roda la roda: clònics i singulars

Hi ha qui pensa que les elegies que alguns fem quan van desapareixen determinades botigues de la ciutat es poden entendre a partir de l'edat que tenim, que ja comencem a estar d'esquena al progrés, al ritme dels temps. No ho negaré, alguna cosa hi deu haver de cert, però qualsevol, per tanoca que sigui, s'adona que també, i sobretot, és una protesta contra la uniformitat, contra la monotonia, contra la clonicitat, contra la vulgaritat, en alguns casos vestida de glamour que ens envaeix (em rellegeixo i em sento rusiñolesc, jo, que em considero més aviat noucentista), contra la grisor vestida de colors, contra el conformisme, contra l'avorriment, contra la manca de curiositat,  etc.

A final d'any tancara una altra de les botigues de tota la vida, bé, de la vida meua i la dels meus pares i la dels avis, i la dels besavis, perquè es va fundar l'any 1838. Potser encara hi ha algú que no coneix “El Ingenio”, que es troba al carrer Rauric, un carrer curt entre el de Ferran i el de la Boqueria, que passaria desapercebut si no fos perquè en horari de feina es pot veure a la porta de la botiga un capgròs de Picasso. “El Ingenio” plegarà per jubilació de la propietària, no per cap contratemps econòmic i segur que el seu lloc no l'ocuparà cap franquícia d'una cadena peninsular o internacional; potser un magatzem o un restaurant o alguna botiga d'obrir i tancar? Adéu capgrossos, adéu gegants i gegantes, adéu titelles i màscares, adéu jocs de màgia i malabars, adéu articles de broma... Adéu Brossa. O no, potser quedarà com a museu, però els museus sovint maten.

Abans d'ahir vaig parlar una estoneta amb la Rosa. Continuen molt atrafegats, potser no tant com en altres temps, però la cosa rutlla, tenen comandes, tenen compradors dels articles dels prestatges. Em va invitar a entrar a l'obrador, on en un caos organitzat continua treballant l'Agustín. Miro, faig fotos; després em passejo per la botiga i m'acabo enamorant d'una negreta d'ulls ametllats, me l'emporto (amb descompte) cap a casa. La Rosa, abans de marxar em torna a dir que fa quatre anys i mig que busca substitut o substituta; no parlem de les condicions, esclar, però m'acaba dient: No hi ha valents! Deu tenir raó, però potser tampoc no hi ha temeraris. No tinc prou elements per opinar.

 

 

P.S. : Al carrer Bailén, una mica més avall i a l'altra banda d'on va reobrir el Texas -beneït sigui!-, una sabateria s'ha convertit en microteatre -vejats miracle!. Obres d' aproximadament 15 minuts -tu, sí, tu, en pots escriure una i presentar-la-, sales petitíssimes, sessions golfes... En parlarem un altre dia si convé.

 

lectures lleugeres d'estiu. Els altres

Cada any li resultava més difícil tenir paciència amb ells, suportar el seu deambular intermitent, la seua dèria de caminar de tres en tres fins i tot pels carrers més estrets. Hi ha via moments en què de bon grat els hauria cridat o empès, però, per desfogar la seua agressivitat, s'acontentava a no aturar-se ni modificar el seu rumb si trobava una càmera al seu camí. Estava segur que la seua figura, la seua esquena, la cara o un dels colzes, apareixia en centenars de fotografies i vídeos, i a vegades s'imaginava el gest dels alemanys quan, en mirar les cintes de l'estiu durant una borrasca al la mar del Nord, descobrien un italià amb vestit fosc que creuava molt decidit per davant de Tante Gerda o Onkel Fritz, tapant, encara que només fos per un moment, unes cuixes robustes...

Donna Leon: Mort en un país estrany

En un primer moment penso en les meues petites venjances, com les seues. Després m'adono que, erràtic com vaig sovint, curiós o badoc, segons com, jo sóc un d'ells, a vegades a la meua pròpia ciutat. Encara més tard, recordo que ells normalment no passegen gossos. Posats a dir, crec que seria agradable veure entre Tante Gerda i Onkel Fritz -sempre present, el seu cos- unes cares noves.

Ara, en el silenci i la distància de la nit, tot sembla més raonable i qualsevol venjança -petita- miserable. Demà pensaré que l'edat no m'ha fet més pacient i comprensiu.

moment en verd

Hi ha moments en què t'abelleix una pausa, un descans en algun espai de sempre. No cal que sigui un lloc sense soroll i gent, només busques un indret conegut i t'abstraus completament. Prescindeixes de tot color que no sigui el verd de la natura que coneixes. Que hi fa que el verd no sigui d'oliveres, de garrofers, d'arrossars, de vinyes o cirerers? En el verd puges i baixes i et transportes, i hi veus el que vols malgrat les aparences falses i les realitats dels altres.

retrobaments

Mentre torno a Barcelona escolto per la ràdio el que ja sé i que no sé si creurem, que el mal temps, és a dir, la pluja, ha minvat l’ocupació turística a la platja i l’ha mantinguda a les zones rurals. No m’ho acabo de creure no perquè no sigui estadísticament cert, sinó sobretot perquè les diferències entre el territori actualment són escasses, és dir, perquè les formes de vida en el país, a causa dels mitjans de comunicació i els d’informació són força uniformes i tant és anar a la platja o a la muntanya, a la ciutat o al poble. No importa gaire si vius en un poble petit o en una ciutat, al costat del mar o en la muntanya, les presses o les pauses, la cultura –o la aculturització- són similars, i la singularitat depèn més de cadascú que del lloc on viu. El per què de la tria és un misteri o simplement no hi ha tria. És veritat que el del poble té la natura a tocar i el de la ciutat la té més llunyana, però el contacte que un i altre hi tenen depèn més d’un mateix que de la distància.

