retrobaments

Mentre torno a Barcelona escolto per la ràdio el que ja sé i que no sé si creurem, que el mal temps, és a dir, la pluja, ha minvat l’ocupació turística a la platja i l’ha mantinguda a les zones rurals. No m’ho acabo de creure no perquè no sigui estadísticament cert, sinó sobretot perquè les diferències entre el territori actualment són escasses, és dir, perquè les formes de vida en el país, a causa dels mitjans de comunicació i els d’informació són força uniformes i tant és anar a la platja o a la muntanya, a la ciutat o al poble. No importa gaire si vius en un poble petit o en una ciutat, al costat del mar o en la muntanya, les presses o les pauses, la cultura –o la aculturització- són similars, i la singularitat depèn més de cadascú que del lloc on viu. El per què de la tria és un misteri o simplement no hi ha tria. És veritat que el del poble té la natura a tocar i el de la ciutat la té més llunyana, però el contacte que un i altre hi tenen depèn més d’un mateix que de la distància.

Avui, jo, ciutadà de Barcelona, he menjat al camp, m’he passejat amb pluja suau pels camins que no menen enlloc, he seguit els trajecte ordenat i precipitat dels ànecs, he contemplat el verd esvaït i el carro ornamental amb rodes de fusta des de darrere de la finestra flanquejada amb orquídies forasteres... Al mateix temps, imagino i sé que al poble del costat hi ha hagut algú que no ha sortit de casa més que per comprar el pa i el diari i s’ha passat la resta del dia tancat veient caure la pluja –dubtós- i canviant de canal de la televisió segons el gust i les circumstàncies; o potser ha anat a la ciutat, al cinema, al teatre, a comprar qui sap què a l’Open que gairebé mai no tanca. Avui, penso que el final de Prudenci Bertrana és anacrònic, és història; o potser no? Sigui com sigui: importa?

Arriba que albireu la ciutat al lluny. La sensació és de disgust. Pel cim d'ella, hi floten boirades negres i pesants, i els fanals brillen esmorteïts i tristos. En arribar-hi us estranya aquella gernació que transita massa seriosa o massa riallera dins els vestits luxosos, gesticulant d'una manera postissa i encarcarada.

Vénen d'admirar una pel·lícula cinematogràfica o una decoració teatral. Convenen que la natura és bella. Convenen també que el més poca-solta i el més antiquat del món és anar a peu.
Realment es pot viatjar sense espeuetar-se ni malmetre la pell ni la roba. Però ells ignoren que la terra no es deixa trepitjar impunement. Exigeix a l'home pell morta, suor i algun esquitx de sang.

Els cartronets que es despatxen a les taquilles de les estacions, i que tots trobem tan econòmics, han estat pagats a bon preu per germans nostres que transitaven amb molta pena pels desmunts i les foradades dels camins moderns ! El tribut a la terra fou lluït a l'avenç, i ara s'hi passa amb sabates de xarol i dormint en còmodes butaques.

Jo no anatematitzo pas el progrés, però voldria que es recordessin d'això i que no parlessin tant de les meravelles llunyanes, inassequibles als qui no podem pagar el nostre passatge més que amb les pròpies durícies i amb les pròpies suors.

Prudenci Bertrana: "Els bells camins que no menen enlloc", dins Proses bàrbares

.

més Bertrana

Esmentavem al darrer post, els comentaristes i jo, els escriptors-pintors o viceversa; n’hi ha molts, segurament més dels que ens pensem. Ahir mateix dos blocaires, amb llibres editats, comentaven la seva afició artística: en Francesc i en Jesús. Quants més n’hi deuen haver? Imagino que força. En podem parlar un altre dia, però ara em centraré en un compromís que vaig adquirir a finals de l’any passat. Concretant –podeu llegir detalls aquí i aquí -: resulta que la Lola té un Prudencia Bertrana que finalment ens va mostrar al seu bloc, i jo li vaig dir que buscaria un fragment de l’escriptor que s’adigués amb la pintura. No crec que ho hagi aconseguit del tot, perquè el seu quadre, al qual he tret el marc per donar una sensació de més proximitat, evoca un espai obert o poc atapeït de vegetació que no he sabut trobar, potser perquè no he buscat prou. O potser sí, potser amb una mica d’imaginació podem arribar a pensar que en un dels seus caminars erràtics, Bertrana es va aturar en aquest indret.

