nar-hi nant (primera aproximació a l'any Bertrana)

Conec força l'obra literària, no la pictòrica, de Prudenci Bertrana; en canvi, a penes he llegit res de la seua filla. Suposo que el més conegut del pare és la novel·leta -em refereixo a l'extensió- Josafat, entre altres coses perquè ha estat un dels llibres que moltes generacions d'estudiants han hagut de llegir, amb plaer o sense, al batxillerat o a la universitat. És un llibre potent, intens, encara ara de bon llegir. Amb aquesta novel·la vam començar el curs impartit per Jordi Llovet a la UB just quan ell havia tornat d'Alemanya i començava la seua carrera aquí (... fixeu-vos amb el símbol fàl·lic del campanar...! No recordo gaire cosa més, esclar.). Jo, però, prefereixo les Proses bàrbares. Quan les repasso, en lectures cada vegada més espaiades i parcials, encara em col·loquen la seua força lèxica i visual.

D'Aurora Bertrana, ara, així, de sobte, només recordo haver llegit Una vida, les notes biogràfiques sobre el seu pare. Sempre he tingut ganes de llegir-la més, però mai no he trobat l'ocasió, l'estímul o els llibres; per exemple, Peikea princesa canibal... és un títol que em té el cor robat, però que no he trobat en les llibreries les vegades que l'he volgut comprar, ara tampoc. M'agradarà, no m'agradarà? No importa, el vull, vull anar als mars del sud, encara que després, si fa no fa, totes les mars són semblants. De fet, vull conèixer una mica l'Aurora i, ara per ara, a les llibreries de nou només puc trobar dues novel·les seues que...

Com que aquest any en fa 150 i 125 respectivament del naixement de Prudenci i de l'Aurora, han decidit que sigui l'any Bertrana: Fantàstic! Llegeixo què diu la Institució de les Lletres Catalanes (la pàgina de l'Any encara està en blanc) en un dels paràgrafs de presentació de la commemoració:

L’objectiu principal d’aquesta commemoració, en sintonia amb els objectius que constitueixen la raó de ser de la Institució de les Lletres Catalanes, és fer conèixer més i millor l’obra tant de Prudenci com d’Aurora Bertrana. Aquest objectiu guiarà totes i cadascuna de les actuacions que es realitzin durant l’Any Bertrana.

Volen dir que a part d'exposicions, biografies, celebracions musicals, recorreguts literaris, entrevistes, etc., tenen un pla en complicitat amb algunes editorials per reeditar l'obra completa de Prudenci Bertrana i, per primera vegada, la d'Aurora Bertrana? Miraran que la seua obra arribi a totes les llars catalanes? No només serà una obra llegida sinó “millor” llegida”? Si ho he entès bé, això és el que dedueixo. Doncs que s'apressi tothom, que un any passa en un buf, i els meus, ai!, més de pressa.

P. S: A internet es pot trobar força material manuscrit i mecanoscrit dels Bertrana, més d'ella que d'ell. Si voleu, hi podeu fer una mirada.

retrobaments

Mentre torno a Barcelona escolto per la ràdio el que ja sé i que no sé si creurem, que el mal temps, és a dir, la pluja, ha minvat l’ocupació turística a la platja i l’ha mantinguda a les zones rurals. No m’ho acabo de creure no perquè no sigui estadísticament cert, sinó sobretot perquè les diferències entre el territori actualment són escasses, és dir, perquè les formes de vida en el país, a causa dels mitjans de comunicació i els d’informació són força uniformes i tant és anar a la platja o a la muntanya, a la ciutat o al poble. No importa gaire si vius en un poble petit o en una ciutat, al costat del mar o en la muntanya, les presses o les pauses, la cultura –o la aculturització- són similars, i la singularitat depèn més de cadascú que del lloc on viu. El per què de la tria és un misteri o simplement no hi ha tria. És veritat que el del poble té la natura a tocar i el de la ciutat la té més llunyana, però el contacte que un i altre hi tenen depèn més d’un mateix que de la distància.

