21.3.13

unes quantes veus dels passat


Els de la meua generació, i del meu sud encara més, vam escoltar, de grat o per força, molta copla, que no cobla, pasdobles i, material musical semblant. A mi, algunes coses m'agradaven i d'altres no tant, però mai no vaig passar de la pròpia música i els seus intèrprets. Dic això perquè fa dos o tres dies en un concurs de la televisió van parlar de El Relicario, que jo coneixia sobretot a través de Sara Montiel, i em va sorprendre saber que la seua música s'havia fet servir en la campanya de la reelecció a la presidència d'Eisenhower (de vicepresident es presentava Nixon), suposo que sense la lletra. De tota manera, sembla que és normal que als Estats Units es facin servir músiques més o menys marxoses independentment de l'origen i el contingut: segur que molts deuen recordar la utilització de Macarena a la campanya de reelecció de Clinton.

Com que sempre em costa anar a dormir, a vegades aprofito per seguir el fil de qualsevol coseta que m'ha cridat l'atenció, ara que és tan fàcil fer-ho des de casa. Així, en el cas de El Relicario, vaig saber que havia estat compost i estrenat a Barcelona. Els lletristes van ser Armando Oliveros i José Maria Castellví (no sé si feien servir o no el nom en català aquests dos lletristes) a petició de José Pérez de Rozas que la volia dedicar a... Bé, a internet hi ha força informació sobre el tema, però no sé si és prou fiable. Van demanar la música al mestre Padilla, compositor andalús que es va fer no només molt popular sinó també ric amb el seu ofici (València, la Violetera... la seua música ha estat declarada d'Interès Universal per la UNESCO).

El Relicario es va estrenar al teatre Edén (alguns parlen del teatre Eldorado) el mes de setembre de 1914. El va cantar, sense gaire èxit, Mary Focela. El reconeixement va arribar amb la interpretació de Raquel Meller. A partir d'aquest moment, la internacionalització.

He resseguit una mica les diverses versions. You Tube és una mina que m'ha permès escoltar la gravació de Mary Focela de 1918. És possible que, tenint en compte els mitjans de l'època, el resultat no sigui del tot fidel a la veu en viu, però, per poc que se sembli, no m'estranya que no triomfés. He escoltat també la versió de Raquel Meller. Podeu comparar les dues més avall. Continuant la cerca, m'ha sorprès trobar una versió feta l'any 1933 per un actor sense veu, el latin lover, ídol de masses, Rodolf Valentino (audició ineludible). Segurament el resultat tampoc no es correspon del tot amb la veu real. Per acabar l'audició que presento aquí, he volgut incloure una versió americana amb arranjaments de Robert Longfield; és curiós la quantitat d'interpretacions americanes que s'han pujat a You Tube els dos darrers anys.












P.S.: Avui, primer dia de la primavera, he anat a la presentació, feta en castellà, de De la primavera al Paraíso. El amor, de los trovadores a Dante, de Jaume Vallcorba. Si hi hagués hagut col·loqui posterior, hagués preguntat a l'autor, o a Jordi Llovet que ha fet la introducció, si pensaven que encara es troben vestigis trobadorescos en El Relicario. Em sembla que sí.


5 comentaris:

F.PUIGCARBÓ ha dit...

pisa morena, pisa con garbo . .

de sempre m'ha agradat 'la copla' i el Relicario forma part de la meva memòria musical. El que no sabia es la versió de Valentino.
De totes maneres jo era més de 'Campanera'

salut

F.PUIGCARBÓ ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Raquel Meller va ser un fenomen a nivell universal, avui no s'és conscient de la seva fama en aquella època, va revolucionar la forma de cantar el cuplet i a més era fotogènica i devia tenir alguna cosa especial, el Relicario va ser el seu gran èxit cosa que a la Focela no li devia fer cap gràcia, és clar.

Llàstima que de cuplets catalans, com de sarsueles catalanes, se n'han perdut molts i que un tipus de cançó com la que cantava Vendrell, que considero que hauria d'haver estat 'la nostra cobla popular' o el nostre tango o el nostre fado, avui està oblidada o menystinguda. Hem acabat cantant rumbes, que ja està bé,però...

Méller fins i tot va fer un cuplet de temà català, tot i que cantat en castellà i dient quatre coses de la tornada en català: Digues-li que vingui, d'aquí va sortir una mena de frase que les iaies del meu temps de vegades deien, com si fos una dita 'digue-li que vingui, que no s'entretingui'.

Sobre el Relicario s'havia fet molta broma a l'entorn de la incoherencia que el torero 'caía inerte' y anava garlant.

miquel ha dit...

Veig, Francesc, que vas una mica per la cobla més alegre.
Avui una altra sorpresa de Valentino :-)

Sí, Júlia, realment pel que he llegit, i una mica pel que vaig escoltar, Raquel Meller va ser una "revolució" fins i tot fora de les fronteres, i molt perfeccionista. No m'ho crec, però un crític musical diu que la Focela va acabar d'ajudant de camerino de la Meller.
Tens raó, la nostra tradició no ha tingut continuïtat. No sé fins quin punt una de les causes no ha estat la possible assimilació d'aquesta música amb l'espanya oficial.
Sí, sí, l'ànima del torero es resistia a abandonar el cos i es va situar a la seua llengua.

Júlia ha dit...

Doncs ja t'ho pots ben creure, al tema se li van donar dues interpretacions possiblement les dues amb part de veritat, la Méller va voler ajudar l'altre que es trobava molt necessitada i així també l'humiliava una mica. El senyor Badenes que va escriure molt sobre el Paral·lel havia conegut Méller en els seus darrers anys i crec que la història és certa.
Sobre l'espanya oficial, també va passar amb la cobla i gent com Cano o Poveda l'han sabut recuperar, aquí som molt caïnites.