Definitivament, he triat un fragment de la narració 'Els bells camins que no menen enlloc', la meva preferida d’entre les Proses bàrbares, un recull que suggereixo sobretot als qui en un moment determinat necessiteu una mica de pau i no us persegueix la pressa que cada dia, cada hora o cada minut se’ns converteix a alguns en una enemiga implacable (podeu llegir la narració sencera en aquesta pàgina de l’amic Enric Faura). I res més, que parla Bertrana. Bé, sí, he triat un altre fragment, és de la narració 'En Busqueta', on les cabòries filosòfiques són finalment bandejades... com ha de ser.



















Córrer món ! Heus aquí una grossa blasfèmia. ¿Per que córrer? Quin goig dóna córrer?

Si us agrada de saber quelcom del sospirar dels oreigs en l'espessor dels boscos, de les olors íntimes dels marges florits, dels murmuris de les aigües verges i de la bonesa i suavitat del cor de les muntanyes, cal menysprear el temps, les brúixoles i els diners; cal fer-se caçador, contrabandista, bouer o llenyataire; cal transitar penosament pels corriols que no menen enlloc. Ells us mostraran, però, si és que teniu confiança en el seu davallar atrevit i ardidesa per a seguir-los quan munten per les crestes formidables, tots els misteris dels avencs i tots els rodaments de cap de les altures. I arribareu a les encantades pregoneses, junt al viot d'aigua cristal·lina on el senglar s'abeura; al pinar ombriu on els xixells s'ajoquen; i a l'espadat roquís on nien les miloques i s'entaforen les guineus.

Pels viaranys simplicíssims, cal anar-hi amb un gros ardiment de cor i una gran senzillesa de roba. A voltes no són més que clarianes enigmàtiques entre la boscúria No hi passaríeu pas sense deixar-hi un esquinç de roba, un trosset de pell o una gota de sang de les vostres venes. Són estrets, són angoixosos, són vorejats de pues que se us abraonen com garfis de salvatgina, són obstruïts de lligabosc i romegueres que us traven i us aturen. Però i després, quan els trobeu encatifats de fullaraca o de molsa esponjosa, quan planegen per una vinya morta o per la humida llisor d'una torrentera, quina suavitat i quin delit us donen, i amb quina remor tan grata responen als vostres passos !

Prudenci Bertrana. "Els bells camins que no menen enlloc", a Proses bàrbares.


Jo no m’avorria mai durant aquestes llargues esperes. Hi havia tants entreteniments en aquells boscos! Quan em cansava d’estar dret, desenganyat del glapir mentider de la canilla, m’asseia en les roques encara no assolellades, delitosament fresques. Les eflorescències dels líquens que les cobrien, i els variats insectes, a penes albiradors, que transitaven entre aquelles ramificacions veroses, verdoses, grises i brunes (selves colossals, dirien els insectes), constituïen un altre bell motiu d’interminables cabòries. ¿Qui sap si algun d’aquests pugons vermellosos em mirava amb telescopi? ¿Em creien un déu perquè arrabassava amb les ungles el crostisser llefiscós que recobria el granet de llur planeta? Si ells haguessin parlat, amb quina senzillesa m’haurien fet l’almoina de d’apel·lar-me immens! I, tanmateix, dels pugons a la roca, de la roca a mi i de mi a la terra, no hi havia pas una apreciable diferència amidada amb l’anorreadora escala que va de l’infinitament gros a l’infinitament minúscul. Tots junts esdeveníem pugons, volves, àtoms invisibles, enfront de l’univers immesurable.

Vatualisto! Altre cop la turmentosa filosofia!

Prudenci Bertrana. “En Busqueta” , a Proses bàrbares.

de la pintura i l'escriptura de Prudenci Bertrana

L’altre dia la Lola em va sorprendre explicant que té un Bertrana (no sé si me’l deixarà veure algun dia, ni que sigui en foto), perquè malgrat que sóc conscient dels anys que l’escriptor va dedicar a la pintura, mai no he pensat en ell com a pintor. No en sé res dels seus quadres ni de la valoració que se’n fa actualment, i en la seva obra de ficció, on sovint hi ha poca ficció, en la que he llegit, no en parla. En canvi, qui sí que en parla és la seva filla Aurora, de la qual copio aquests fragments de la biografia del seu pare:

