faent camins dubtosos per la mar

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Ausiàs March

Quan escoltava amb els alumnes, en veu de Raimon aquest poema i després el llegíem, el primer que feia és preguntar-los des d'on sortia el personatge, el poeta, i on anava. Que els desitjos que expressava es convertissin en realitat o no era una incògnita més difícil de resoldre.

M'han tornat aquests versos a partir de la lectura d'un dels dos afegits de l'article d'avui de Zarzalejos que copio a continuació:

Estuve el miércoles pasado en Barcelona y no dejó de sorprenderme la controversia sobre las declaraciones de Raimon en Catalunya Ràdio. El cantante, Premi de les Lletres Catalanes, un antifranquista incansable e icónico, pancatalanista, expresó sus dudas acerca de la independencia y adujo un argumento muy real: la secesión alejaría a los valencianos de los catalanes y acendraría la conocida prevención de Valencia hacia Barcelona y, en general, hacia Catalunya. Me cuentan, y luego lo compruebo, que en las redes sociales se han olvidado de lo que significa este artista. Y lo vapulean. Otros se muestran decepcionados y algunos, alterados. El proceso soberanista –lo he escrito varias veces y así lo pienso– dispone de una gran carga destructiva.


Passo de llarg de la càrrega destructiva dels canons contra el vaixell, que entenc que alguns volen que sonin i continuaran sonat fins l'arribada a port o el naufragi; també deixo de banda els mèrits de Raimon àmpliament reconeguts els darrers temps en els Palaus corresponents, malgrat el que digui Zarzalejos que diuen les xarxes socials. Com que en certa mesura pertanyo a les xarxes socials, confirmo el que vaig dir no fa res, que no treia mèrits al poeta ni al cantant, ni a la seua trajectòria... Avui, però, el text de Zarzalejos m'ha fet intuir una llum que no sé si es prou lluminosa o compartida: la independència de Catalunya allunyaria moltes de les prevencions de València envers Catalunya. Amb una Catalunya independent, momentàniament llunyana, en un altre joc polític, molts valencians dels qui ara l'agafen com a excusa per als seus discursos haurien de canviar de registre, haurien de començar a argumentar des d'altres perspectives, haurien de desmostrar la seua consistència dialèctica. Això, em sembla, seria bo per clarificar la realitat del País Valencià. Després, ja es veuria el procés d'acostament o llunyania a la nova Catalunya.