vora! Amagada, rumia
moltes desgràcies per als veïns
i sovint menja ofrenes rebutjades.

Una euga delicada i de crinera
va parir l’altra, que refusa feines
servils i la misèria. No toca
el molí, ni l’erera no maneja.
No llença fora de casa la brossa
ni vora el forn no s’asseu, perquè evita
el sutge: és clar, encaterina l’home!
Dos cops al dia es renta de greixum,
hi ha dies tres, i s’ungeix amb essències.
La cabellera duu sempre quillada,
llarga, tota guarnida de poncelles.
Bell espectacle és per als de fora
i tanmateix, per aquell que la té
-si no és rei o tirà poderós,
que amb aquests éssers l’ànim es regalen-,
per a aquell que la té, dic, és un mal.

L’altra ve de la mona. I és ben bé
el pitjor dany que Zeus envià als homes.
Lletgíssima de cara, dona així
travessa la ciutat i és la riota
de tots: curta de coll, baixa; amb prou feines
es mou. És prima, tota desnatjada.
Ai qui abraci un mal d’aquesta mena!
Trucs, els sap tots, i tot escarafall.
És com la mona. Tant li fa que riguin!
Res no vol fer de bo per a ningú:
tot el dia només pensa i barrina
Com causarà pitjors estralls als altres.

L’altra, feliç qui l’ha, ve de l’abella.
Sols a aquesta cap blasme no li escau.
Floreix, per ella, i s’allarga la vida.
Estimada envelleix vora el marit
amant després d’engendrar una fillada
bella, de nom gloriós. Distingida
entre totes les dones, una gràcia divina
l’embolcalla. I n li plau
de seure enmig d’altres comares
per remenar-hi històries obscenes.

Doncs així són les millors que Zeus
regalà als homes i les més assenyades.
Totes les altres, per voler de Zeus,
són malvestat que roman vora l’home.
Que el pitjor mal que Zeus va modelar
van ser les dones. Es pensen que ajudeni
i res, de fet: els pitjors infortunis
vénen a aquell que en té una. Cap dia
no pot servar feliç qui s’hi refeixa,
que no farà fora de casa seva
la fam –hoste enemic i déu hostil-.
Un jorn, hom creu que l’alegra la gràcia
d’un déu o bé el favor d’algun mortal,
i ella, trobant un retret, a baralla
l’excita. On hi ha una dona, a aquesta casa,
no és rebut de grat l’hoste que hi posa.
La que sembla que tingui més senderi,
segur que, al capdavall, ofèn molt més:
embadalit l’espòs, tots els veïns
xalen de veure aquest com també cau.
Cadascú, quan l’esmenta, la companya
pròpia lloa, i blasma la del altres.
Tenint sort pariona, no ho veiem.
Zeus la va fer com el pitjor dels mals.
La posà com un nus que no es deslliga
als peus, d’ençà que l’Hades va acollir
els qui lluitaren per mor d’una dona.

Maria-Mercè Marçal: “D’antologia”, dins Cau de llunes.

cel d'àngels naïfs enfosquit pels fanals

Arribo vint minuts abans de l’hora de tancament. Truco al timbre del primer segona i espero. Potser és massa tard. Potser no m’han sentit. Potser ja no és el temps. No sé si tornaré a veure els angelets innocents, o no tant, ni les verges acolorides d’Ocaña en la seva darrera casa que ja no vaig conèixer.


Quin desig m’ha portat avui fins aquí? Quins reflexos del passat buscava en aquesta inútil peregrinació? Qui queda dels d’abans? Veig alguna vegada Nazario. Què se n’ha fet de Camilo? Els altres...? Pocs.

La Rambla és una ombra d’altres temps amb turistes que mengen Paellador i imitacions dolentes. El somni s’esvaeix en travessar la plaça de Catalunya. Les llums no deixen veure els àngels del cel. És el que toca.

notes per a un anecdotari del sistema solar: de la Terra a Plutó

La Terra, desenganyem-nos, és un planeta mediocre, o ho seria si no fos per les curioses formes de vida que l’habiten i que l’encurioseixen tot i la seva tendència a dissimular i a protestar cíclicament a través de glaciacions, erupcions volcàniques, escalfaments i altres mètodes més subtils. Però no hi ha manera, malgrat que algunes formes e vida desapareixen, la majoria, fins al present, subsisteixen. Entre les formes de vida més estranyes, podem esmentar la humana que sembla que té una supèrbia extrema que la porta a pensar que pot arribar a domesticar la Terra que li ha donat vida.

