faent camins dubtosos per la mar

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Ausiàs March

Quan escoltava amb els alumnes, en veu de Raimon aquest poema i després el llegíem, el primer que feia és preguntar-los des d'on sortia el personatge, el poeta, i on anava. Que els desitjos que expressava es convertissin en realitat o no era una incògnita més difícil de resoldre.

M'han tornat aquests versos a partir de la lectura d'un dels dos afegits de l'article d'avui de Zarzalejos que copio a continuació:

Estuve el miércoles pasado en Barcelona y no dejó de sorprenderme la controversia sobre las declaraciones de Raimon en Catalunya Ràdio. El cantante, Premi de les Lletres Catalanes, un antifranquista incansable e icónico, pancatalanista, expresó sus dudas acerca de la independencia y adujo un argumento muy real: la secesión alejaría a los valencianos de los catalanes y acendraría la conocida prevención de Valencia hacia Barcelona y, en general, hacia Catalunya. Me cuentan, y luego lo compruebo, que en las redes sociales se han olvidado de lo que significa este artista. Y lo vapulean. Otros se muestran decepcionados y algunos, alterados. El proceso soberanista –lo he escrito varias veces y así lo pienso– dispone de una gran carga destructiva.


Passo de llarg de la càrrega destructiva dels canons contra el vaixell, que entenc que alguns volen que sonin i continuaran sonat fins l'arribada a port o el naufragi; també deixo de banda els mèrits de Raimon àmpliament reconeguts els darrers temps en els Palaus corresponents, malgrat el que digui Zarzalejos que diuen les xarxes socials. Com que en certa mesura pertanyo a les xarxes socials, confirmo el que vaig dir no fa res, que no treia mèrits al poeta ni al cantant, ni a la seua trajectòria... Avui, però, el text de Zarzalejos m'ha fet intuir una llum que no sé si es prou lluminosa o compartida: la independència de Catalunya allunyaria moltes de les prevencions de València envers Catalunya. Amb una Catalunya independent, momentàniament llunyana, en un altre joc polític, molts valencians dels qui ara l'agafen com a excusa per als seus discursos haurien de canviar de registre, haurien de començar a argumentar des d'altres perspectives, haurien de desmostrar la seua consistència dialèctica. Això, em sembla, seria bo per clarificar la realitat del País Valencià. Després, ja es veuria el procés d'acostament o llunyania a la nova Catalunya.

nosaltres, els catalans...?

Limitat com sóc en l'autoconeixement, de tant en tant penso o dic jo que sóc així o aixà, sense que necessàriament estigui convençut de cap certesa. Parlar dels altres, dels més propers, encara que ho practiqui com qualsevol, ja em sembla més complicat a l'hora d'encertar. Resumir una col·lectivitat gran, no només em semblar una gosadia, sinó que sé de cert que no tinc els coneixements ni els mitjans per tal empresa. Els catalans això o allò... Què sé jo. Cada vegada que escolto o llegeixo generalitzacions d'aquest tipus m'esborrono, es a dir, que darrerament em passo mitja vida esborronat.

Dic tot això -i que ningú es pensi que vull fer trampa- perquè de les recents declaracions de Raimon, el que em desconcerta és únicament la seua seguretat a l'hora de fer-se ressò dels valencians. Tota la resta és més o menys coneguda, per bé que tenir les coses molt clares també sigui un ideal que a mi, segurament només a mi, em costa d'aconseguir i ni tan sols sé si és desitjable.

Jo no sóc independentista perquè no m'ho he plantejat mai. Des de València això es veu d'una altra manera, i jo sóc d'allà i sé les repercussions que pot tenir; per tant, no ho tinc clar, tinc una certa perplexitat. Tinc molts dubtes. Per això no participo en aquest moviment, perquè per participar en alguna cosa ho haig de tenir molt clar. Si jo no estic convençut, com m'he de posar a convèncer els altres? Faria trampa...