Avui, jo, ciutadà de Barcelona, he menjat al camp, m’he passejat amb pluja suau pels camins que no menen enlloc, he seguit els trajecte ordenat i precipitat dels ànecs, he contemplat el verd esvaït i el carro ornamental amb rodes de fusta des de darrere de la finestra flanquejada amb orquídies forasteres... Al mateix temps, imagino i sé que al poble del costat hi ha hagut algú que no ha sortit de casa més que per comprar el pa i el diari i s’ha passat la resta del dia tancat veient caure la pluja –dubtós- i canviant de canal de la televisió segons el gust i les circumstàncies; o potser ha anat a la ciutat, al cinema, al teatre, a comprar qui sap què a l’Open que gairebé mai no tanca. Avui, penso que el final de Prudenci Bertrana és anacrònic, és història; o potser no? Sigui com sigui: importa?

Arriba que albireu la ciutat al lluny. La sensació és de disgust. Pel cim d'ella, hi floten boirades negres i pesants, i els fanals brillen esmorteïts i tristos. En arribar-hi us estranya aquella gernació que transita massa seriosa o massa riallera dins els vestits luxosos, gesticulant d'una manera postissa i encarcarada.

Vénen d'admirar una pel·lícula cinematogràfica o una decoració teatral. Convenen que la natura és bella. Convenen també que el més poca-solta i el més antiquat del món és anar a peu.
Realment es pot viatjar sense espeuetar-se ni malmetre la pell ni la roba. Però ells ignoren que la terra no es deixa trepitjar impunement. Exigeix a l'home pell morta, suor i algun esquitx de sang.

Els cartronets que es despatxen a les taquilles de les estacions, i que tots trobem tan econòmics, han estat pagats a bon preu per germans nostres que transitaven amb molta pena pels desmunts i les foradades dels camins moderns ! El tribut a la terra fou lluït a l'avenç, i ara s'hi passa amb sabates de xarol i dormint en còmodes butaques.

Jo no anatematitzo pas el progrés, però voldria que es recordessin d'això i que no parlessin tant de les meravelles llunyanes, inassequibles als qui no podem pagar el nostre passatge més que amb les pròpies durícies i amb les pròpies suors.

Prudenci Bertrana: "Els bells camins que no menen enlloc", dins Proses bàrbares

.

en els guetos

En aquest diumenge plujós de ciutat, més tardor que hivern si no fos pel dia allargat artificialment, fa de bon llegir el llibre d’Artur Bladé. L’altre dia li deia al Ramon que tinc mono de paisatge conegut, de garrofers i oliveres, em deia ell; certament. I de vinya, ametller, garriga... De paisatge sense cases properes, perquè ara, als pobles, el ritme sol ser tant ràpid com el de les ciutats grans, la gent compta el seu temps amb el rellotge; als camps els pagesos tenen pressa per arribar a l’hora justa de veure la tele o d’agafar el cotxe per anar al poble del costat o encara més lluny;de fum a les xemeneies se’n veu poc. Ara, la gent contempla el camp des de les finestres de casa i només alguns, molt pocs, s’aturen a fer el cigarret –compte, que mata!- mentre passegen el gos que els fa companyia i amb qui tenen grans converses, això sempre que no portin l’Ipod connectat. Què pensen tots aquests? Què dóna sentit a la seva vida? No ho sé.

Contemplar Benissanet des de la costa dels Terrers, un dia de primavera, a mitja tarda, quan no es té res a fer, fumant un cigarret, assegut en un marge, al peu d’un ametller o d’una olivera centenària, és cosa que val la pena.

Al bo de l’estiu el panorama és encara més ple de color, però mancat de goig, perquè a Benissanet fa molta calor i el sol bada les pedres. En canvi, a la tardor o a l’hivern –sobretot si plou o neva una mica- el paisatge benissanetà s’amara de romanticisme. És una dolça voluptat arribar al poble, després d’un passeig, a posta de sol, quan es comencen a encendre els llums dels carrers. Si plovisqueja, tot es desdibuixa una mica i el món sembla tremolós, inconsistent. Les perspectives de les teulades i les línies de les cases es mesclen i es confonen sobre el teló de fons de les muntanyes llunyanes. El fum que surt dels fumerals es perd mandrosament dalt de la grisalla del cel. De vegades, una ratlla de fum, com si rebés una ordre de l’aire, dubta, s’atura un moment, torç el coll i, fent un esforç, torna a reprendre el seu camí.

Encara que no ho sembli, aquestes impressions tan simples donen un sentit a la vida de la gent dels pobles petits. Es pensa en la llar, en els avis que han mort, en la dona i els fills, en la taula parada i en el gust d’ensopir-se, després de sopar, entre la família, a la vora del foc, esperant l’hora d’anar al llit.

Artur Bladé. Cicle de la terra natal I. Cossetània

Aquí, mentrestant, la pluja suau que ens acompanya ens fa anar més de pressa, ens incomoda, rarament desdibuixa ni neteja res. I menys en el crepuscle que anuncia la nit. He arrencat una branca amb uns brots amb tarongina; cap municipal no m’ha posat una multa.



















Ja de matinada, no sé si amb blanc brillant i capa curta, escolto Elvis.