Avui, jo, ciutadà de Barcelona, he menjat al camp, m’he passejat amb pluja suau pels camins que no menen enlloc, he seguit els trajecte ordenat i precipitat dels ànecs, he contemplat el verd esvaït i el carro ornamental amb rodes de fusta des de darrere de la finestra flanquejada amb orquídies forasteres... Al mateix temps, imagino i sé que al poble del costat hi ha hagut algú que no ha sortit de casa més que per comprar el pa i el diari i s’ha passat la resta del dia tancat veient caure la pluja –dubtós- i canviant de canal de la televisió segons el gust i les circumstàncies; o potser ha anat a la ciutat, al cinema, al teatre, a comprar qui sap què a l’Open que gairebé mai no tanca. Avui, penso que el final de Prudenci Bertrana és anacrònic, és història; o potser no? Sigui com sigui: importa?

Arriba que albireu la ciutat al lluny. La sensació és de disgust. Pel cim d'ella, hi floten boirades negres i pesants, i els fanals brillen esmorteïts i tristos. En arribar-hi us estranya aquella gernació que transita massa seriosa o massa riallera dins els vestits luxosos, gesticulant d'una manera postissa i encarcarada.

Vénen d'admirar una pel·lícula cinematogràfica o una decoració teatral. Convenen que la natura és bella. Convenen també que el més poca-solta i el més antiquat del món és anar a peu.
Realment es pot viatjar sense espeuetar-se ni malmetre la pell ni la roba. Però ells ignoren que la terra no es deixa trepitjar impunement. Exigeix a l'home pell morta, suor i algun esquitx de sang.

Els cartronets que es despatxen a les taquilles de les estacions, i que tots trobem tan econòmics, han estat pagats a bon preu per germans nostres que transitaven amb molta pena pels desmunts i les foradades dels camins moderns ! El tribut a la terra fou lluït a l'avenç, i ara s'hi passa amb sabates de xarol i dormint en còmodes butaques.

Jo no anatematitzo pas el progrés, però voldria que es recordessin d'això i que no parlessin tant de les meravelles llunyanes, inassequibles als qui no podem pagar el nostre passatge més que amb les pròpies durícies i amb les pròpies suors.

Prudenci Bertrana: "Els bells camins que no menen enlloc", dins Proses bàrbares

.

safari de nou a sis

Estic cansat. El safari casolà entre els animals morts del museu de Zoologia i entre els empresonats del zoològic m’han deixat el cos i una mica de l’ànima baldats. He tornat a casa amb desenes de trofeus ensopits i crepusculars de tots els colors, alguns dels quals pujo a Facebook. Encara em queden ganes de llegir i d’escriure una mica; res, només un tràiler mal triat que no se sap si apareixerà properament en aquesta pantalla.

Com que no tinc esma de buscar les paraules pròpies, em conformo amb dos fragments curtíssims de llibres que em vénen inevitablement a la memòria cada vegada que visito el Parc i, especialment, el zoològic –feia tant de temps que no hi entrava! Suposo que cap dels dos llibres s’ha pogut trobar a la Setmana del Llibre en Català.

El que m’agradà més fou el Parc de la Ciutadella, a causa, és clar, de les pobres bèsties. L’elefant –que ja llavors era anomenat l’Avi- em féu una gran impressió, gairebé com el cul pelat i vermell de les mones i els micos.
[...]
Petit, modest, enraonat, ni adotzenat ni fascinador, melrosat i discret, la quinta essència en el rengló dels parcs, del que jo suposava ésser l’esperit barceloní, presentava la nota curiosa de no ésser freqüentat pels barcelonins.

Josep Pla: Barcelona, una discussió entranyable.

A quarts de sis, l’únic elefant que encara es podia veure ja ha desaparegut i els felins mandregen impassibles i vençuts, sabedors que tenen poques possibilitats de cruspir-se –de res no val que es passin la llengua pels llavis i els bigotis o que facin equívocs badalls impossibles, com els meus- els escassos espectadors que encara queden admirant-los en la seva jubilació forçada que alguns creuen –injustament- daurada.

