unes quantes veus dels passat

Els de la meua generació, i del meu sud encara més, vam escoltar, de grat o per força, molta copla, que no cobla, pasdobles i, material musical semblant. A mi, algunes coses m'agradaven i d'altres no tant, però mai no vaig passar de la pròpia música i els seus intèrprets. Dic això perquè fa dos o tres dies en un concurs de la televisió van parlar de El Relicario, que jo coneixia sobretot a través de Sara Montiel, i em va sorprendre saber que la seua música s'havia fet servir en la campanya de la reelecció a la presidència d'Eisenhower (de vicepresident es presentava Nixon), suposo que sense la lletra. De tota manera, sembla que és normal que als Estats Units es facin servir músiques més o menys marxoses independentment de l'origen i el contingut: segur que molts deuen recordar la utilització de Macarena a la campanya de reelecció de Clinton.

Com que sempre em costa anar a dormir, a vegades aprofito per seguir el fil de qualsevol coseta que m'ha cridat l'atenció, ara que és tan fàcil fer-ho des de casa. Així, en el cas de El Relicario, vaig saber que havia estat compost i estrenat a Barcelona. Els lletristes van ser Armando Oliveros i José Maria Castellví (no sé si feien servir o no el nom en català aquests dos lletristes) a petició de José Pérez de Rozas que la volia dedicar a... Bé, a internet hi ha força informació sobre el tema, però no sé si és prou fiable. Van demanar la música al mestre Padilla, compositor andalús que es va fer no només molt popular sinó també ric amb el seu ofici (València, la Violetera... la seua música ha estat declarada d'Interès Universal per la UNESCO).

El Relicario es va estrenar al teatre Edén (alguns parlen del teatre Eldorado) el mes de setembre de 1914. El va cantar, sense gaire èxit, Mary Focela. El reconeixement va arribar amb la interpretació de Raquel Meller. A partir d'aquest moment, la internacionalització.

He resseguit una mica les diverses versions. You Tube és una mina que m'ha permès escoltar la gravació de Mary Focela de 1918. És possible que, tenint en compte els mitjans de l'època, el resultat no sigui del tot fidel a la veu en viu, però, per poc que se sembli, no m'estranya que no triomfés. He escoltat també la versió de Raquel Meller. Podeu comparar les dues més avall. Continuant la cerca, m'ha sorprès trobar una versió feta l'any 1933 per un actor sense veu, el latin lover, ídol de masses, Rodolf Valentino (audició ineludible). Segurament el resultat tampoc no es correspon del tot amb la veu real. Per acabar l'audició que presento aquí, he volgut incloure una versió americana amb arranjaments de Robert Longfield; és curiós la quantitat d'interpretacions americanes que s'han pujat a You Tube els dos darrers anys.

P.S.: Avui, primer dia de la primavera, he anat a la presentació, feta en castellà, de De la primavera al Paraíso. El amor, de los trovadores a Dante, de Jaume Vallcorba. Si hi hagués hagut col·loqui posterior, hagués preguntat a l'autor, o a Jordi Llovet que ha fet la introducció, si pensaven que encara es troben vestigis trobadorescos en El Relicario. Em sembla que sí.

músiques velles o antigues?

La música, com gairebé tot, té unes connotacions subjectives que depenen dels moment en què es va escoltar i de les repeticions al llarg de la vida. No sé quina va ser la primera vegada que vaig escoltar "La Violetera" ni qui la cantava, possiblement va ser mentre en Paco, en els estius llarguíssims i plaents del mas mig dormia a l’ombra d’una figuera –brunzit d’abelles- mentre el sol començava a perdre la seva verticalitat i ell a penes sentia la ràdio que sempre l’acompanyava. Qui devia cantar la cançó: Raquel Meller o Sara Montiel? Suposo que la Sara, perquè la Raquel en aquella època l’havien oblidada força als mitjans de comunicació. No recordo quan vaig veure per primera vegada la pel·lícula de la Sara Montiel ni on, suposo que va ser al cine del poble en una d’aquelles tardes sovint tristes, abans que el meu amic Josep es convertís en el projectista. De tota manera, la meva violetera preferida, sense lletra, només amb música, és més nova que la de la Raquel i més vella que la de la Sara, és la de Chaplin, Llums de la ciutat (City Lights). Recordeu l’escena en què es coneixen els dos protagonistes? Jo la trobo encara força emotiva, d’una gran efectivitat, que no trenca el contrapunt dels gags de Charlot.




He rememorat tot això llegint un article del llibre de la festa major de Torroella de l’any 1991 en què l’autor, Pere Castells, parla de Xavier Cugat i explica com va ser ell qui va suggerir la melodia a Chaplin o com Chaplin, en sentir "La Violetera" en el violí de Cugat va decidir que aquella música era l’apropiada per a l’escena. Com va anar la cosa no se sabrà mai, perquè el cert és que en els títols de crèdits de la pel·lícula figura ell com a autor de la música, encara que també s’esmenta la cançó i el seu autor José Padilla, autor també de “Valencia”. He llegit que el mestre Padilla va pledejar amb Chaplin i que aquest darrer va dir que li va sorgir la melodia mentre anava xiulant a la dutxa. Que bo, Charlot, encara que perdés el plet! Hi ha qui diu que tota aquesta història ve del fet que la Meller no va voler protagonitzar la seva pel·lícula; potser sí, però, deixeu-me ser melodramàtic i plagiari, tot es perd en la nit dels temps.

En fi, que com sempre una cosa porta a l’altra, i encara a una altra que, en aquest cas seria escoltar la mítica Mistinguett cantant dos èxits del mestre Padilla: "Valencia" (València?) (un s'imagina la Rita i cia amb les cames a l'aire) i "Ça, c’est Paris" (amb alguna nota valenciana), tots dos una mica anteriors a la meva època.