Mentre torno a Barcelona escolto per la ràdio el que ja sé i que no sé si creurem, que el mal temps, és a dir, la pluja, ha minvat l’ocupació turística a la platja i l’ha mantinguda a les zones rurals. No m’ho acabo de creure no perquè no sigui estadísticament cert, sinó sobretot perquè les diferències entre el territori actualment són escasses, és dir, perquè les formes de vida en el país, a causa dels mitjans de comunicació i els d’informació són força uniformes i tant és anar a la platja o a la muntanya, a la ciutat o al poble. No importa gaire si vius en un poble petit o en una ciutat, al costat del mar o en la muntanya, les presses o les pauses, la cultura –o la aculturització- són similars, i la singularitat depèn més de cadascú que del lloc on viu. El per què de la tria és un misteri o simplement no hi ha tria. És veritat que el del poble té la natura a tocar i el de la ciutat la té més llunyana, però el contacte que un i altre hi tenen depèn més d’un mateix que de la distància.
Avui, jo, ciutadà de Barcelona, he menjat al camp, m’he passejat amb pluja suau pels camins que no menen enlloc, he seguit els trajecte ordenat i precipitat dels ànecs, he contemplat el verd esvaït i el carro ornamental amb rodes de fusta des de darrere de la finestra flanquejada amb orquídies forasteres... Al mateix temps, imagino i sé que al poble del costat hi ha hagut algú que no ha sortit de casa més que per comprar el pa i el diari i s’ha passat la resta del dia tancat veient caure la pluja –dubtós- i canviant de canal de la televisió segons el gust i les circumstàncies; o potser ha anat a la ciutat, al cinema, al teatre, a comprar qui sap què a l’Open que gairebé mai no tanca. Avui, penso que el final de Prudenci Bertrana és anacrònic, és història; o potser no? Sigui com sigui: importa?
Arriba que albireu la ciutat al lluny. La sensació és de disgust. Pel cim d'ella, hi floten boirades negres i pesants, i els fanals brillen esmorteïts i tristos. En arribar-hi us estranya aquella gernació que transita massa seriosa o massa riallera dins els vestits luxosos, gesticulant d'una manera postissa i encarcarada.
Vénen d'admirar una pel·lícula cinematogràfica o una decoració teatral. Convenen que la natura és bella. Convenen també que el més poca-solta i el més antiquat del món és anar a peu.
Realment es pot viatjar sense espeuetar-se ni malmetre la pell ni la roba. Però ells ignoren que la terra no es deixa trepitjar impunement. Exigeix a l'home pell morta, suor i algun esquitx de sang.
Els cartronets que es despatxen a les taquilles de les estacions, i que tots trobem tan econòmics, han estat pagats a bon preu per germans nostres que transitaven amb molta pena pels desmunts i les foradades dels camins moderns ! El tribut a la terra fou lluït a l'avenç, i ara s'hi passa amb sabates de xarol i dormint en còmodes butaques.
Jo no anatematitzo pas el progrés, però voldria que es recordessin d'això i que no parlessin tant de les meravelles llunyanes, inassequibles als qui no podem pagar el nostre passatge més que amb les pròpies durícies i amb les pròpies suors.
Avui, jo, ciutadà de Barcelona, he menjat al camp, m’he passejat amb pluja suau pels camins que no menen enlloc, he seguit els trajecte ordenat i precipitat dels ànecs, he contemplat el verd esvaït i el carro ornamental amb rodes de fusta des de darrere de la finestra flanquejada amb orquídies forasteres... Al mateix temps, imagino i sé que al poble del costat hi ha hagut algú que no ha sortit de casa més que per comprar el pa i el diari i s’ha passat la resta del dia tancat veient caure la pluja –dubtós- i canviant de canal de la televisió segons el gust i les circumstàncies; o potser ha anat a la ciutat, al cinema, al teatre, a comprar qui sap què a l’Open que gairebé mai no tanca. Avui, penso que el final de Prudenci Bertrana és anacrònic, és història; o potser no? Sigui com sigui: importa?
Arriba que albireu la ciutat al lluny. La sensació és de disgust. Pel cim d'ella, hi floten boirades negres i pesants, i els fanals brillen esmorteïts i tristos. En arribar-hi us estranya aquella gernació que transita massa seriosa o massa riallera dins els vestits luxosos, gesticulant d'una manera postissa i encarcarada.
Vénen d'admirar una pel·lícula cinematogràfica o una decoració teatral. Convenen que la natura és bella. Convenen també que el més poca-solta i el més antiquat del món és anar a peu.
Realment es pot viatjar sense espeuetar-se ni malmetre la pell ni la roba. Però ells ignoren que la terra no es deixa trepitjar impunement. Exigeix a l'home pell morta, suor i algun esquitx de sang.
Els cartronets que es despatxen a les taquilles de les estacions, i que tots trobem tan econòmics, han estat pagats a bon preu per germans nostres que transitaven amb molta pena pels desmunts i les foradades dels camins moderns ! El tribut a la terra fou lluït a l'avenç, i ara s'hi passa amb sabates de xarol i dormint en còmodes butaques.
Jo no anatematitzo pas el progrés, però voldria que es recordessin d'això i que no parlessin tant de les meravelles llunyanes, inassequibles als qui no podem pagar el nostre passatge més que amb les pròpies durícies i amb les pròpies suors.
Prudenci Bertrana: "Els bells camins que no menen enlloc", dins Proses bàrbares
.
. 
1 comentari:
sublim!
Publica un comentari a l'entrada