El tigre fa una terrible cara de persona decent. Si no li sabéssiu la història, el prendríeu per un d’aquests senyors una mica envellits que porten a passejar els néts a l’hora del sol en automòbil, o discursegen amablement en les terrasses dels cafès, o llegeixen el diari asseguts en un banc del Passeig de Gràcia. Aquella cara no us és desconeguda. No podríeu pas dir si l’he vista en les dependències d’algun jutjat, en un tribunal d’exàmens o darrere la taquilla d’una casa de préstecs. Us sembla, però, que hi heu parlat; que heu rebut consells, reflexions o, simplement, bones paraules d’aquella boca amb bigotis blancs. El conjunt de la seva fesomia i el mirar dels ulls freds i suaus van lligats a algun record desagradable: a un plet perdut, a un embarg, a un consell de guerra, a un desengany degut a la falsa prometença d’una persona hipòcrita, al qual us havien recomanat i semblava protegir-vos i estimar-vos.
El tigre, viu i dintre la gàbia, espanta menys que la pell sola convertida en catifa, amb el cap ple de borres, llambregant els ulls de vidre, reganyant la dentadura entre la rojor artificial de genives i llengua.
Amb el seu posat ensopit, amb el seu aire indiferent, suggereix un inevitable: ”qui ho diria?...”
Centenars i centenars de persones miren amb més deler les gormanderies exposades en un aparador, que el tigre les criatures que li fan ganyotes part enllà de la reixa.
I, no obstant, si hagués arribat al grau de refinament a què han arribat les nostres damisel·les, se les menjaria enastades en un broc o embolicades amb paper d’estany.

Prudenci Bertrana: L’ós benemèrit i altres bèsties.

més Bertrana

Esmentavem al darrer post, els comentaristes i jo, els escriptors-pintors o viceversa; n’hi ha molts, segurament més dels que ens pensem. Ahir mateix dos blocaires, amb llibres editats, comentaven la seva afició artística: en Francesc i en Jesús. Quants més n’hi deuen haver? Imagino que força. En podem parlar un altre dia, però ara em centraré en un compromís que vaig adquirir a finals de l’any passat. Concretant –podeu llegir detalls aquí i aquí -: resulta que la Lola té un Prudencia Bertrana que finalment ens va mostrar al seu bloc, i jo li vaig dir que buscaria un fragment de l’escriptor que s’adigués amb la pintura. No crec que ho hagi aconseguit del tot, perquè el seu quadre, al qual he tret el marc per donar una sensació de més proximitat, evoca un espai obert o poc atapeït de vegetació que no he sabut trobar, potser perquè no he buscat prou. O potser sí, potser amb una mica d’imaginació podem arribar a pensar que en un dels seus caminars erràtics, Bertrana es va aturar en aquest indret.

Definitivament, he triat un fragment de la narració 'Els bells camins que no menen enlloc', la meva preferida d’entre les Proses bàrbares, un recull que suggereixo sobretot als qui en un moment determinat necessiteu una mica de pau i no us persegueix la pressa que cada dia, cada hora o cada minut se’ns converteix a alguns en una enemiga implacable (podeu llegir la narració sencera en aquesta pàgina de l’amic Enric Faura). I res més, que parla Bertrana. Bé, sí, he triat un altre fragment, és de la narració 'En Busqueta', on les cabòries filosòfiques són finalment bandejades... com ha de ser.



















Córrer món ! Heus aquí una grossa blasfèmia. ¿Per que córrer? Quin goig dóna córrer?

Si us agrada de saber quelcom del sospirar dels oreigs en l'espessor dels boscos, de les olors íntimes dels marges florits, dels murmuris de les aigües verges i de la bonesa i suavitat del cor de les muntanyes, cal menysprear el temps, les brúixoles i els diners; cal fer-se caçador, contrabandista, bouer o llenyataire; cal transitar penosament pels corriols que no menen enlloc. Ells us mostraran, però, si és que teniu confiança en el seu davallar atrevit i ardidesa per a seguir-los quan munten per les crestes formidables, tots els misteris dels avencs i tots els rodaments de cap de les altures. I arribareu a les encantades pregoneses, junt al viot d'aigua cristal·lina on el senglar s'abeura; al pinar ombriu on els xixells s'ajoquen; i a l'espadat roquís on nien les miloques i s'entaforen les guineus.