Suposo que si la Terra permet que l’espècie humana continuï vivint i proliferant sobre la seva escorça és perquè, de moment –la Terra no porta pressa- es diverteix i se sorprèn veient aquests curiosos espècimens amb constant i patètica evolució i involució. M’imagino com deu xalar, per exemple, observant que el Patronat de Turisme de la Costa Brava ha tornat a reincidir en la dèria d’internacionalitzar el seu litoral a base d’intentar fer passar fotografies alienes per pròpies. Aquest cop li ha tocat a una imatge de les antípodes, d’Austràlia. Què deu haver passat pel cap –o potser no ha passat per enlloc- del responsables polítics i tècnics de la campanya promocional que els ha fet canviar la bellesa de la nostra costa per una anodina capa de sorra estèril i inhòspita? De tota manera, el que deu fer riure la Terra és la polseguera que aixeca l’assumpte entre periodistes, polítics i públic en general de totes les llengües i condicions. “Quanta hipocresia”, deu pensar, “que no ho sap tothom que la publicitat és una simplificació i, sovint, una mentida”. O és que algú s’ha comprat el cotxe de l’anunci de més avall després de veure’n la publicitat i en no trobar el botó que el feia transformar ha denunciat la marca a l’organisme pertinent i ha anat a tornar-lo al concessionari on el va comprar? No fotem! (Bé, potser l'exemple no és totalment adequat)




I aquesta dèria classificadora dels humans... Recordeu que Plutó era fins l’any 2006 el novè planeta del sistema solar i ara és simplement un planeta nan? Com si sabéssim gaire cosa de Plutó! Potser quan arribi la sonda New Horizons l’any 2015 en sabrem alguna cosa consistent, però de moment... Seguramentr és per aquesta manca d’informació que el senat d’Illinois va decidir no fa gaire que Plutó tornava a ser un planeta amb totes les de la llei, al menys mentre creués el cel del seu Estat; després, que decidissin els altres (els americans són molt així). I tot això perquè el descobridor va ser un fill del territori, Clyde Tombaugh, que el va confirmar el 18 de febrer de 1930 segons alguns i el 13 de març segons d’altres. Aquest any els d’Illinois han decidit que el 13 sigui el dia de Plutó (13 i divendres! Compte!). A veure si algun dia el Parlament de Catalunya s’atreveix a dotar de l’estatus de planeta l’asteroide Verdaguer, al menys mentre passi per territori nacional. Total, no crec que hi hagi gaire diferència entre un planeta nan i un asteroide errant, i perdoneu-me la meva ignorància en magnituds còsmiques.

En fi, deixem-ho aquí, en aquestes anècdotes incruentes i fins i tot risibles, que ja en parlem prou de les altres. Una mica de música del sistema solar? Doncs com que encara m’exalta el nou i m’enamora el vell, jo em trio aquesta barreja mitificadora i desmitificadora:

i les estrelles...?

L’avi deia que la paraula gastronomia conté la paraula astronomia.
El nét de l’avi de la pel·lícula Un toc de canyella.

Em miro la peli després de sopar. Magnífica. I la sal i l’oblit de la sal i els malentesos.

A mitjanit només hi ha núvols rogencs en aquest cel de Barcelona, però sé que arribarà el cel clar i veurem els estels i especiarem la vida. I una cosa em porta a l’altra, i encara a l’altra:

Un nen em va preguntar una vegada:
-De què serveixen les estrelles?
I el que són les coses: em va deixar perplex. Amb els nens, amb el mal sentit de la paraula, no s’hi pot jugar. Tenim l’obligació d’anar-los formant i orientar-los, no els podem fer passar amb raons.
-Mira –vaig dir-li-, fan bonic. Un cel estrellat no té preu.
Ni ell ni jo vam quedar convençuts, s’obrí un silenci una mica penós, durant el qual ell em mirava fixament i jo vaig haver d’abaixar els ulls.
-Sí –va insistir el nen-. Però de què serveixen?
Amb una gravetat paternalista, vaig respondre-li que en aquest món no tot ha de tenir una utilitat material, i que fer bonic ja és molt.
-Què vol dir utilitat material? –interrogà el nen.
Vaig estar a punt d’enviar-lo al jardí d’una revolada. Com que després me n’hauria penedit, em vaig dominar.
-És tot allò que ens fa falta, les eines i els objectes, la roba i el menjar, les parets i els mobles, les teves joguines, tot el que necessitem per viure...
(Aquí se’m va acabar la corda de la llista, i vaig fer un gest vague amb les mans.)
-...En fi, ja m’entens.
-No. I les estrelles, no serveixen per a viure?

...

Pere Calders: "Pedagogia aplicada", dins Tot s’aprofita.

Aquí és on aturo el conte i busco la meva pròpia resposta i, si us vaga, us invito a buscar la vostra. La de Calders, també és cosa vostra.