faent camins dubtosos per la mar

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Ausiàs March

Quan escoltava amb els alumnes, en veu de Raimon aquest poema i després el llegíem, el primer que feia és preguntar-los des d'on sortia el personatge, el poeta, i on anava. Que els desitjos que expressava es convertissin en realitat o no era una incògnita més difícil de resoldre.

M'han tornat aquests versos a partir de la lectura d'un dels dos afegits de l'article d'avui de Zarzalejos que copio a continuació:

Estuve el miércoles pasado en Barcelona y no dejó de sorprenderme la controversia sobre las declaraciones de Raimon en Catalunya Ràdio. El cantante, Premi de les Lletres Catalanes, un antifranquista incansable e icónico, pancatalanista, expresó sus dudas acerca de la independencia y adujo un argumento muy real: la secesión alejaría a los valencianos de los catalanes y acendraría la conocida prevención de Valencia hacia Barcelona y, en general, hacia Catalunya. Me cuentan, y luego lo compruebo, que en las redes sociales se han olvidado de lo que significa este artista. Y lo vapulean. Otros se muestran decepcionados y algunos, alterados. El proceso soberanista –lo he escrito varias veces y así lo pienso– dispone de una gran carga destructiva.


Passo de llarg de la càrrega destructiva dels canons contra el vaixell, que entenc que alguns volen que sonin i continuaran sonat fins l'arribada a port o el naufragi; també deixo de banda els mèrits de Raimon àmpliament reconeguts els darrers temps en els Palaus corresponents, malgrat el que digui Zarzalejos que diuen les xarxes socials. Com que en certa mesura pertanyo a les xarxes socials, confirmo el que vaig dir no fa res, que no treia mèrits al poeta ni al cantant, ni a la seua trajectòria... Avui, però, el text de Zarzalejos m'ha fet intuir una llum que no sé si es prou lluminosa o compartida: la independència de Catalunya allunyaria moltes de les prevencions de València envers Catalunya. Amb una Catalunya independent, momentàniament llunyana, en un altre joc polític, molts valencians dels qui ara l'agafen com a excusa per als seus discursos haurien de canviar de registre, haurien de començar a argumentar des d'altres perspectives, haurien de desmostrar la seua consistència dialèctica. Això, em sembla, seria bo per clarificar la realitat del País Valencià. Després, ja es veuria el procés d'acostament o llunyania a la nova Catalunya.

per a la llista dels oxímorons actuals: Estat independent.

Ens trobo a l'ascensor amb un veí amb qui parlem de temes que van més enllà del temps i del futbol. Em pregunta si crec que podem ser independents i li començo a respondre que la independència és una entelèquia, que tots som enormement dependents, dels altres, de les estructures socials... de nosaltres mateixos. Em talla: No, no, el país! La resposta ha d'anar necessàriament pel mateix camí, fins i tot els països -què és un país?- més independents que conec tenen interdependències amb altres països, amb estructures polítiques i econòmiques supraestatals, depenen d'uns moviments de mercats salvatges que operen, majoritàriament, a curt termini, de fluxos migratoris ..., fins i tot d'un atzar imprevisible. Afegeixo, només mentalment, que és un error comú confondre independència amb llibertat, tal com saben els individus de qualsevol Estat, i que fins i tot llibertat, com tots els mots abstractes, és, per definició, de difícil concreció. Quan ja hem arribat al seu pis i a mi encara me'n falten dos, ell fora de l'ascensor i jo dins, fa la pregunta concreta: Creus que guanyarà el sí a la independència? Li dic que no ho sé, que... No tinc temps d'argumentar; un veí impacient crida PORTA! Mentre la tanquem, el meu veí encara em diu que a Madrid s'han equivocat molt, que si haguessin organitzat la consulta ells mateixos fa mesos hauria sortit no, però que com més temps passi... Segurament té raó.

Repasso el concepte d'oxímoron, tant de moda, i l'origen etimològic del mot al meu diccionari de grec, i no estic segur si ha estat la figura retòrica que expressaria alguns dels detalls de la conversa amb el meu veí. Bé podríem haver fet servir simplement antítesis o paradoxes, o la ironia en general, fins i tot antinòmies o antilogies, o un conjunt de recursos surrealistes. Mai no he estat gaire bo amb la retòrica. Com es deu dir la figura retòrica continuada que consisteix a fer un seguit d'afirmacions vagues, imprecises, amb contingut que no aporta absolutament res al que és de coneixement general? Potser encara no té nom assignat, però la majoria de les intervencions dels polítics en van plenes i els periodistes que les escolten queden ben satisfets, encara que facin veure que no, i potser alguns ciutadans també.

la via lul·liana

Em meravella Ramon Llull perquè em consta que després de vuit segles d'haver-la escrit, la seua obra continua tenint lectors que no cerquen arqueologia sinó actualitat (ho saben b´´e a l'assessoria de Wert). I si no en té més, de lectors, és perquè els seus llibres no ocupen llocs preferents en els prestatges de les llibreries, perquè els mitjans no li dediquen temps, perquè no li fan entrevistes a la tele (si sortís en una entrevista, segur que finalment el farien sant), etc.