Pels viaranys simplicíssims, cal anar-hi amb un gros ardiment de cor i una gran senzillesa de roba. A voltes no són més que clarianes enigmàtiques entre la boscúria No hi passaríeu pas sense deixar-hi un esquinç de roba, un trosset de pell o una gota de sang de les vostres venes. Són estrets, són angoixosos, són vorejats de pues que se us abraonen com garfis de salvatgina, són obstruïts de lligabosc i romegueres que us traven i us aturen. Però i després, quan els trobeu encatifats de fullaraca o de molsa esponjosa, quan planegen per una vinya morta o per la humida llisor d'una torrentera, quina suavitat i quin delit us donen, i amb quina remor tan grata responen als vostres passos !

Prudenci Bertrana. "Els bells camins que no menen enlloc", a Proses bàrbares.


Jo no m’avorria mai durant aquestes llargues esperes. Hi havia tants entreteniments en aquells boscos! Quan em cansava d’estar dret, desenganyat del glapir mentider de la canilla, m’asseia en les roques encara no assolellades, delitosament fresques. Les eflorescències dels líquens que les cobrien, i els variats insectes, a penes albiradors, que transitaven entre aquelles ramificacions veroses, verdoses, grises i brunes (selves colossals, dirien els insectes), constituïen un altre bell motiu d’interminables cabòries. ¿Qui sap si algun d’aquests pugons vermellosos em mirava amb telescopi? ¿Em creien un déu perquè arrabassava amb les ungles el crostisser llefiscós que recobria el granet de llur planeta? Si ells haguessin parlat, amb quina senzillesa m’haurien fet l’almoina de d’apel·lar-me immens! I, tanmateix, dels pugons a la roca, de la roca a mi i de mi a la terra, no hi havia pas una apreciable diferència amidada amb l’anorreadora escala que va de l’infinitament gros a l’infinitament minúscul. Tots junts esdeveníem pugons, volves, àtoms invisibles, enfront de l’univers immesurable.

Vatualisto! Altre cop la turmentosa filosofia!

Prudenci Bertrana. “En Busqueta” , a Proses bàrbares.

de la pintura i l'escriptura de Prudenci Bertrana

L’altre dia la Lola em va sorprendre explicant que té un Bertrana (no sé si me’l deixarà veure algun dia, ni que sigui en foto), perquè malgrat que sóc conscient dels anys que l’escriptor va dedicar a la pintura, mai no he pensat en ell com a pintor. No en sé res dels seus quadres ni de la valoració que se’n fa actualment, i en la seva obra de ficció, on sovint hi ha poca ficció, en la que he llegit, no en parla. En canvi, qui sí que en parla és la seva filla Aurora, de la qual copio aquests fragments de la biografia del seu pare:

Prudenci Bertrana no trigà a donar-se que s’havia errat novament. La pintura tampoc no l’omplia. Anava a la Llotja amb regularitat, delineava i ordenava figures, copiava nus al natural. A estones tractava d’empastifar alguna tela amb colors. Però ho feia tot sense convicció, sense entusiasme.
[...]
Un poc més tard, ja instal·lat amb els seus pares al mas Espriu de l’Esparra, per tot l’estiu, sortia de tant en tant al camp a pintar. Ho feia, sobretot, per impressionar el seu pare, no fos cas que insistís a voler-lo fer estudiar de nou en alguna facultat.
[...]
D’aquells assaigs fallits, cada cop més espaiats, en servava una llei d’amarguesa. No li procuraven cap emoció artística, cap satisfacció moral. No esperava produir una obra d’art ni guanyar-s’hi la vida. Les estones que hi passava eren estones malversades que hauria pogut aprofitar per córrer darrere les perdius o jaure tranquil·lament en un marge.
[...]
Prudenci Bertrana no comentava mai les seves obres. Quan algú li’n parlava, ell es planyia: “Això no és fer d’artista, és fer de manobre”.
Més tard fou nomenat mestre de dibuix a l’Institut Provincial de segona ensenyança. També donava lliçons en un col·legi de monges. Durant uns anys, els futurs batxillers i algunes noies de cases bones varen rebre el seu guiatge artístic.
[...]
Prudenci Bertrana tenia prop de quaranta anys i encara no havia descobert la seva vocació d’escriptor. Havia fundat una família. Treballava per pujar-la. Honradament –quasi goso dir “heroicament”- acceptava de guanyar el pa dels seus fills amb les feines que menys li abellien. Pintava damunt de setí estendards per a convents de monges i confraries gremials i, potser, fins i tot, algun ex-vot. Dibuixava i colorava rètols per a botigues. Seguia fent retrats a l’oli de senyors i senyores difunts. Donava lliçons a la seva acadèmia, a l’Institut Provincial i en col·legis. Hom no pot demanar més sacrificis a un home, sincer i sensible, que havia nascut per ser lliure i viure simplement lluny de les ciutats i dels ciutadans.
[...]
Només era plenament feliç quan amb el seu gos i la seva escopeta abandonava la ciutat, deixava lliscar les hores trescant o vagarejant per les vores del Ter, endinsant-se per la Vall de Sant Daniel o enfilant-se a les Pedreres.

