18.2.09

més Bertrana

Esmentavem al darrer post, els comentaristes i jo, els escriptors-pintors o viceversa; n’hi ha molts, segurament més dels que ens pensem. Ahir mateix dos blocaires, amb llibres editats, comentaven la seva afició artística: en Francesc i en Jesús. Quants més n’hi deuen haver? Imagino que força. En podem parlar un altre dia, però ara em centraré en un compromís que vaig adquirir a finals de l’any passat. Concretant –podeu llegir detalls aquí i aquí -: resulta que la Lola té un Prudencia Bertrana que finalment ens va mostrar al seu bloc, i jo li vaig dir que buscaria un fragment de l’escriptor que s’adigués amb la pintura. No crec que ho hagi aconseguit del tot, perquè el seu quadre, al qual he tret el marc per donar una sensació de més proximitat, evoca un espai obert o poc atapeït de vegetació que no he sabut trobar, potser perquè no he buscat prou. O potser sí, potser amb una mica d’imaginació podem arribar a pensar que en un dels seus caminars erràtics, Bertrana es va aturar en aquest indret.

Definitivament, he triat un fragment de la narració 'Els bells camins que no menen enlloc', la meva preferida d’entre les Proses bàrbares, un recull que suggereixo sobretot als qui en un moment determinat necessiteu una mica de pau i no us persegueix la pressa que cada dia, cada hora o cada minut se’ns converteix a alguns en una enemiga implacable (podeu llegir la narració sencera en aquesta pàgina de l’amic Enric Faura). I res més, que parla Bertrana. Bé, sí, he triat un altre fragment, és de la narració 'En Busqueta', on les cabòries filosòfiques són finalment bandejades... com ha de ser.



















Córrer món ! Heus aquí una grossa blasfèmia. ¿Per que córrer? Quin goig dóna córrer?

Si us agrada de saber quelcom del sospirar dels oreigs en l'espessor dels boscos, de les olors íntimes dels marges florits, dels murmuris de les aigües verges i de la bonesa i suavitat del cor de les muntanyes, cal menysprear el temps, les brúixoles i els diners; cal fer-se caçador, contrabandista, bouer o llenyataire; cal transitar penosament pels corriols que no menen enlloc. Ells us mostraran, però, si és que teniu confiança en el seu davallar atrevit i ardidesa per a seguir-los quan munten per les crestes formidables, tots els misteris dels avencs i tots els rodaments de cap de les altures. I arribareu a les encantades pregoneses, junt al viot d'aigua cristal·lina on el senglar s'abeura; al pinar ombriu on els xixells s'ajoquen; i a l'espadat roquís on nien les miloques i s'entaforen les guineus.

Pels viaranys simplicíssims, cal anar-hi amb un gros ardiment de cor i una gran senzillesa de roba. A voltes no són més que clarianes enigmàtiques entre la boscúria No hi passaríeu pas sense deixar-hi un esquinç de roba, un trosset de pell o una gota de sang de les vostres venes. Són estrets, són angoixosos, són vorejats de pues que se us abraonen com garfis de salvatgina, són obstruïts de lligabosc i romegueres que us traven i us aturen. Però i després, quan els trobeu encatifats de fullaraca o de molsa esponjosa, quan planegen per una vinya morta o per la humida llisor d'una torrentera, quina suavitat i quin delit us donen, i amb quina remor tan grata responen als vostres passos !

Prudenci Bertrana. "Els bells camins que no menen enlloc", a Proses bàrbares.


Jo no m’avorria mai durant aquestes llargues esperes. Hi havia tants entreteniments en aquells boscos! Quan em cansava d’estar dret, desenganyat del glapir mentider de la canilla, m’asseia en les roques encara no assolellades, delitosament fresques. Les eflorescències dels líquens que les cobrien, i els variats insectes, a penes albiradors, que transitaven entre aquelles ramificacions veroses, verdoses, grises i brunes (selves colossals, dirien els insectes), constituïen un altre bell motiu d’interminables cabòries. ¿Qui sap si algun d’aquests pugons vermellosos em mirava amb telescopi? ¿Em creien un déu perquè arrabassava amb les ungles el crostisser llefiscós que recobria el granet de llur planeta? Si ells haguessin parlat, amb quina senzillesa m’haurien fet l’almoina de d’apel·lar-me immens! I, tanmateix, dels pugons a la roca, de la roca a mi i de mi a la terra, no hi havia pas una apreciable diferència amidada amb l’anorreadora escala que va de l’infinitament gros a l’infinitament minúscul. Tots junts esdeveníem pugons, volves, àtoms invisibles, enfront de l’univers immesurable.

Vatualisto! Altre cop la turmentosa filosofia!

Prudenci Bertrana. “En Busqueta” , a Proses bàrbares.

2 comentaris:

lola ha dit...

Ep, aquests bloggers tan prolífics fan que, a vegades, em perdi posts si trigo a entrar.
I aquest em fa molta il.lusió, Pere. És un regal. I un regal d'aniversari perquè el 18 de febrer és el meu aniversari.
Moltíssimes gràcies.
El quadre quasi que m'agrada més sense marc. El text de Bertrana no el llegeixo ara, que no tic temps, el deixo per a degustar a la tarda.
Muuuaaa.

pere ha dit...

No m'ho diguis, que ja sé prou que escric massa en públic. Aquest post, per exemple, crec que ha estat poc llegit perquè va ser colapsat immediatement pel de les banderes, més visceral i ineludible.

Quina gràcia, que aquest fos el meu regal d'aniversari. Si ho hagués sabut, hagués intentat arrrodonir-lo més.

Sense marc és més tal qual, però on el posaries? com quedaria?.

T'has de llegir les Proses bàrbares, ni que sigui per veure com es desenvolupa una divisa que mai no podrem realitzar ;-)

Una abraçada d'aniversari!