Potser el llibre -o el llibre dins del llibre- que admet una lectura més actual amb un esforç pràcticament nul del lector és el Llibre d'amic i amat. Tant serveix per aprofundir en la intenció inicial d'acostar l'home (l'amic) a Déu (l'amat) en un procés progressiu de coneixement, com per trobar qualsevol camí en què l'amor sigui un element essencial.

Un dels meus versets preferits, en què tot just l'amic comença el camí, és aquell que diu:

Les carreres [els camins] per les quals l'amic encerca son amat són llongues, perilloses, poblades de consideracions, de sospirs e de plors, e enluminades d'amors.

No crec que ningú pugui discutir que l'amic (el ciutadà) que la busqui es trobarà amb moltes dificultats en el camí per aconseguir una Catalunya independent, però no dubto que l'amor (compte amb la impaciència!) il·luminarà el seu trajecte, encara que la llum sigui tènue en algun moment.

No desvetllaré el final del camí: que els qui no ho han fet llegeixin el llibre, però afegiré un exemple amb la finalitat que cadascú decideixi la naturalesa de l'element:

Ahir, l'”ABC”, publicava una enquesta amb la pregunta següent:
¿Crees que el Gobierno debería actuar ante el desafío de Mas de fijar pregunta y fecha a la consulta independentista?

El diari “Ara” se'n feia ressò i traduïa la pregunta amb aquest resultat:

Creus que el govern espanyol hauria d’actuar contra el desafiament de Mas de fixar pregunta i data de la consulta independentista?

El resultat de les votacions, previsible, és el de menys, però em pregunto si el canvi preposicional ha de ser objecte de consideració, de sospir o de plor. No creuen els periodistes en la nostra capacitat interpretativa?

parlar costa poc

Copio el text per no perdre'l de vista mentre vaig escrivint:

Vol que Catalunya esdevingui un Estat? Sí o no. En el cas de resposta afirmativa, Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent?

Qualsevol novetat substancial en el panorama polític -en els altres panorames, inclòs el legislatiu, les novetats són constants- em sembla inicialment estimulant i escolto les veus que se'n deriven, i la meua pròpia. Veus desordenades, divergents, de primer pensament o de pensament antic.

Les preguntes, malgrat que alguns, procedents de la política i del periodisme, diran que comporten ambigüitat o complexitat, són diàfanes. És veritat que el que importa, més que les preguntes, són les respostes, traduïdes no només en paraules, sinó en fets. Si la resposta a la segona pregunta és no, la situació no es complica, simplement s'allarga.

Com a filòleg aficionat, jugo amb la possibilitat que enlloc de “vol” s'hagués proposat “voleu”. En el primer cas, la forma verbal, evidentment, fa referència a vostè, però també a la tercera persona; en el segon, la forma verbal es podria referir a vós, l'equivalent més antic de la fórmula de respecte en català, però també a vosaltres, és a dir, que implícitament es referiria a la col·lectivitat. No sé si aquesta distinció s'entendria fàcilment sense explicacions prèvies, suposo que no. A més, vós ja queda obsolet.

Feta la (les) pregunta (preguntes) s'obre un procés de reflexió, de debat, de diàleg, de joc democràtic i demagògic. Perdó, de diàleg poc, almenys en les properes setmanes, que tothom continuarà amb la seua, amb els matisos que calgui... De reflexió o de debat...? Cap novetat substancial, després de la presentació de la pregunta: La democràcia, la Constitució, què volen aquesta gent...

Ara bé, en aquest moment la pregunta ja és el tractament que el govern central farà a la pregunta d'aquí. Podria dir que m'interessa veure les reaccions de la gent, però em sembla que, immediatament, no presentaran cap sorpresa.

Em sembla que per avui no em cal continuar, tot i que parlar més em costaria poc, per dir, per exemple, que a vegades les preguntes no troben resposta per qüestions tècniques. Però esperarem canvis essencials i llegirem els uns i els altres fins que hi hagi novetats. Demanar contenció verbal i precisió a la majoria dels polítics (i dels periodistes) és inútil; llàstima que se'ns hagin encomanat els seus defectes.

Avui he vist la foto de Rajoy i Van Rompuy, com dues òlibes i m'ha semblat que podia acabar amb un haiku (adaptat) d'aquest flamenc de centredreta:

En la nit fosca

udol ben fort de l'òliba.

Molt pocs l'escolten.

I com que encara no tinc ganes de llegir la premsa d'aquí, passaré per la belga.