Aurora Bertrana: Una vida.

Quantes pintures sortiren d’aquest vagarejar pel camp? No ho sé. En quina mesura, deixant de banda el que pintava per obligació, per diners, per mantenir la família, apareix en els seus quadres el goig que sentia en explorar la natura? Ho ignoro. En canvi, em tenen el cor robat les proses que recorden les seves caminades sense altra finalitat que retornar a la natura que ja no podia ser seva. Dubto que en la pintura –i sóc agosarat en afirmar el que no conec- aconseguís transmetre el que la seva escriptura captava i transmetia. Li he dit a la Lola, que acaba de llegir Josafat, que a veure que li semblen les seves Proses bàrbares. No sé si em farà cas -no vull responsabilitats, per altra banda- i no sé si avui interessen gaire, com no devien interessar als noucentistes, però si hi ha un Bertrana en estat pur, un Bertrana insuperable, es troba en aquests textos a penes amb acció dramàtica, a penes amb protagonistes, amb una llibertat total, com la que devia sentir lluny de tot allò que el constrenyia, que l’amoïnava, que l’empetitia.

Una de les coses que més el feien sofrir –ho ha deixat ben palesat en la novel·la L’impenitent -era el tracte amb intel·lectuals (ell els anomena així, i jo li ho respecto) reunit en tertúlia. La indiferència que mostraven envers les coses naturals i senzilles, la hipocresia, la suficiència i la petulància que palesaven en certes converses, el posaven de mal humor.

Aurora Bertrana: Una vida


Un prec encara: no el llegeixis pas d’un tirat, aquest llibre meu; no hi trobaràs pas res que tempti la teva curiositat o el teu afany d’aventures. Agafa’l quan vora una estufa enyoris una llar, quan determinis d’anar a passeig i no puguis anar-hi, quan et cansi el soroll i anhelis la quietud, o quan, com l’admirable personatge d’Eça de Queiroz, embafat de tots els luxes i de totes les comoditats d’una vida ultracivilitzada, et recordis del que és senzill i natural i desitgis veure una girafa. El meu llibre encara ho és més, de senzill i natural que una girafa. Per a escriure’l sols m’ha calgut endinsar-me en la primera arbreda que he trobat, en el primer torrent, en la primera muntanya. És un llibre per a adolits, per als presoners i epr als convalescents. D’aqueixos desgraciats, n’hi ha més dels que realment ho són , en les urbs populoses.
A l’urbs el llenço: que el frueixi el qui sàpiga fruir-lo. Jo espero tranquil la fina ironia civilista.

Prudenci Bertrana: pròleg a Proses bàrbares (fragment)

lectures d'estiu (la cerca persistent)

1a jornada

Com que gairebé estic segur que els meus desplaçaments físics estivals no em portaran gaire lluny (i no em queixo més del compte), miro de trobar alguns substituts que em puguin fer viatjar la imaginació al ritme lent que necessito. Les llibreries es converteixen en la meva agència de viatges: La ruta blava : viatge a les mars del Sud, de Josep Maria de Sagarra i Paradisos oceánics, d’Aurora Bertrana (una aproximació als dos llibres aquí).