Raimon: d'unes declaracions a Catalunya Ràdio reproduïdes a diversos mitjans.

del fandango a la sardana

Em trobo inesperadament -no recordava que es feien aquests dies- amb les IV Trobades de Música Mediterrània que el Museu de la Mediterrània organitza a Torroella de Montgrí durant els tres primers de maig. Aquest any la música invitada és la del País Valencià. A mi, nascut en terres de frontera (?) entre el territori català i el valencià m'estimula tornar a sentir la parla d'aquest sud que visito tan poc i que m'és tan proper i tan estimat, que aquests dies escolto pels carrers de l'antiga vila empordanesa. Com diria i voldria Frechina, jo no sento els habitants del sud com uns germans sinó que els veig quan em miro a l'espill, encara que fent una concessió al territori un visc sovint anomeno mirall a l'espill.

Per aquells que s'hi han apuntat, aquestes jornades consisteixen en una sèrie de tallers de música, cants i danses a més de les activitats públiques que són aquelles a què jo puc accedir. També tenim la vila plena de parades de productes de tot tipus de productes, fins i tot culturals, del nord i del sud, en aquest darrer cas, especialment -ignoro si totalment- de Cocentaina. Assisteixo a la conferència inaugural en què després dels parlaments i de les presentacions de rigor, Josep Vicent Frechina desenvolupa els temes que s'amaguen sota el títol: “Música valenciana, catalanitat i mediterraneïtat: una identitat problemàtica?”. Em reafirmo en el que ja sabia, que els conceptes d'identitat, ètnia i cultura són discutibles i poc o molt discutits segons qui els tracta i que discutir-los a fons i amb rigor interessa relativament. La conferència també em confirma que els meus coneixements sobre la música, no només des de la perspectiva sincrònica sinó també diacrònica són gairebé nuls. Que el fandango fos polifacètic i de tot el territori és un descobriment que faig i que m'avergonyeix; que la sardana com a dansa nacional és un invent polític del nord, no m'agafa desprevingut. En resum, que hauré d'estar atent al que diu en Frechina al seu bloc, tan poc actualitzat, que es diu “La caseta del plater. Cròniques musicals del país invisible”. I per si algú s'interessa pel tema, aquí deixo la part final de les seves paraules -consti que tinc tot el discurs per anar passant-me'l i que no descarto algun comentari posterior. Les imatges precipitades que acompanyen les paraules cal interpretar-les únicament com un ornament poc reeixit per no deixar la paraula nua.



I a la nit, abans de sopar, baixo de casa per escoltar les cançons de Miquel Gil i dels seus dos acompanyants que passen fred perquè malgrat que devem estar a 15 o 16 graus, la tramuntana bufa amb una constància que res no atura. I tenim sensació de fred els assistents, encara que la veu dura i al mateix temps càlida de Miquel Gil ens fa aguantar gairebé impertèrrits però no tan amatents com voldríem. No podrien els organitzadors preveure espais alternatius? I no ho dic tan per mi com per la gent més gran que davant la inclemència de la nit no va voler córrer riscos o incomoditats innecessàries.



L'endemà em dedico a recórrer les parades del carrer. Mentre escolto la música i les cançons, em dic que no només cal alimentar l'esperit sinó que també el cos té les seves necessitats, així que acabo comprant unes quantes garrafes d'oli de la Cooperativa Agrícola Catòlica de Cocentaina, un pèl amargant, un pèl àcid, sempre verdós, però excel·lent, com terra.

Al final no vaig poder assistir a la presentació del llibre de l'Helena, que posà haikus a l'essencialitat dels quadres de Vicent Ferrer Guasch en el llibre Calç i memòria. Que n'hauria dit el pintor eivissenc, que va morir abans de veure'l publicat. El podré comprar a les llibreries de Barcelona?

En fi, demà tornarem a la música i als camins de sempre, vella memòria.