Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rodolfo Valentino. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rodolfo Valentino. Mostrar tots els missatges

22.3.13

seguint el fil: Day dreams, de Valentino


Segueixo el fil de Rodolfo Valentino (o Rudolph, en la seua versió americana). Entenc que les biografies que trobo em diuen moltes coses del personatge però poca cosa de la persona; ja sol ser així, i en alguns casos, més. Si pogués, preguntaria a la meua àvia o a la meua mare què els semblava Valentino, però continuaria sabent dels seus papers a les pel·lícules, de la seua importància en l'imaginari col·lectiu d'una època, de les grandeses i misèries del mite que van continuar estenent-se quan ell ja havia mort.

Com era, què pensava, qui era Valentino més enllà de la seua imatge pública? Poca cosa a dir. Potser una forma d'aproximar-se al seu jo més íntim, si és que el això pot interessar a algú, és llegir la seua poesia.

Valentino va publicar l'any 1923 un poemari titulat Day dreams que, si no m'equivoco, només es va editar en anglès, l'idioma original, i en italià. Si jo fos un editor petit, o molt gran, o valent, dels qui es poden permetre publicar allò que els ve de gust, no dubtaria de treure al mercat els versos de Valentino aquest Sant Jordi (aquí deixo el repte). L'autor ja no és un personatge mediàtic, però estic segur que tocant les tecles adequades, fent unes quantes entrevistes estratègiques, amb la complicitat d'uns quants programes de ràdio i televisió, s'aconseguiria un èxit de vendes notable, no només entre els nostàlgics d'altres èpoques, sinó també entre nous lectors i escriptors que, pel que veig i llegeixo, podrien entrar perfectament en l'ona d'aquesta literatura que molts altres rebutjarien amb diversos arguments, un dels quals, i no el menys abundant, estic segur que seria que cal deixar els morts en pau. Resurreccions més estranyes s'han vist.

Quina intenció tenia Valentino en escriure els seus poemes? No diré res. Deixaré que s'expliqui ell mateix i afegiré, avui, nomésun poema. Com que sóc incapaç de traduir de l'anglès, em limitaré als originals que potser algú convertirà en material català. I si algú vol llegir tots els poemes, els pot trobar aquí.


PREFACE

To you, my gentle reader, I wish to say a foreword
of warning before you peruse the contents of this book.
I am not a poet nor a scholar, therefore you shall find neither
poems nor prose. Just dreams—Dap Dreams—a bit of
romance, a bit of sentimentalism, a bit of philosophy, not
studied, but acquired by constant observation of that greatest
of masters! . . . Nature!
While lying idle, not through choice, but because forcibly
kept from my preferred and actual field of activity, I took
to dreams to forget the tediousness of worldly strife and the
boredom of jurisprudence's pedantic etiquette.
Happy indeed I shall be if my Day Dreams will bring
you as much enjoyment in the reading as they brought to
me in the writing.


INTRODUCTION
I can not tell a rondelay
In words of yesterday
I can not tell a couplet
For words come as they may.
I'll do my best—I'll try a bit
Of ultra-modern rhyme
And cast aside the shackles
Binding “Once upon a time.”


MIRAGE

Happiness—you wait for us
Just beyond,
Just beyond.
We know not where,
Nor how we shall find you.
We only know you are
Waiting, waiting,
Just beyond.






21.3.13

unes quantes veus dels passat


Els de la meua generació, i del meu sud encara més, vam escoltar, de grat o per força, molta copla, que no cobla, pasdobles i, material musical semblant. A mi, algunes coses m'agradaven i d'altres no tant, però mai no vaig passar de la pròpia música i els seus intèrprets. Dic això perquè fa dos o tres dies en un concurs de la televisió van parlar de El Relicario, que jo coneixia sobretot a través de Sara Montiel, i em va sorprendre saber que la seua música s'havia fet servir en la campanya de la reelecció a la presidència d'Eisenhower (de vicepresident es presentava Nixon), suposo que sense la lletra. De tota manera, sembla que és normal que als Estats Units es facin servir músiques més o menys marxoses independentment de l'origen i el contingut: segur que molts deuen recordar la utilització de Macarena a la campanya de reelecció de Clinton.

Com que sempre em costa anar a dormir, a vegades aprofito per seguir el fil de qualsevol coseta que m'ha cridat l'atenció, ara que és tan fàcil fer-ho des de casa. Així, en el cas de El Relicario, vaig saber que havia estat compost i estrenat a Barcelona. Els lletristes van ser Armando Oliveros i José Maria Castellví (no sé si feien servir o no el nom en català aquests dos lletristes) a petició de José Pérez de Rozas que la volia dedicar a... Bé, a internet hi ha força informació sobre el tema, però no sé si és prou fiable. Van demanar la música al mestre Padilla, compositor andalús que es va fer no només molt popular sinó també ric amb el seu ofici (València, la Violetera... la seua música ha estat declarada d'Interès Universal per la UNESCO).

El Relicario es va estrenar al teatre Edén (alguns parlen del teatre Eldorado) el mes de setembre de 1914. El va cantar, sense gaire èxit, Mary Focela. El reconeixement va arribar amb la interpretació de Raquel Meller. A partir d'aquest moment, la internacionalització.

He resseguit una mica les diverses versions. You Tube és una mina que m'ha permès escoltar la gravació de Mary Focela de 1918. És possible que, tenint en compte els mitjans de l'època, el resultat no sigui del tot fidel a la veu en viu, però, per poc que se sembli, no m'estranya que no triomfés. He escoltat també la versió de Raquel Meller. Podeu comparar les dues més avall. Continuant la cerca, m'ha sorprès trobar una versió feta l'any 1933 per un actor sense veu, el latin lover, ídol de masses, Rodolf Valentino (audició ineludible). Segurament el resultat tampoc no es correspon del tot amb la veu real. Per acabar l'audició que presento aquí, he volgut incloure una versió americana amb arranjaments de Robert Longfield; és curiós la quantitat d'interpretacions americanes que s'han pujat a You Tube els dos darrers anys.












P.S.: Avui, primer dia de la primavera, he anat a la presentació, feta en castellà, de De la primavera al Paraíso. El amor, de los trovadores a Dante, de Jaume Vallcorba. Si hi hagués hagut col·loqui posterior, hagués preguntat a l'autor, o a Jordi Llovet que ha fet la introducció, si pensaven que encara es troben vestigis trobadorescos en El Relicario. Em sembla que sí.