No tinc sort en cap de les tres agències; sembla que fa temps que han venut tots els bitllets que tenien assignats. En una em diuen que ja fa tres anys que van vendre el darrer viatge als paradisos oceànics i encara no els han tornat a oferir el recorregut, també és veritat que tenen poques demandes, em diu. Una de les noies escriu Segarra amb una e a la primera síl·laba, de manera que ni tan sols apareix el promotor del viatge (tot són as?, em pregunta sorpresa). La darrera noia somriu quan li faig la demanda i continua somrient quan em confirma que res de res. Quan li dic, entre retòric i impacient, que a veure si aquest any tampoc no podré viatjar als mars del sud, el seu somriure es transforma en un riure descarat, mentre jo, ja d’esquena, m’allunyo amb posat mig ofès però ulls còmplices.

De totes maneres, insistiré, perquè estic segur que en alguna agència de viatges encara els deu quedar algun passatge que no han arribat a vendre i que m’està esperant. Ja us ho diré.

2a jornada

Comparteixo part de la tarda cercant un rentavaixelles (l’Olympic Star de Bosch, de l’any 92, ha decidit prendre’s una vacances definitives) i els llibres d’ahir. Després de quedar amb la mare per compartir demà un suquet de mollet, continuo pel carrer Mallorca, just fins abans de Balmes: res, només promeses. Baixo fins a la Gran Via i el noi em diu que és clar que tenen literatura de viatges a part de guies, però tampoc sap com s’escriu Sagarra (tinc la sensació que se m’ha encomanat el dialecte central, cosa que solen desmentir les meves amistats). Em promet que dintre de tres o quatre dies tindrà el llibre de l’Aurora Bertrana si li demano, l’altre no. Desconfio del seu optimisme. Abans d’arribar al Ritz (com es diu ara l'hotel?) entro en una altra llibreria. A la noia no li costa gens trobar-me La ruta blava sense necessitat de consultar l’ordinador. (sorpresa: 6, 95 euros perquè l’editorial ha decidit que són restes que cal treure’s). Em confirma que el llibre de l’Aurora Bertrana només el trobaré per casualitat. Encara entro en un altra llibreria del Portal de l’Àngel, on el senyor (vestit gris fosc) que m’atén em diu que tot el que tenen sobre viatges es troba en una prestatgeria lamentable. Li suggereixo que mirem l’ordinador abans de perdre el temps entre les lleixes i, efectivament, no tenen els Paradisos oceànics. Més tard, encara tinc temps de assabentar-me d’algunes característiques i condicions de venda i instal·lació dels rentavaixelles, però la Joana tindrà la darrera paraula.

3a jornada (hipotètica)

Cabut (consultar el DCVB per veure el significat de la paraula) com sóc, demà em proposo fer una mirada per les llibreries de vell. Mentrestant, ja a casa, m’adono que tinc un llibre de l’Aurora Bertrana i del seu pare que encara no he llegit i que pot ser un bon substitut d’aquesta opció que se’m resisteix. Diu la filla a propòsit de L’illa perduda:
Com molts, potser com tots els actes de Bertrana, hem de considerar aquesta novel·la, escrita en col·laboració amb la seva filla aurora, com una mena de penyora oferta en desgreuge a la incipient novel·lista. Bertrana es trobava llavors davant la infrangible vocació literària de la seva filla, la qual vocació havia contrariat anys i anys, volent treure-li del cap que es dediqués a les lletres.
La noia havia lluitat molt temps contra la seva pròpia vocació, dedicant-se a la música com era la voluntat del seu pare. Bertrana escoltava embadalit les històries de les illes polinèsies, les trifulgues entre els blancs i els mestissos, entre els mestissos i els indígenes. Les misterioses existències dels comerciants xinesos... S’hi engrescava tot ple. I, de sobte, proposà a la seva filla d’escriure la novel·la en col·laboració. Ella acceptà amb entusiasme.

La història promet.