12.5.14

faent camins dubtosos per la mar


Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Ausiàs March


Quan escoltava amb els alumnes, en veu de Raimon aquest poema i després el llegíem, el primer que feia és preguntar-los des d'on sortia el personatge, el poeta, i on anava. Que els desitjos que expressava es convertissin en realitat o no era una incògnita més difícil de resoldre.

M'han tornat aquests versos a partir de la lectura d'un dels dos afegits de l'article d'avui de Zarzalejos que copio a continuació:

Estuve el miércoles pasado en Barcelona y no dejó de sorprenderme la controversia sobre las declaraciones de Raimon en Catalunya Ràdio. El cantante, Premi de les Lletres Catalanes, un antifranquista incansable e icónico, pancatalanista, expresó sus dudas acerca de la independencia y adujo un argumento muy real: la secesión alejaría a los valencianos de los catalanes y acendraría la conocida prevención de Valencia hacia Barcelona y, en general, hacia Catalunya. Me cuentan, y luego lo compruebo, que en las redes sociales se han olvidado de lo que significa este artista. Y lo vapulean. Otros se muestran decepcionados y algunos, alterados. El proceso soberanista –lo he escrito varias veces y así lo pienso– dispone de una gran carga destructiva.


Passo de llarg de la càrrega destructiva dels canons contra el vaixell, que entenc que alguns volen que sonin i continuaran sonat fins l'arribada a port o el naufragi; també deixo de banda els mèrits de Raimon àmpliament reconeguts els darrers temps en els Palaus corresponents, malgrat el que digui Zarzalejos que diuen les xarxes socials. Com que en certa mesura pertanyo a les xarxes socials, confirmo el que vaig dir no fa res, que no treia mèrits al poeta ni al cantant, ni a la seua trajectòria... Avui, però, el text de Zarzalejos m'ha fet intuir una llum que no sé si es prou lluminosa o compartida: la independència de Catalunya allunyaria moltes de les prevencions de València envers Catalunya. Amb una Catalunya independent, momentàniament llunyana, en un altre joc polític, molts valencians dels qui ara l'agafen com a excusa per als seus discursos haurien de canviar de registre, haurien de començar a argumentar des d'altres perspectives, haurien de desmostrar la seua consistència dialèctica. Això, em sembla, seria bo per clarificar la realitat del País Valencià. Després, ja es veuria el procés d'acostament o llunyania a la nova Catalunya.

7 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

no deixes de tenir raó en lo de clarificar la realitat del País Valencià. Dit això, la postura de Raimon l'entenc, i entenc tambè que s'ha de respectar.

Carme ha dit...

Jo també penso que tens raó...

Júlia ha dit...

El tema espinós d'allò que en vam dir 'països catalans' no s'ha resolt mai, encara cueja i no s'hi vol entrar per no fer soroll, per altra banda l'opinió del cantant és una més, tan valuosa -o no- com la meva o la vostra, la veritat.

Fa anys que tots aquests cantants viuen una mica del 'cuento' i viuen molt bé i de tant en tant n'han de dir alguna i fer un macro recital, cosa que no els treu mèrit musical. El mateix pel que fa a actors, escriptors, filòsofs, mestres i altra gent de mal viure.

Assum ha dit...

Quan vaig llegir l´article vaig pensar el mateix que tu.

També vaig pensar que si els Països Catalans tornen a ser, el primer pas és la independència de Catalunya.

gatot ha dit...

Tens alguna relació familiar amb aquest Zarzalejos? Perquè a casa seva el deuen conèixer, però al Veïnat de Salt no hi ha estat ami, que jo sàpiga...

Estic una mica tip de qui vomita pura bilis i no argumenta res. Siguin d'aquí o de fora. En això dono la raó a Raimon: no tenen arguments.

(per cert, si fos la Belén Esteban -que sembla que molta més gent coneix, suposo, que a aquest Z- qui declarés el mateix, em provocaria la mateixa indiferència)

miquel ha dit...

Jo també l'entenc, Francesc, la postura de Raimon. En tot cas, el respecte no exclou l'exposició d'opinions diferents, esclar.

Carme, anirem veient com va tot.

L'opinió del cantant és una més, Júlia, però la seua difusió és més extensa que les nostres i segurament té més incidència.
Una altra cosa és que tingui més o menys fonament.

Assum , jo, ara, també penso que si alguna vegada ha de ser alguna cosa semblant als Països Catalans, Una Catalunya ja independent seria un bon començament.

Que no arriba La Vang a Salt, gatot?
En tota aquesta qüestió, a part de les bilis d'uns i altres, allò que podríem dir arguments de pes són més aviat escassos i sovint volàtils. I molts polítics i gent dels mitjans de comunicació no ajuden precisament a donar consistència argumental. al final aqusta inconsistència es va apoderant de molts de nosaltres i l'anem transmeten.

gatot ha dit...

A Salt hi arriba Miquel. Fa alguns anys em vaig deixar intoxicar a dosis petites per l'ABC, que també arriba, perquè tenia una secció de cultura que era l'enveja de mitja europa. Tothom es deixa embolicar per allò que més li plau en un moment o un altre.

Feliços -ho constato a cada post que feu- els apoderats de la inconsistència! La majoria dels que llegeixo, també amb mesura, que es deixen apoderar per la bilis i la pura manca d'arguments, em semblen clars candidats a úlceres gàstriques.

En aquest cas, prefereixo l'alegria. La de la il·lusió, la de la esperança. Si es dóna el cas, ja tindrem temps de desil·lusionar-nos...

Però mentres... que nos quiten lo bailao!