Prudenci Bertrana no trigà a donar-se que s’havia errat novament. La pintura tampoc no l’omplia. Anava a la Llotja amb regularitat, delineava i ordenava figures, copiava nus al natural. A estones tractava d’empastifar alguna tela amb colors. Però ho feia tot sense convicció, sense entusiasme.
[...]
Un poc més tard, ja instal·lat amb els seus pares al mas Espriu de l’Esparra, per tot l’estiu, sortia de tant en tant al camp a pintar. Ho feia, sobretot, per impressionar el seu pare, no fos cas que insistís a voler-lo fer estudiar de nou en alguna facultat.
[...]
D’aquells assaigs fallits, cada cop més espaiats, en servava una llei d’amarguesa. No li procuraven cap emoció artística, cap satisfacció moral. No esperava produir una obra d’art ni guanyar-s’hi la vida. Les estones que hi passava eren estones malversades que hauria pogut aprofitar per córrer darrere les perdius o jaure tranquil·lament en un marge.
[...]
Prudenci Bertrana no comentava mai les seves obres. Quan algú li’n parlava, ell es planyia: “Això no és fer d’artista, és fer de manobre”.
Més tard fou nomenat mestre de dibuix a l’Institut Provincial de segona ensenyança. També donava lliçons en un col·legi de monges. Durant uns anys, els futurs batxillers i algunes noies de cases bones varen rebre el seu guiatge artístic.
[...]
Prudenci Bertrana tenia prop de quaranta anys i encara no havia descobert la seva vocació d’escriptor. Havia fundat una família. Treballava per pujar-la. Honradament –quasi goso dir “heroicament”- acceptava de guanyar el pa dels seus fills amb les feines que menys li abellien. Pintava damunt de setí estendards per a convents de monges i confraries gremials i, potser, fins i tot, algun ex-vot. Dibuixava i colorava rètols per a botigues. Seguia fent retrats a l’oli de senyors i senyores difunts. Donava lliçons a la seva acadèmia, a l’Institut Provincial i en col·legis. Hom no pot demanar més sacrificis a un home, sincer i sensible, que havia nascut per ser lliure i viure simplement lluny de les ciutats i dels ciutadans.
[...]
Només era plenament feliç quan amb el seu gos i la seva escopeta abandonava la ciutat, deixava lliscar les hores trescant o vagarejant per les vores del Ter, endinsant-se per la Vall de Sant Daniel o enfilant-se a les Pedreres.

Aurora Bertrana: Una vida.

Quantes pintures sortiren d’aquest vagarejar pel camp? No ho sé. En quina mesura, deixant de banda el que pintava per obligació, per diners, per mantenir la família, apareix en els seus quadres el goig que sentia en explorar la natura? Ho ignoro. En canvi, em tenen el cor robat les proses que recorden les seves caminades sense altra finalitat que retornar a la natura que ja no podia ser seva. Dubto que en la pintura –i sóc agosarat en afirmar el que no conec- aconseguís transmetre el que la seva escriptura captava i transmetia. Li he dit a la Lola, que acaba de llegir Josafat, que a veure que li semblen les seves Proses bàrbares. No sé si em farà cas -no vull responsabilitats, per altra banda- i no sé si avui interessen gaire, com no devien interessar als noucentistes, però si hi ha un Bertrana en estat pur, un Bertrana insuperable, es troba en aquests textos a penes amb acció dramàtica, a penes amb protagonistes, amb una llibertat total, com la que devia sentir lluny de tot allò que el constrenyia, que l’amoïnava, que l’empetitia.

Una de les coses que més el feien sofrir –ho ha deixat ben palesat en la novel·la L’impenitent -era el tracte amb intel·lectuals (ell els anomena així, i jo li ho respecto) reunit en tertúlia. La indiferència que mostraven envers les coses naturals i senzilles, la hipocresia, la suficiència i la petulància que palesaven en certes converses, el posaven de mal humor.

Aurora Bertrana: Una vida


Un prec encara: no el llegeixis pas d’un tirat, aquest llibre meu; no hi trobaràs pas res que tempti la teva curiositat o el teu afany d’aventures. Agafa’l quan vora una estufa enyoris una llar, quan determinis d’anar a passeig i no puguis anar-hi, quan et cansi el soroll i anhelis la quietud, o quan, com l’admirable personatge d’Eça de Queiroz, embafat de tots els luxes i de totes les comoditats d’una vida ultracivilitzada, et recordis del que és senzill i natural i desitgis veure una girafa. El meu llibre encara ho és més, de senzill i natural que una girafa. Per a escriure’l sols m’ha calgut endinsar-me en la primera arbreda que he trobat, en el primer torrent, en la primera muntanya. És un llibre per a adolits, per als presoners i epr als convalescents. D’aqueixos desgraciats, n’hi ha més dels que realment ho són , en les urbs populoses.
A l’urbs el llenço: que el frueixi el qui sàpiga fruir-lo. Jo espero tranquil la fina ironia civilista.

Prudenci Bertrana: pròleg a Proses bàrbares (fragment)